Tant es tiba la corda que al final es trenca. Acabo de llegir un article de Joaquín Leguina a “El Siglo” sobre l’Estatut. La base per la seva reflexió és la mateixa que la del discurs d’Ortega y Gasset al debat de l’Estatut de l’any 32 a Les Corts de Madrid.
Espanya és, amb la seva diversitat, però és. El mateix discurs afirmatiu de Catalunya és, amb la seva especificitat, però és. Els uns no entenen i no accepten perquè els altres no volen ser-hi. Els altres no entenen i tampoc accepten perquè els uns no els deixen anar. I això no te solució. Com fa algun temps ja vaig escriure la solució de l’embolic sols és possible amb l’acceptació de la realitat, o la revolta. Acceptar pacifica i voluntàriament la realitat: o ser-hi (els “catalans”) amb uns, o deixar-hi de ser pels altres (els “espanyols”), no és versemblant. Vaja, pensa algú que és possible?. La revolta, més inversemblant encara. No hi ha ni esbojarrats per fer-la.
En Pujol prou bé que ho sabia això. Durant 23 anys va anar “trampejant” la situació. N’era un mestre. De cara endins, ardor nacionalista. De cara en fora, pacte i convivència. Remugant i transigint. Esverant i pactant. La queixa i l’acord, amb qui fos, a més a més.
El que va passar desprès va ser que una nova generació, que el va creure, va voler passar a la pràctica els “principis sagrats”, i d’altres van deixar de confiar en els resultats. Als primers no els va poder controlar com s’havia fet tantes vegades (Barrera, Hortalà, Colom….) I els segons, els seus hereus, per no quedar endarrere s’han llençat també per un camí que no veig que pugui tenir fàcil retorn (ei!, al menys sense costos polítics pel ells)
Entre mig, els vells i complicats equilibris dels socialisme català estan saltant pels aires. Mai van aconseguir convèncer a una base electoral suficient per poder governar tranquil·lament amb la seva – també- calculada ambigüitat en aquest tema. Som, però no som. Hi som, però som diferents. Són dels nostres, però som nostres.
I ara, tensant la corda està a punt de trencar-se sinó s’ha trencat ja. I llavors, què? Qui és el assenyat que diu que cal tornar a agafar la corda i tensar-la, però fins un punt? O potser, posem-nos a un o altre cap de la corda i tornem a estirar-la ben fort fins a tornar-la a trencar i caure de cul. A veure què passa!! A la basca?
M’agradaria estar entre els assenyats. No sé si en sóc prou, i... si en som gaires!
Madrid, 19 d’octubre.
Espanya és, amb la seva diversitat, però és. El mateix discurs afirmatiu de Catalunya és, amb la seva especificitat, però és. Els uns no entenen i no accepten perquè els altres no volen ser-hi. Els altres no entenen i tampoc accepten perquè els uns no els deixen anar. I això no te solució. Com fa algun temps ja vaig escriure la solució de l’embolic sols és possible amb l’acceptació de la realitat, o la revolta. Acceptar pacifica i voluntàriament la realitat: o ser-hi (els “catalans”) amb uns, o deixar-hi de ser pels altres (els “espanyols”), no és versemblant. Vaja, pensa algú que és possible?. La revolta, més inversemblant encara. No hi ha ni esbojarrats per fer-la.
En Pujol prou bé que ho sabia això. Durant 23 anys va anar “trampejant” la situació. N’era un mestre. De cara endins, ardor nacionalista. De cara en fora, pacte i convivència. Remugant i transigint. Esverant i pactant. La queixa i l’acord, amb qui fos, a més a més.
El que va passar desprès va ser que una nova generació, que el va creure, va voler passar a la pràctica els “principis sagrats”, i d’altres van deixar de confiar en els resultats. Als primers no els va poder controlar com s’havia fet tantes vegades (Barrera, Hortalà, Colom….) I els segons, els seus hereus, per no quedar endarrere s’han llençat també per un camí que no veig que pugui tenir fàcil retorn (ei!, al menys sense costos polítics pel ells)
Entre mig, els vells i complicats equilibris dels socialisme català estan saltant pels aires. Mai van aconseguir convèncer a una base electoral suficient per poder governar tranquil·lament amb la seva – també- calculada ambigüitat en aquest tema. Som, però no som. Hi som, però som diferents. Són dels nostres, però som nostres.
I ara, tensant la corda està a punt de trencar-se sinó s’ha trencat ja. I llavors, què? Qui és el assenyat que diu que cal tornar a agafar la corda i tensar-la, però fins un punt? O potser, posem-nos a un o altre cap de la corda i tornem a estirar-la ben fort fins a tornar-la a trencar i caure de cul. A veure què passa!! A la basca?
M’agradaria estar entre els assenyats. No sé si en sóc prou, i... si en som gaires!
Madrid, 19 d’octubre.
7 comentaris:
Cap a l' acord ?
Espanya és... un "Estat" ? o
Espanya és... un "Estat-Nació" ?
Joaquim T.:
Depèn de qui ho miri i d’on es miri.
