No hi havia parat prou atenció. Vaig escriure que en la tramitació de l’Estatut hi havia tres etapes, i n’hi ha més. Etapes i subetapes.
El debat a les Corts Generals, com en tot procés legislatiu, és doble: primer al Congrés i després al Senat, on per cert, la correlació de forces és molt més decantada a favor del PP, que lògicament l’aprofitarà a fons. Per acabar-ho d’adobar el text que surt del Senat torna al Congrés, per tant triple debat i no doble.
El text que vindrà de “Madrid”, abans de sotmetre’l a Referèndum, haurà de ser considerat novament pel Parlament de Catalunya que decidirà si el posa o no a consideració del ciutadans/nes. És mantindrà el recolzament del començament segons quins retocs hagi sofert? Per què retocs n’hi haurà, com en l’Estatut del 32, i en el del 79, que en van tenir molts.
Llavors, serà el moment del vot directe dels catalans/nes. Si, no, o abstenció. Ens agrada o no ens agrada. El text final, no el d’ara. Ja ho veurem, si s’hi arriba.
El PP ja ha anunciat que sigui quin sigui el text final el portarà al Tribunal Constitucional perquè aquest darrer interpretador de la nostra legislació dictamini. No hi ha tampoc, res de sorprenent en això.
Què llarg i incert és el camí de la reforma estatutària!! Llavors, què representen aquests entusiasmes i rebuigs?, aquesta propaganda i declaracions institucionals?, aquests primerencs posicionaments polítics?, si el camí és llarg i la càrrega feixuga.
Per què no fem un tranquil debat democràtic? No estarem fent, com tantes altres vegades, un globus que s’anirà desinflant? No frustrarem la ciutadania que de bona fe creu en el treball dels polítics? No estarem perdent l’oportunitat d’explicar correctament com i perquè passen les coses? No pretendrem pas amagar el cap a terra, com els estruços, per no veure la realitat? No haurem dit blat abans d’estar al sac i ben lligat?
Els peus en terra, ben ferms, per aguantar les embranzides esbojarrades d’uns i d’altres. Treball tenaç, discret, metòdic, perseverant, pedagògic i realista, per aconseguir un bon acabament. Ja sé que a alguns això no els interessa. A mi, molt!! Un bon resultat serà bo per Catalunya i Espanya. Un mal resultat, a la llarga, serà dolent per a tots. Què difícil!!
Madrid, 5 d’octubre.
Madrid, 10 d’octubre.
P.S.:
He obert una carpeta per guardar els missatges que rebo CONTRA l’Estatut, demanant que el rebutgi, i una altra per guardar els a FAVOR de que segons quines coses són intocables, i que n’hi se’ns ocorri.
Ja ho veieu, posicions per tots els gustos.
Més. Una pinzellada d'un digital de Madrid:
"Porque tengo la impresión de que, acaso por primera vez en mucho tiempo en la política española, aquí nadie está engañando a nadie en lo más hondo de la situación, aunque en la superficie sí haya guiños, silencios y medias verdades. Me parece que la verdad más profunda ahora es que nadie, ni los políticos catalanes que vienen a echar agua al fuego, ni el Gobierno central y el PSOE, que están entre el incendio y la piscina, ni la oposición del PP, a la que algunos que se dicen suyos quisieran directamente bañar en gasolina como a un bonzo, y menos aún el conjunto atónito de los españoles, nadie, pero nadie, tiene aquí la menor idea de en qué puede acabar esta película del Estatut."
Fernando Jáuregui: "Crónica de catalanes en Madrid"
El debat a les Corts Generals, com en tot procés legislatiu, és doble: primer al Congrés i després al Senat, on per cert, la correlació de forces és molt més decantada a favor del PP, que lògicament l’aprofitarà a fons. Per acabar-ho d’adobar el text que surt del Senat torna al Congrés, per tant triple debat i no doble.
El text que vindrà de “Madrid”, abans de sotmetre’l a Referèndum, haurà de ser considerat novament pel Parlament de Catalunya que decidirà si el posa o no a consideració del ciutadans/nes. És mantindrà el recolzament del començament segons quins retocs hagi sofert? Per què retocs n’hi haurà, com en l’Estatut del 32, i en el del 79, que en van tenir molts.
Llavors, serà el moment del vot directe dels catalans/nes. Si, no, o abstenció. Ens agrada o no ens agrada. El text final, no el d’ara. Ja ho veurem, si s’hi arriba.
El PP ja ha anunciat que sigui quin sigui el text final el portarà al Tribunal Constitucional perquè aquest darrer interpretador de la nostra legislació dictamini. No hi ha tampoc, res de sorprenent en això.
Què llarg i incert és el camí de la reforma estatutària!! Llavors, què representen aquests entusiasmes i rebuigs?, aquesta propaganda i declaracions institucionals?, aquests primerencs posicionaments polítics?, si el camí és llarg i la càrrega feixuga.
Per què no fem un tranquil debat democràtic? No estarem fent, com tantes altres vegades, un globus que s’anirà desinflant? No frustrarem la ciutadania que de bona fe creu en el treball dels polítics? No estarem perdent l’oportunitat d’explicar correctament com i perquè passen les coses? No pretendrem pas amagar el cap a terra, com els estruços, per no veure la realitat? No haurem dit blat abans d’estar al sac i ben lligat?
Els peus en terra, ben ferms, per aguantar les embranzides esbojarrades d’uns i d’altres. Treball tenaç, discret, metòdic, perseverant, pedagògic i realista, per aconseguir un bon acabament. Ja sé que a alguns això no els interessa. A mi, molt!! Un bon resultat serà bo per Catalunya i Espanya. Un mal resultat, a la llarga, serà dolent per a tots. Què difícil!!
Madrid, 5 d’octubre.
Madrid, 10 d’octubre.
P.S.:
He obert una carpeta per guardar els missatges que rebo CONTRA l’Estatut, demanant que el rebutgi, i una altra per guardar els a FAVOR de que segons quines coses són intocables, i que n’hi se’ns ocorri.
Ja ho veieu, posicions per tots els gustos.
Més. Una pinzellada d'un digital de Madrid:
"Porque tengo la impresión de que, acaso por primera vez en mucho tiempo en la política española, aquí nadie está engañando a nadie en lo más hondo de la situación, aunque en la superficie sí haya guiños, silencios y medias verdades. Me parece que la verdad más profunda ahora es que nadie, ni los políticos catalanes que vienen a echar agua al fuego, ni el Gobierno central y el PSOE, que están entre el incendio y la piscina, ni la oposición del PP, a la que algunos que se dicen suyos quisieran directamente bañar en gasolina como a un bonzo, y menos aún el conjunto atónito de los españoles, nadie, pero nadie, tiene aquí la menor idea de en qué puede acabar esta película del Estatut."
Fernando Jáuregui: "Crónica de catalanes en Madrid"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada