*(article per Capgros.com). El darrer de la sèrie.
En els 76 escrits que he fet en aquests darrers quatre anys amb una certa regularitat pel Capgros.com he intentat donar la meva visió d’alguns temes, els més importants o els que m’ha tocat viure més a prop, de la meva singladura madrilenya. Juntament amb el que he anat penjant en meu blog des de l’estiu del 2005, en el que hi ha moltes altres i diverses coses al ser una espècie de diari personal obert, un pot fer-se una panoràmica, no sé si gaire precisa i segurament desenfocada per subjectiva, del que han estat aquests temps.
Certament, no pensava pas que fos possible arribar a aquestes eleccions d’aquesta manera, amb aquest ambient. Quan vaig començar a escriure els meus comentaris des de Madrid, tot just acabada d’arrencar la legislatura 2004-2008, pensava que digerits els resultats per part de tots s’asserenarien els ànims i tot discorreria d’altra manera. Em vaig equivocar. El desenvolupament del mandat ha comportat que cada nova proposta del Govern reafirmés l’agre i desagradable tarannà del principal grup de l’oposició, i desencadenés una nova aspre i crispada reacció.
Arribem a les eleccions amb dues disjuntives ben clares ofertes als electors. Tant el que representen les propostes, com pel que s’està veient en la pròpia campanya i en els debats que s’han fet fins ara, tot ensenya dues alternatives molt diferenciades: La dels populars i la dels socialistes. Cert que, especialment a Catalunya, es presenten d’altres ofertes, però sense remei s’han de referir a les principals. No sols per ser les dues úniques que tenen possibilitats reals de formar Govern en virtut de la seva previsible representació, sinó pels models que presenten.
Pels populars sembla com si s’hagués aturat el temps. Les mateixes cares, les mateixes propostes, les mateixes actituds que fa quatre anys. No han volgut, o no els han deixat, fer la reflexió que hauria estat natural de repensar què els va portar a ser foragitats del Govern per la reacció d’una gran part del cós electoral l’any 2004. Al contrari, cada nou tema que d’acord amb el programa del Govern s’anava plantejant motivava una encesa resposta. Sembla que no sigui possible establir uns mínims ponts de diàleg i convivència. Tot comportava trencadissa. La política exterior, el medi ambient, els nous drets civils, l’ampliació dels drets socials, l’educació, els nous vinguts, l’organització territorial, la recerca de la pau, fins i tot, darrerament, la visió de l’economia. Ara, en la campanya electoral, continuen igual. El que veiem, el que sentim, és una oferta a la ciutadania en tots els temes que acabo d’exposar de tornar al punt de partença. I una cosa preocupant, cap referència a que la dinàmica accelerada del món ja ha capgirat les coordenades que hi havia llavors.
Els socialistes hem fet una feina que amb la perspectiva que donarà el temps es podrà valorar convenientment, d’una forma positiva. Lamentablement la política avui en dia es veu massa apressada per la immediatesa i, ai las!, per la fugacitat. Però el temps va sedimentant les coses. Així algunes ja es veuen ara, com aquella decisió tant llunyana de la retirada de les tropes de l’Iraq. D’altres, certament sols s’han embastat. La Llei de la Dependència dibuixa la xarxa que ha de suplir la desapareguda que proporcionava una estructura familiar que ja no hi és. Ara, aquest dibuix s’ha de construir, i portarà temps, esforços, entrebancades i alguna que altra frustració d’aquells que pateixen i voldrien que anés més de pressa. Podríem dir el mateix de l’Estatut del Treball Autònom. Els recursos considerables que s’han destinat a canviar l’estructura productiva del país, en forma de R+D+i, tardaran a donar els seus fruit ja que no són immediats, però ja hi ha estat i continuaran. Els nous Estatuts, el català especialment perquè ens toca de prop, que comporten una nova ampliació del nostre Estat descentralitzat, aniran fent el seu camí desenvolupant-se i, com en la primera vegada que ningú en donava un duro pels seus resultats, representaran una millora de les condicions de vida dels ciutadans/es i de la convivència entre tots els habitants d’Espanya. I si realment s’acosten temps de “vaques magres” hom veurà que la prudència i el rigor pressupostari han servit per alguna cosa. Disposem d’un coixí, no sé si prou suficient crec que sí però dependrà de la magnitud de l’aprimada, per afrontar unes turbulències que en moltes coses poc podem controlar ja que estan fora del nostre abast.
Crec que no cal discutir massa si hem d’abandonar el camí emprès en els darrers quatre anys. L’alternativa que donen els populars no és pas d’anar endavant sinó d’anar endarrere. Els socialistes oferim continuar caminat amb els ciutadans/es en una societat oberta acceptant i assumint els canvis que comportarà i adaptant les estructures cíviques, socials i polítiques als nous temps.
Ara tanco aquesta etapa “Des de Madrid”. Tornaré a Madrid en les condicions que determini el cós electoral el proper diumenge dia 9. Estic convençut que tothom veu el que hi ha en joc i té pocs dubtes sobre el que cal fer. En tot cas és la seva decisió. Però n’estic segur que anirà en la línia del progrés que representem els socialistes. Fins desprès.