Per molts d’aquí, i també per alguns d’allà, és un Estat.
Per molts d’allà, i també per alguns d’aquí, és un Estat-Nació.
Aquí està el problema. D’acord, hem d’arribar a un acord. No veig com uns o altres podem imposar-se.
Estimat Manel:
Em sembla que també existeix una visió molt de "rentabilitat electoral" en aquesta cuestió. M'explico...
Desde Galicia, es veu tot aixó com que si l'estatut fracassa, el suport de ERC s'acaba, i l'adelant electoral es inmediat, tant a Catalunya com a l'Estat.
Hi tornem-hi amb un govern del PP.
¿ Estás d'acord amb aixó?
I llavors, què fa ERC? Amb un Govern del PP, quin és el seu espai? El del “pataleo”?
I si CiU es presenta amb un programa “sobiranista”, a qui el presenta?. Al PP? Això es el que volia dir al final de l’entrada http://manelmas.blogspot.com/2005/10/espanya-els-aires-que-corren.html
Cap a la ruptura?
Ara feia dies que no llegia les teves reflexions, les quals son sempre interessants, aquesta entrada del bloc em sembla francament brillant, però em deixa perplex una certa incapacitat a imaginar altres possibilitats, la ruptura es plantejada com a un mal absolut, i jo estic cada vegada més convençut que és un bé comú, estic convençut que pels nacionals espanyols és un problema tenir-se que repensar cada X anys perquè els nacionals catalans plantegen nous marcs de relacions, no hi ha res pitjor que sacralitzar les relacions, siguin personals o socials, o és que potser ara estem contra el divorci? espero que no, dessacralitzar
les relacions personals per sacralitzar aquelles socials no és un guany,
no és una avenç, és simplement incongruent i inconvenient.
Francament és un plaer llegir-te malgrat no coincidim amb el diagnostic al mal
Gràcies, Gustau pels teus comentaris. Dona gust debatre així.
El tema són els ritmes de les visions dels grups i de les persones dins dels grups. Si hi ha ritmes diferents i depenem els uns dels altres, com ho fem? Aquí crec que hi ha l’essència de la democràcia. Plantejament, debat, explicació, debat, pedagogia, debat, acostament de posicions, debat, conclusions provisionals, nou debat, i anar avançant.
Sinó, com ho fem? “A tortas”, que diria l’Ibarretxe?
El teu comentari sobre la dinàmica de grups penso sigui compartible per qualsevol persona que amb un cert criteri hagi treballat dins la “societat civil” o la política, el problema rau en que hi ha una part del grup dels que podríem anomenar “nacionals espanyols” que parteix del principi que no hi ha res a discutir, i en aquest camp trobem tots els del PP i una bona part dels teus companys del socialisme espanyol.
Referent al tema de les “tortas” hi ha una certa tendència a intentar realitzar un discurs que diu “tots els nacionalismes son iguals” principi que és profundament erroni, cap nacionalisme és igual, tots tenen característiques particulars i moments històrics diferents. Son els palestins nacionalistes? sense dubte ! són els israelians nacionalistes? també ! són iguals?concordaràs amb mi que no. No estic entrant a valorar el tema entre bons i dolents, però no són iguals segur.
En el cas que ens ocupa, respecte a les “tortas” històricament concordarem que Madrid no ha estat bombardejada per tropes catalanes, no entrarem a comptar quantes vegades tropes “espanyoles” han entrat a repartir llenya dins la nostra capital. La ultima intervenció del Cap de l’Exercit Espanyol comentant la seva preocupació per la proposta d’Estatut del Parlament de Catalunya, és la demostració de la tendència a l’us de la força (tortas) per part del nacionalisme espanyol. Per no parlar dels “tertulianos” de la COPE que amb més o menys intensitat serien partidaris de penjar-nos a tots.
La societat espanyola ha generat un element com Aznar que mostra una cara dura del nacionalisme espanyol, i un altre agradable com Zapatero, aquest darrer però no té la força entre els seus connacionals i els seus companys de partit per plantejar la possibilitat de que un estat pot ser plurinacional, el vostre drama és que els únics federalistes de veritat sou vosaltres i el vostre marge d’aliances és molt reduït a nivell espanyol per la manca d’interlocutors que comparteixin realment el vostre ideari.
L'1 de gener de 1993, l'estat txecoslovac se separà pacíficament i es formaren la República Txeca i la República Eslovaca. El meu interrogant és, pot la societat espanyola fer sorgir un Havel que pugui dir, nois fins aquí hem arribat, ara caminem per separat, dins estructures comunes europees i tant amics, així vosaltres no ens emprenyeu i nosaltres tampoc, massa bonic? Segurament si, però aquest és l'únic camí que tenen per finalitzar amb el “problema catalan” l’altre, el de les “tortas” ja l’han provat, amb tantes "tortas", tu i jo en som el fruit de les seves “tortas”, però al final del trajecte, després de grans dosis de “tortas” el problema el continuen tenint.
Disculpa el rotllo!
Fins la proxima
Publica un comentari a l'entrada