*(article per Capgros.com)
Ara que s’acosten les festes del consum el sector del comerç avisa que falten dependents/es pels seus establiments. Poca gent vol anar treballar a un sector que té uns horaris difícils i uns sous baixos, a més d’un elevat nivell de contractació temporal. De la situació del sector de la restauració no cal fer masses explicacions ja que ben a la vista està una part dels seus components (l’altra part, la que està als fogons, és més negre. En tots els aspectes). En els serveis socio-sanitaris és coneguda també la dificultats de trobar personal. En aquest sector, també amb horaris complicats i sous baixos, sols la vinguda de treballadors (o, millor dit treballadores) immigrants aconsegueix amb dificultat cobrir la demanda.
Podríem seguir amb d’altres sectors. L’agricultura, la construcció, la mineria, la comunicació,...
En tots ells les característiques són comunes, ja les he ressenyat: jornades complicades pel que s’entén avui per la comoditat i conciliació de la vida personal; sous baixos, amb poc o escàs reconeixement de drets laborals, ni a mileuristes arriben!; precarietat i accelerada rotació; i consegüentment baixa formació i nul·les perspectives per desenvolupar la feina.
Bé, tot això és conegut i denunciat. Però, què passaria si es dignifiquéssim les condicions laborals dels treballadors d’aquests sectors? Segurament es posarien en qüestió els fonaments del funcionament dels mateixos, en molts dels seus aspectes: qualitat (dolenta) i quantitat (segurament excessiva) de l’oferta existent.
Agafem per exemple el tema dels sous. Un augment dels mateixos es podria fer a costa dels beneficis empresarials, fet que no es gaire probable que es produeixi (encara que els guanys de determinades empreses ho permetria), malgrat que per altres potser no és possible (ja que l’existència de minifundisme empresarial en molts sectors no ho permet).
Llavors sols quedaria la seva translació als preus, al seu augment és clar. I llavors, es podrien mantenir els serveis que actualment es donen? O millor dit, es podria mantenir la demanda existent d’aquests serveis avui? Quina elasticitat, que diem els economistes, té la corba de demanda dels mateixos? A quin preu estan (estem) disposats a adquirir aquests serveis les amples capes de població que avui els fan servir? No estarem comprant els uns benestar per les nostres vides a canvi del malestar dels altres?
Cal mirar a la cara a les persones que treballen en aquests sectors i pensar-hi una mica. Ara ve Nadal.
Madrid, 14 de desembre.
Ara que s’acosten les festes del consum el sector del comerç avisa que falten dependents/es pels seus establiments. Poca gent vol anar treballar a un sector que té uns horaris difícils i uns sous baixos, a més d’un elevat nivell de contractació temporal. De la situació del sector de la restauració no cal fer masses explicacions ja que ben a la vista està una part dels seus components (l’altra part, la que està als fogons, és més negre. En tots els aspectes). En els serveis socio-sanitaris és coneguda també la dificultats de trobar personal. En aquest sector, també amb horaris complicats i sous baixos, sols la vinguda de treballadors (o, millor dit treballadores) immigrants aconsegueix amb dificultat cobrir la demanda.
Podríem seguir amb d’altres sectors. L’agricultura, la construcció, la mineria, la comunicació,...
En tots ells les característiques són comunes, ja les he ressenyat: jornades complicades pel que s’entén avui per la comoditat i conciliació de la vida personal; sous baixos, amb poc o escàs reconeixement de drets laborals, ni a mileuristes arriben!; precarietat i accelerada rotació; i consegüentment baixa formació i nul·les perspectives per desenvolupar la feina.
Bé, tot això és conegut i denunciat. Però, què passaria si es dignifiquéssim les condicions laborals dels treballadors d’aquests sectors? Segurament es posarien en qüestió els fonaments del funcionament dels mateixos, en molts dels seus aspectes: qualitat (dolenta) i quantitat (segurament excessiva) de l’oferta existent.
Agafem per exemple el tema dels sous. Un augment dels mateixos es podria fer a costa dels beneficis empresarials, fet que no es gaire probable que es produeixi (encara que els guanys de determinades empreses ho permetria), malgrat que per altres potser no és possible (ja que l’existència de minifundisme empresarial en molts sectors no ho permet).
Llavors sols quedaria la seva translació als preus, al seu augment és clar. I llavors, es podrien mantenir els serveis que actualment es donen? O millor dit, es podria mantenir la demanda existent d’aquests serveis avui? Quina elasticitat, que diem els economistes, té la corba de demanda dels mateixos? A quin preu estan (estem) disposats a adquirir aquests serveis les amples capes de població que avui els fan servir? No estarem comprant els uns benestar per les nostres vides a canvi del malestar dels altres?
Cal mirar a la cara a les persones que treballen en aquests sectors i pensar-hi una mica. Ara ve Nadal.
Madrid, 14 de desembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada