Relat de campanya-41. En la mort de Josep Palau i Fabre.

En Jofre, de Caldes d’Estrac, em comunica que s’acaba de morir en Palau. Per tal motiu i en senyal de dol, els socialistes de Caldes decideixen suspendre l’acte de campanya que tenien previst aquesta tarda en el que jo havia de parlar. Ja el farem un altre dia.

Els socialistes de Caldes n’estaven molt d’en Palau. En els darrers mandats d’en Joan Rangel a l’Alcaldia van aconseguir que la Fundació Palau, amb tot el fons que havia acumulat aquest personatge al llarg de la seva vida, anés a raure a la seva població. Van aixecar una bonica seu al bell mig de la vila, a la Riera, que l’ennobleix i que incorpora un nou element d’una importància cultural excepcional a la nostra Comarca. Podem anar a veure Picasso a tocar.

Vaig compartir taula amb ell, quedarà en el meu record, un any per Nadal a casa dels meus amics caldetencs, i vaig gaudir de la seva conversa i de la celebració dels nostres costums culturals.

Deixo pels entesos glosar la figura del difunt (q.e.p.d.). Transcric un dels seus “Poemes de l’Alquimista”, de fa més de 60 anys.

La Mort

Ens hem anat trobant tantes vegades,
que no ens ha de sorprendre a cap dels dos
aquest darrer intercanvi de mirades
en un espai de temps misteriós:

ella, reabsorbint les intricades
cavernes del meu ésser rogallós,
i jo, perdut, amb les arrels alçades,
vers un temps de l’espai sense colors.

Ella amb destresa tota femenina
em mostrarà, plena de llum, la sina
on hauré de reprendre el son letal.

I amb la pupil·la encesa i dilatada
de ben a prop, i sense fer-me mal,
m’esfilarà sencer per la mirada.

Josep Palau i Fabre, 21 de gener del 1945.

Mataró, 24 de febrer,