Relat de campanya-43. Els sous mínims i màxims.

D’una banda crec que hi ha una certa demagògia sobre els anomenats “mileuristes” i per l’altra banda una exagerada retribució als pretesos gestors de les grans empreses que no cal confondre amb el concepte clàssic de capitalistes, als que se’ls retribueix el capital, no el seu treball.

Respecte als primers, cal anar en compte amb el manteniment d’alguns equilibris en la línia que vaig apuntar fa uns dies respecte a les pensions (Relat-29, ap.6). Suposo que és difícil mantenir avui les escales de retribució que es van proposar a la Xina de la revolució cultural. En una estructura equilibrada, una elevació dels sous mínims, “segons les necessitats” que en dèiem abans (compte també amb el concepte de necessitats), comportarà una espiral alcista tant respecte als altres sous com respecte a la demanda en general. No cal perdre de vista en els plantejaments d’esquerra les retribucions en forma de assignació de la despesa pública respecte als que tenen menys recursos (ap. 8). Fa quatre anys el SMI era de 460 euros. L’hem apujat fins els 600 enguany, i proposem arribar als 800 el 2012. No està mal, si a més pensem que aquestes quantitats són més indicadors que percepcions certes que reben amples capes de treballadors. Compte quan parlem dels “mileuristes”. De qui estem parlant? De quines qualificacions? En quina etapa de la seva possible vida laboral? En quins sectors i feines? Es pot fer molta demagògia i ja sé que és políticament incorrecte ficar-se en aquests viaranys, però “no es pot matar tot el que és gras”.

En canvi respecte als segons, crec que s’ha arribat massa lluny. Les xifres de que parlen els mitjans de les retribucions (extretes de les memòries de les “corporacions”) dels gestors de les grans empreses són escandaloses i crec que fins i tot immorals. Es parla de alguns milions d’euros com si res (feu, feu la multiplicació per 166 ptes/euro i veureu el que surt) I les “indemnitzacions” per abandonar les mai tant ben dit “poltrones” dels Consells d’administració són fora de mida. Mica en mica s’ha anat acceptat en el món de l’empresa que aquells que aconsegueixen “valor” (?) pèls accionistes han d’estat excepcionalment pagats i donades les magnituds de les xifres que remenen sembla que no ve d’un pam. Això desmoralitza al conjunt de la societat i comencen a aixecar-se veus arreu que qüestionen la situació. Si a més, s’intueix que hi ha casos com el que s’està destapant a Alemanya que s’ajunta amb possible evasió fiscal, pot representar una gangrena pel conjunt del sistema social.

En tot cas, respecte a l’anàlisi d’aquestes retribucions exagerades vaig anar a buscar la referència del meu economista de capçalera. Vegeu el que diu Galbraith en el darrer llibre que va fer, encertadament titulat: “La economía del fraude inocente”

“Como se viene señalando, dirigir una gran corporación moderna es una tarea exigente, que sobrepasa con creces la autoridad o la capacidad del individuo más decidido. Consecuencia de todo ello es otro fraude claro y no del todo inofensivo: el esfuerzo por otorgar a los propietarios, accionistas o inversionistas según se prefiera denominarlos, un papel aparente en la empresa. Habiendo dado paso el capitalismo a una dirección cum burocracia, se concede al propietario una falsa importancia. He aquí el fraude.

Este fraude tiene ciertos aspectos ceremoniales aceptados: uno de ellos es el llamado consejo de administración, un cuerpo seleccionado por la dirección y completamente subordinado a ella, al que sin embargo, se escucha como si fuera la voz de los accionistas. Los consejos de administración están constituidos por personas (más allá de la necesaria presencia de una o dos mujeres, en su mayoría hombres) que requieren solamente un conocimiento superficial de la empresa; con raras excepciones se trata de un grupo dócil en el que la dirección puede confiar. Mediando unos honorarios y alguna comida, la dirección informa de forma rutinaria a los miembros del consejo sobre cuestiones que ya han sido decididas en otras instancias. La aprobación se da por hecha, incluso en el caso de las renumeraciones para la dirección, remuneraciones que la dirección misma se ha encargado de establecer. No resulta entonces sorprendente que éstas puedan llegar a ser especialmente generosas. En la primavera de 2001, durante un período de debilidad del mercado de valores, el New York Times, al que nadie considera una publicación de carácter radical, publicó toda una página sobre el contraste entre la caída de los precios de las acciones y el aumento de las retribuciones a los directivos, que en ocasiones podías ascender a varios millones de dólares al año. Esta retribuciones (incluidas las llamadas stock options, el derecho a adquirir acciones de la empresa a precios favorables) eran aprobadas habitualmente por los sumisos consejeros. Los ejecutivos de la quebrada Enron nos proporcionaron un destacado ejemplo de esta práctica, pero también los de la respetable General Electric. El enriquecimiento legal de los directivos a través de remuneraciones millonarias es un fenómeno común, presente en todas las grandes empresas. No resulta sorprendente, puesto que son éstos quienes establecen su propia retribución."

John Kenneth Galbraith: “La economía del fraude inocente”. Ed Crítica, B-2004.

Mataró, 25 de Febrer.