Dimecres. Telefónica m’envia un tècnic a reparar la línia fixa del telèfon. “Buenos días. Vámos a ver”. En un “plis plas”, després de cercar la caixa d’entrada de la línia, canvia una peça. “Es una especie de fusible que con los cambios de tensión se estropea”. Ah!, bé. “Oiga, de dónde es usted” li pregunto. “De Colombia, señor” em respon. Es diu Arnulfo i m’explica que fa un mes que està aquí i que viu a Bellvitge. Va amb un mono de treball i abillat amb una armilla amb el nom de l’empresa, suposo la subcontractada que treballa per una de les nostres principals multinacionals. D’aquesta guisa i enviat expressament pel comès no dubto que deu tenir un contracte de treball.
Dijous. M’assento a la cadira del dentista per que em tregui els punts de la cirurgia que em va fer la setmana passada per treure’m un queixal. No cal que li pregunti d’on és, ja ho sé. És el meu gendre, colombià també. La seva petita clínica la té llogada, evidentment amb un contracte. Una de les seves auxiliar és una noia nascuda a Catalunya de pare senegalès i de mare guineana. Evidentment ella és negre com el carbó i parla català a la perfecció. L’altra auxiliar és del país (que deurà voler dir això dintre poc temps). Aquí també hi ha contractes laborals actius i passius.
Divendres. El grill del forn de la cuina de Cabrils es va espatllar. Busquem qui l’arregli. El fabricat ens diu: “Vindrà un operari a arreglar-lo. Es posarà en contacte amb vostès”.
També en un no res canvia la peça. “Era la resistencia que se habia estropeado. Aquí tiene la factura”. “Oiga, de dónde es usted” torno a preguntar. “De Uruguay, señor” Aquest, ens va dir que portava ja sis anys entre nosaltres. El seu mono de treball portava l’anagrama de l’empresa fabricant de la cuina en qüestió. Al pagar-li la factura ens signa un rebut en nom del S.A.T. del servei oficial de la marca. Aquesta empresa, de Ripollet, es diu: “Globalització de Serveis Tècnics S.L.”. Toma ya!!
La dreta proposa que els immigrant signin un contracte(?) per garantir l’acatament de les nostres lleis i l’assumpció del nostres costums. Perquè, en lloc d’estimular la xenofòbia més detestable, no es dediquen a explicar i acceptar el que ha representat per la nostra economia i la nostra societat la incorporació de tots aquells que han vingut (i vindran) de fora a construir amb nosaltres el futur d’Espanya, que serà fruit de la barreja?
Dijous. M’assento a la cadira del dentista per que em tregui els punts de la cirurgia que em va fer la setmana passada per treure’m un queixal. No cal que li pregunti d’on és, ja ho sé. És el meu gendre, colombià també. La seva petita clínica la té llogada, evidentment amb un contracte. Una de les seves auxiliar és una noia nascuda a Catalunya de pare senegalès i de mare guineana. Evidentment ella és negre com el carbó i parla català a la perfecció. L’altra auxiliar és del país (que deurà voler dir això dintre poc temps). Aquí també hi ha contractes laborals actius i passius.
Divendres. El grill del forn de la cuina de Cabrils es va espatllar. Busquem qui l’arregli. El fabricat ens diu: “Vindrà un operari a arreglar-lo. Es posarà en contacte amb vostès”.
També en un no res canvia la peça. “Era la resistencia que se habia estropeado. Aquí tiene la factura”. “Oiga, de dónde es usted” torno a preguntar. “De Uruguay, señor” Aquest, ens va dir que portava ja sis anys entre nosaltres. El seu mono de treball portava l’anagrama de l’empresa fabricant de la cuina en qüestió. Al pagar-li la factura ens signa un rebut en nom del S.A.T. del servei oficial de la marca. Aquesta empresa, de Ripollet, es diu: “Globalització de Serveis Tècnics S.L.”. Toma ya!!
La dreta proposa que els immigrant signin un contracte(?) per garantir l’acatament de les nostres lleis i l’assumpció del nostres costums. Perquè, en lloc d’estimular la xenofòbia més detestable, no es dediquen a explicar i acceptar el que ha representat per la nostra economia i la nostra societat la incorporació de tots aquells que han vingut (i vindran) de fora a construir amb nosaltres el futur d’Espanya, que serà fruit de la barreja?
Mataró, 9 de febrer.
1 comentari:
Efectivament Manel, es la realitat.
Sense dubte són molts els seguidors d´aquets ideals dretans xenófobs, i
ens trobem en un moment de necessitat
electoral deu pensar el PP..., que demostra els seus escrúpuls.
Amb arguments com el teu relat diari
es guanya, amb enfrontaments il-lógics
es perd. Inmigració amb molt de tacte.
Una abraçada.
Mar
Publica un comentari a l'entrada