(Carnaval de Rio de Janeiro. EFE a El País)Després de dinar (compartint taula amb gent de Lleida parlant de l’industria agro alimentaria, de porcs i de fruita) la taula rodona anava de l’Espanya plural, és a dir de federalisme.
Dos "d’aquí", l’Iceta i en Ferran Mascarell (se’m va escapar el sentit de les “pulles” que es van fer entre ells tota la tarda) i dos "d’allà", en Javier Pérez Royo i la Soledad Gallego-Díaz.
En Miquel “charmant” com sempre. Ja té la mida presa al tema i més ara que va presentant el seu llibre: “Catalanisme federalista” que acaba de publicar la Fundació Rafael Campalans (per cert, no vaig poder acompanyar-lo dijous passat a Premià de Mar ja que estava assegut a la cadira del dentista, el meu gendre, que em va treure laboriosament un queixal). Pérez Royo, doctrinal però didàctic: “El punt que va fer patir el trencament de l’Espanya plural va ser la votació del Parlament del 30 de setembre (del 2005)” Home! Ho he pensat així moltes vegades. La Sol estava en hores baixes, afònica (i jo també per l’hora, l’hora de la becaina). En Ferran, molt bé!: “El catalanisme sempre ha tingut com a objectiu la modernització d’Espanya”, des de Pi i Margall a Prat de la Riba. Calia posar la dia un Estat caduc i decadent. El problema sorgeix als darrers anys quan Espanya amb la democràcia deixa endarrere aquest clixé i canvia radicalment. (Ja ho havia explicat en Joan Clos al matí: La primera fortuna és d’un gallec que l’ha feta amb el tèxtil! Sevilla és un pol de la indústria aeronàutica, com a exemples). Cal analitzar bé el pujolisme i què va representar. He de dir que em vaig sentir reconfortat. Fa temps vaig escriure coses semblants i pensava que jo era un tipus rar (clar, un espanyolista!) i vet aquí que no anava del tot desencertat en l’anàlisi.
En el debat Perez Royo va posar sobre la taula la font del poder, la voluntat dels ciutadans/es, mentre que des del seu pragmatisme la Sol Gallego deia que això ja estava resolt a la Constitució del 78 i a l’Estat de les autonomies. En Miquel va tornar a plantejar la queixa de la soledat que varem trobar quan es va llençar la reforma estatutària i la manca de recolzament de l’Espanya progressista que no es va adonar que els que ens van combatre (i encara ho fan) posaven alhora en qüestió el model del 78. Malgrat tot, crec que nosaltres tampoc varem ser suficientment hàbils per explicar-lo correctament i em sembla que la deriva maragalliana actual explica algunes coses.
No entenc, més enllà del moment electoral, el títol de l’Escola: “Governem amb les persones”. Clar que avui a les noticies del migdia de la TV sols han destacat el què ha dit en Montilla sobre els bisbes. L’immediat informatiu no té remei.
Cabrils, 3 de febrer.
Dos "d’aquí", l’Iceta i en Ferran Mascarell (se’m va escapar el sentit de les “pulles” que es van fer entre ells tota la tarda) i dos "d’allà", en Javier Pérez Royo i la Soledad Gallego-Díaz.
En Miquel “charmant” com sempre. Ja té la mida presa al tema i més ara que va presentant el seu llibre: “Catalanisme federalista” que acaba de publicar la Fundació Rafael Campalans (per cert, no vaig poder acompanyar-lo dijous passat a Premià de Mar ja que estava assegut a la cadira del dentista, el meu gendre, que em va treure laboriosament un queixal). Pérez Royo, doctrinal però didàctic: “El punt que va fer patir el trencament de l’Espanya plural va ser la votació del Parlament del 30 de setembre (del 2005)” Home! Ho he pensat així moltes vegades. La Sol estava en hores baixes, afònica (i jo també per l’hora, l’hora de la becaina). En Ferran, molt bé!: “El catalanisme sempre ha tingut com a objectiu la modernització d’Espanya”, des de Pi i Margall a Prat de la Riba. Calia posar la dia un Estat caduc i decadent. El problema sorgeix als darrers anys quan Espanya amb la democràcia deixa endarrere aquest clixé i canvia radicalment. (Ja ho havia explicat en Joan Clos al matí: La primera fortuna és d’un gallec que l’ha feta amb el tèxtil! Sevilla és un pol de la indústria aeronàutica, com a exemples). Cal analitzar bé el pujolisme i què va representar. He de dir que em vaig sentir reconfortat. Fa temps vaig escriure coses semblants i pensava que jo era un tipus rar (clar, un espanyolista!) i vet aquí que no anava del tot desencertat en l’anàlisi.
En el debat Perez Royo va posar sobre la taula la font del poder, la voluntat dels ciutadans/es, mentre que des del seu pragmatisme la Sol Gallego deia que això ja estava resolt a la Constitució del 78 i a l’Estat de les autonomies. En Miquel va tornar a plantejar la queixa de la soledat que varem trobar quan es va llençar la reforma estatutària i la manca de recolzament de l’Espanya progressista que no es va adonar que els que ens van combatre (i encara ho fan) posaven alhora en qüestió el model del 78. Malgrat tot, crec que nosaltres tampoc varem ser suficientment hàbils per explicar-lo correctament i em sembla que la deriva maragalliana actual explica algunes coses.
No entenc, més enllà del moment electoral, el títol de l’Escola: “Governem amb les persones”. Clar que avui a les noticies del migdia de la TV sols han destacat el què ha dit en Montilla sobre els bisbes. L’immediat informatiu no té remei.
Cabrils, 3 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada