Ara tots són plors. La anunciada mort de les Caixes d’Estalvi que estem presenciant en directe dóna peu a tota mena de ploramiques, preferentment des de preteses posicions progressistes, a llençar la seva queixa. Acadèmics que han exercit la governació, acadèmics més o menys purs, governants que ja no ho són, plumífers sindicalistes, tot són jeremiades
Que si les Caixes feien una funció social (cert), que si impedien l’exclusió financera (?), que si estaven arrelades al territori (sí, i més enllà), que si la competència –els bancs- volien la seva desaparició (certament), que si han patit més la crisi perquè treballaven amb els que l’estan patint més (o causat més, que és una altra cosa), que si els seus gestor es varen apuntar alegrement a la festa (com tots i tothom), …
Però, ¿perquè volem obviar/amagar les nostres responsabilitats, d’acció o d’omissió? Malgrat tot el que ara vulguem dir, aquestes entitats financeres no eren pas angelicals ni modèliques en relació a d’altres agents del nostre sistema econòmic (potser, fins i tot, pitjors). En una continuada fugida cap endavant varen construir, no pas de forma gaire diferent que d’altres, un castell d’esplèndida façana que tenia uns ben febles fonaments. Especialment els fonaments socials. A on estaven arrelades? En quina societat real, més enllà de nominalismes? Mentre va bufar el vent a favor, tothom se’n va gaudir i va callar. Però ara el vent ve de cara. No estava previst que passés i ens ha deixat al descobert.
La solució dels seus problemes hagués pogut ser una altra. Podia haver estat la via de la nacionalització pura i dura. Sanejament a fons amb assumpció del forat (perquè hi ha forat, el provocat pels “nostres” pobres negres d’Alabama) amb fons públics i capitalització també amb fons públics. Massa tard, ja no hi som a temps. Les línies de força de l’economia europea no van pas en aquesta direcció i poca esma tenim per canviar-les. Tampoc anem tan sobrats de recursos per emprendre aital empeny. Per cert, qui ens manllevaria els diners per fer-ho? La competència? Per últim, tampoc hi ha voluntat per agafar l’escombra. Ah!, “si yo tuviera una escoba, ...”
Mataró, 2 de febrer.
Que si les Caixes feien una funció social (cert), que si impedien l’exclusió financera (?), que si estaven arrelades al territori (sí, i més enllà), que si la competència –els bancs- volien la seva desaparició (certament), que si han patit més la crisi perquè treballaven amb els que l’estan patint més (o causat més, que és una altra cosa), que si els seus gestor es varen apuntar alegrement a la festa (com tots i tothom), …
Però, ¿perquè volem obviar/amagar les nostres responsabilitats, d’acció o d’omissió? Malgrat tot el que ara vulguem dir, aquestes entitats financeres no eren pas angelicals ni modèliques en relació a d’altres agents del nostre sistema econòmic (potser, fins i tot, pitjors). En una continuada fugida cap endavant varen construir, no pas de forma gaire diferent que d’altres, un castell d’esplèndida façana que tenia uns ben febles fonaments. Especialment els fonaments socials. A on estaven arrelades? En quina societat real, més enllà de nominalismes? Mentre va bufar el vent a favor, tothom se’n va gaudir i va callar. Però ara el vent ve de cara. No estava previst que passés i ens ha deixat al descobert.
La solució dels seus problemes hagués pogut ser una altra. Podia haver estat la via de la nacionalització pura i dura. Sanejament a fons amb assumpció del forat (perquè hi ha forat, el provocat pels “nostres” pobres negres d’Alabama) amb fons públics i capitalització també amb fons públics. Massa tard, ja no hi som a temps. Les línies de força de l’economia europea no van pas en aquesta direcció i poca esma tenim per canviar-les. Tampoc anem tan sobrats de recursos per emprendre aital empeny. Per cert, qui ens manllevaria els diners per fer-ho? La competència? Per últim, tampoc hi ha voluntat per agafar l’escombra. Ah!, “si yo tuviera una escoba, ...”
Mataró, 2 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada