Les noticies d’aquests dies sobre la presència espanyola, o no, a la cimera que s’ha de celebrar als EUA el 15 de novembre per tractar de la superació de l’actual sistema financer internacional em semblen expressives de la curta volada que té la política a casa nostra i molt notablement de l’estancament de la construcció europea.
També expressen la desorientació en que es mouen les accions polítiques front a la marxa sense aturador de la globalització econòmica. Es convoca una cimera, però no es coneixen les bases sobre les que es farà. Alguna deu haver-hi, espero. No es coneix amb quines regles de joc (i de poder) actuaran els participants. Ningú parla, de moment, de quines poden ser les eines a emprar per crear, i fer funcionar desprès, un nou sistema financer mundial.
El debat sobre la presència espanyola em sembla patètic, ple de tacticisme i oportunisme. De consum intern cara al nostre petit combat quotidià. Clar, que, quí reconeixerà la realitat del que som? L’Aznar va pretendre superar-ho a base de fer d’escolanet d’en Bush. Però rebutjada aquesta via pel cós electoral, encara som el què som, amb la nostra trista història recent al darrera i amb els nostres condicionants geoestratègics i econòmics.
El problema, des d’una perspectiva europea, no és pas que no hi sigui Espanya, sinó què hi fan encara França, Alemanya, Itàlia. Les “històries"nacionals impedeixen la seva superació. No hem aconseguit ni acceptat una única veu europea. El món va cap a múltiples pols de mides i influències notables, i els europeus encara actuem amb les unitats”nacionals”, o “estatals”, de finals del segle XIX i començaments del XX. Unitats que per separat i enfrontades no tindran lloc ni paper en el futur.
També expressen la desorientació en que es mouen les accions polítiques front a la marxa sense aturador de la globalització econòmica. Es convoca una cimera, però no es coneixen les bases sobre les que es farà. Alguna deu haver-hi, espero. No es coneix amb quines regles de joc (i de poder) actuaran els participants. Ningú parla, de moment, de quines poden ser les eines a emprar per crear, i fer funcionar desprès, un nou sistema financer mundial.
El debat sobre la presència espanyola em sembla patètic, ple de tacticisme i oportunisme. De consum intern cara al nostre petit combat quotidià. Clar, que, quí reconeixerà la realitat del que som? L’Aznar va pretendre superar-ho a base de fer d’escolanet d’en Bush. Però rebutjada aquesta via pel cós electoral, encara som el què som, amb la nostra trista història recent al darrera i amb els nostres condicionants geoestratègics i econòmics.
El problema, des d’una perspectiva europea, no és pas que no hi sigui Espanya, sinó què hi fan encara França, Alemanya, Itàlia. Les “històries"nacionals impedeixen la seva superació. No hem aconseguit ni acceptat una única veu europea. El món va cap a múltiples pols de mides i influències notables, i els europeus encara actuem amb les unitats”nacionals”, o “estatals”, de finals del segle XIX i començaments del XX. Unitats que per separat i enfrontades no tindran lloc ni paper en el futur.
Sant Feliu de Guíxols, 25 d’octubre.
Llegit al diari:
"Aunque parezca mentira con la cantidad de problemas acumulados, desde hace dos semanas todo gira en torno a la conquista de una silla para Zapatero en la reunión de Washington del 15 de noviembre. La oposición le apoya con argumentos patrióticos, confiando en que Zapatero fracase en el intento, y Zapatero ha comprometido hasta el Rey en el empeño, como si el honor de España estuviera en juego. Patético."
Josep Ramoneda: “Tensiones que no cesan”. El País, 30-10-08.
Res, que no sóc l'únic que ho pensa.
Mataró, 31 d'octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada