29 de setembre, 2011

Una troballa. Una joia.

Me’n havien parlat. Una entrevista d’en Jaume Barberà a un programa de TV3,  Singulars, del 33, amb un directiu de Triodos Bank sobre banca ètica. Vaig trobar-la enllaçada al butlletí de la Creu Roja i m’hi vaig ficar. Jo veig molt poc la tele, i menys a l’estiu.

Sí, val la pena, molt la pena. És un programa de la llargada com cal, com han de ser les explicacions, amb el temps adequat per exposar un tema, no amb xerrameca fugissera. Té tres parts entrellaçades. L’entrevista pròpiament dita amb el Sr. Joan Melé, així es diu el financer, que durant tota l’entrevista no deixa cap dubte sobre la seva feina de banquer, però queda també ben clar que aquesta pot fer-se d’una forma socialment responsable. Un mini reportatge sobre una ciutadana atrapada per un endeutament hipotecari que no està en condicions d’afrontar, i un tall d’una pel·lícula de Bollywood, de la Índia per tant. (Sembla que la pel·lícula es titula “Stalin”)

El financer diu coses molt assenyades i aclareix per què hem perdut el món de vista. Per què l’ambient d’ambició desbocada ens ha portat a la monstruositat de nostre sistema financer convencional. Sentint-lo, em venien al cap les pràctiques prudents de les velles banques familiars i de les caixes d’estalvis en el seu origen. El servei a la comunitat, tal com els botiguers convencionals i els productors del que necessitem, des dels pagesos als fabricants de calçotets i samarretes, havien anat fent sempre. Manel, estàs nostàlgic, i mires enrere? No, estic emprenyat amb mi mateix per no haver lluitat prou bé per tal que el sistema no es convertís en pervers i per la cobdícia d’uns quants, i difusa de quasi bé tots, haguem acabat anat de corcoll tots plegats.

Perquè serveix l’economia? Per guanyar diners uns quants o per satisfer necessitats col·lectives? Aquí hem fallat. El pensament neoliberal, que va començar els anys vuitanta i que es va imposar, ho ha portat tot en orris. La “mà invisible” ens té agafats pel ganyot.

La part de la ciutadana atrapada és per sucar-hi pa sobre les pràctiques bancàries que hem patit en aquests darrers anys. Però, ¿en quin cap cap que aquesta ciutadana que es veu com una persona treballadora normal, quan té feina, que ara no té, pugi afrontar retornar una hipoteca amb una quota mensual de més de 2.000,-€, vés a saber en quants anys? Però, ¿quin agent bancari -apressat per la consecució d’objectius, o delerós per cobrar alguna comissió- va poder signar aquesta operació? Certament, hi ha consumidors estúpids, però també bancaris aprofitats de l’estupidesa. Però, ¿és que cap directiu del sistema financer veia a on s’estaven endinsant? Direm dels americans i les seves hipoteques-escombraria, però algunes –no se pas si moltes- de les nostres eren igual. Clar, ara no té solució. Bé, sí, hi ha una solució: que l’entitat financera que va fer aquests disbarat se’l mengi amb patates –amb sanció pública- i que hi hagin responsables davant dels accionistes de la mateixa que responguin del que han fet, o portat a fer. I que els accionistes, o components de Juntes Generals se’n adonin en mans de qui estan. Que n’és de fàcil anar a dir amén! Ara estem veient com està caient la meitat del nostre sistema financer.

No me’n puc estar de glosar el clip de la pel·lícula india. En dos minuts hi trobareu els valors que porten a lluitar per una món més just i els valors de com fer-ho. La consciència, assumida com a teva o adquirida i feta teva. La solidaritat entre els mateixos, entre els de la mateixa classe. La cooperació per arribar tots junts. La mirada del protagonista ho diu tot. Si no se us neguen els ulls és que sou dels altres. Ens trobarem al davant, cara a cara.


video


Mataró, 29 de setembre.