En els 76 escrits que he fet en aquests darrers quatre anys amb una certa regularitat pel Capgros.com he intentat donar la meva visió d’alguns temes, els més importants o els que m’ha tocat viure més a prop, de la meva singladura madrilenya. Juntament amb el que he anat penjant en meu blog des de l’estiu del 2005, en el que hi ha moltes altres i diverses coses al ser una espècie de diari personal obert, un pot fer-se una panoràmica, no sé si gaire precisa i segurament desenfocada per subjectiva, del que han estat aquests temps.
Certament, no pensava pas que fos possible arribar a aquestes eleccions d’aquesta manera, amb aquest ambient. Quan vaig començar a escriure els meus comentaris des de Madrid, tot just acabada d’arrencar la legislatura 2004-2008, pensava que digerits els resultats per part de tots s’asserenarien els ànims i tot discorreria d’altra manera. Em vaig equivocar. El desenvolupament del mandat ha comportat que cada nova proposta del Govern reafirmés l’agre i desagradable tarannà del principal grup de l’oposició, i desencadenés una nova aspre i crispada reacció.
Arribem a les eleccions amb dues disjuntives ben clares ofertes als electors. Tant el que representen les propostes, com pel que s’està veient en la pròpia campanya i en els debats que s’han fet fins ara, tot ensenya dues alternatives molt diferenciades: La dels populars i la dels socialistes. Cert que, especialment a Catalunya, es presenten d’altres ofertes, però sense remei s’han de referir a les principals. No sols per ser les dues úniques que tenen possibilitats reals de formar Govern en virtut de la seva previsible representació, sinó pels models que presenten.
Pels populars sembla com si s’hagués aturat el temps. Les mateixes cares, les mateixes propostes, les mateixes actituds que fa quatre anys. No han volgut, o no els han deixat, fer la reflexió que hauria estat natural de repensar què els va portar a ser foragitats del Govern per la reacció d’una gran part del cós electoral l’any 2004. Al contrari, cada nou tema que d’acord amb el programa del Govern s’anava plantejant motivava una encesa resposta. Sembla que no sigui possible establir uns mínims ponts de diàleg i convivència. Tot comportava trencadissa. La política exterior, el medi ambient, els nous drets civils, l’ampliació dels drets socials, l’educació, els nous vinguts, l’organització territorial, la recerca de la pau, fins i tot, darrerament, la visió de l’economia. Ara, en la campanya electoral, continuen igual. El que veiem, el que sentim, és una oferta a la ciutadania en tots els temes que acabo d’exposar de tornar al punt de partença. I una cosa preocupant, cap referència a que la dinàmica accelerada del món ja ha capgirat les coordenades que hi havia llavors.
Els socialistes hem fet una feina que amb la perspectiva que donarà el temps es podrà valorar convenientment, d’una forma positiva. Lamentablement la política avui en dia es veu massa apressada per la immediatesa i, ai las!, per la fugacitat. Però el temps va sedimentant les coses. Així algunes ja es veuen ara, com aquella decisió tant llunyana de la retirada de les tropes de l’Iraq. D’altres, certament sols s’han embastat. La Llei de la Dependència dibuixa la xarxa que ha de suplir la desapareguda que proporcionava una estructura familiar que ja no hi és. Ara, aquest dibuix s’ha de construir, i portarà temps, esforços, entrebancades i alguna que altra frustració d’aquells que pateixen i voldrien que anés més de pressa. Podríem dir el mateix de l’Estatut del Treball Autònom. Els recursos considerables que s’han destinat a canviar l’estructura productiva del país, en forma de R+D+i, tardaran a donar els seus fruit ja que no són immediats, però ja hi ha estat i continuaran. Els nous Estatuts, el català especialment perquè ens toca de prop, que comporten una nova ampliació del nostre Estat descentralitzat, aniran fent el seu camí desenvolupant-se i, com en la primera vegada que ningú en donava un duro pels seus resultats, representaran una millora de les condicions de vida dels ciutadans/es i de la convivència entre tots els habitants d’Espanya. I si realment s’acosten temps de “vaques magres” hom veurà que la prudència i el rigor pressupostari han servit per alguna cosa. Disposem d’un coixí, no sé si prou suficient crec que sí però dependrà de la magnitud de l’aprimada, per afrontar unes turbulències que en moltes coses poc podem controlar ja que estan fora del nostre abast.
Crec que no cal discutir massa si hem d’abandonar el camí emprès en els darrers quatre anys. L’alternativa que donen els populars no és pas d’anar endavant sinó d’anar endarrere. Els socialistes oferim continuar caminat amb els ciutadans/es en una societat oberta acceptant i assumint els canvis que comportarà i adaptant les estructures cíviques, socials i polítiques als nous temps.
Ara tanco aquesta etapa “Des de Madrid”. Tornaré a Madrid en les condicions que determini el cós electoral el proper diumenge dia 9. Estic convençut que tothom veu el que hi ha en joc i té pocs dubtes sobre el que cal fer. En tot cas és la seva decisió. Però n’estic segur que anirà en la línia del progrés que representem els socialistes. Fins desprès.
Mataró, 28 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada