09 de febrer, 2011

L’ocàs dels capitans.

-“Has vist l’article d’en Puigverd, a La Vanguardia?”

-“No, no acostumo a llegir aquest diari, però me’l miraré.”

Està bé. És una radiografia força aproximada de l’evolució del PSC des de la seva creació als anys setanta. És especialment notable l’explicació del funcionament intern del Partit en el darrers anys. És l’ocàs dels capitans.

Al Congrés de Sitges, el PSC va fer una inflexió. Els dirigents que durant vint anys van primer crear i després conduir l’organització varen ser derrotats, es va votar contra la seva gestió, i van ser apartats paulatinament, no pas abruptament i de cop, del comandament de l’organització.

Ja en els anys 2000, i fins ara, tot el poder real estava en les mans del que es va anomenar els “capitans”. Curiosament un moviment ample des del punt de vista territorial va anar esdevenint en una cúpula concentrada i molt reduïda que progressivament es va anar enrocant davant el sorprenent, o no, assentiment per acció o omissió del conjunt de l’organització.

No podrà pas queixar-se aquesta cúpula dirigent de que s’hagi qüestionat gaire la seva actuació. Les votacions registrades en els Congressos i en els Consell Nacionals sempre han estat majoritàriament favorables a la gestió efectuada. Per tant, és tot el Partit el que ha estat al darrera dels seus actuals dirigents. Deixem-ho clar.

Ara bé, els resultats polítics de la seva gestió canten. Els ciutadans/es en les darreres eleccions autonòmiques han deixat ben clar que no estan amb nosaltres. Des de les eleccions de 1999 anem com els crancs, cap endarrere. Cada vegada més endarrere. De 50 diputats a la Ciutadella a 28. Bé, alguna responsabilitat deu tenir l’actual equip dirigent d’aquests resultats. En política, quan es fracassa, malgrat que s’hagi treballat dur i de bona intenció, no queda més remei que decantar-se i pensar que potser sigui millor que en vinguin uns nous equips dirigents per intentar redreçar la situació. Que potser no ho aconseguiran, o ho tindran molt difícil per fer-ho, però cal intentar-ho.

El Primer Secretari, l’endemà de la desfeta del novembre passat, ja va fer el pas de decantar-se. No es tornarà a presentar. Però no n’hi ha prou amb aquesta retirada. Hi ha més gent que ha de plegar i fer “mutis per foro”. Alguns per corresponsables per acció, molts d’altres per corresponsables per omissió. No és de rebut que companys/es dirigents, al Partit i al Govern, passin ara com aquell que res a pontificar què és el que cal fer d’ara en endavant. No tenen autoritat per fer-ho. Van estar als comandaments i no se’n han sortit. També han de retirar-se.

Cal fer foc nou. Pot fer por enfrontar-se al buit de cercar nova gent –la por a la llibertat-, o pot fer basarda posar-s’hi –la tranquil•litat de l’establiment-. Però no queda més remei que fer-ho. Mantenir algun, encara que sigui sols algun, dels actuals dirigents pot portar una frustració molt gran a la soferta militància i consegüentment al nostre electorat.


Si volíeu escoltar
obriríeu la finestra.
Per esglaons de cançó
veritats pugen de pressa.


Madrid, 9 de febrer.

11 comentaris:

Fernando ha dit...

Puigverd es un ventajista. Un gran predictor del futuro cuando las cosas han pasado. Ahora todo el mundo puede hacer leña del árbol caído, se llame Montilla, Iceta, Zaragoza, Hereu o quien sea. Pero me parece muy bien lo que dice usted cuando señala que el partido nunca se opuso a estos dirigentes. Además, cuando estos señores hicieron que el PSC gobernara durante siete años nadie les llamaba inútiles. Al genio Puigverd se le olvida que en democracia se gana y luego se pierde. Además, yo creo que Puigverd se pasa de listo. Yo no conozco por dentro el PSC, y no sé si los "capitanes" mandaban tanto. Pero Tura, Geli, Castells u otros que nunca han sido capitanes, porque más bien nacieron capitanes generales con mando en plaza, jamás han dejado de estar ahí con sus carguitos o sus cargazos. Si realmente esto hubiera sido una dictadura --como parece sugerir el intelectual Puigverd-- esas personas hubieran sido condenadas al ostracismo. Muy bien, Manel, yo espero que si se hace limpia en el PSC se haga de todo el mundo que pueda merecerlo --me encanta cómo lo dice usted-- no solo de los Corbachos, Montillas, Zaragozas, Icetas y demás. ¿Pero hasta dónde llegará eso? ¿Hasta los primeros secretarios comarcales?, ¿locales? Que nos los diga el amigo Puigverd, que todo lo sabe.

Juan ha dit...

Lo siento Fernando. No tengo el gusto o disgusto de conocerte y, por ello, no sé cuál es tu línea de pensamiento. Puigverd, sin embargo, es una persona que desde siempre ha dicho las cosas muy claras. En ese artículo yo no sé advertir ningún "palo" a nadie. Es enumerar los hechos cosa que, por cierto, es la especialidad habitual de la gente de izquierda. Yo voté PSC por que, creo, soy socialista aunque esto últimamente parezca como antediluviano ante el avance que en toda Europa está realizando la derecha, cosa a la que tiene todo el derecho. Lo que dice el Sr. Mas me parece lo más razonable, y razonado, del mundo. Sin acritud, pero quines han pilotado el partido últimamente deben dejar paso a nuevos equipos. ¿Que de entrada la cosa se tambaleará?. Ya lo sabemos. Pero las heridas hay que curarlas bien. si no, no podemos crecer.

PILAR ha dit...

Totalment d'acord, company Manel. Piqui a qui piqui, cal renovació, encara que faci por com bè dius. I ens cal trobar de nou la il.lusió, la força i el coratge de reneixer com l'au Fènix, de les nostres pròpies cendres. Admiro la teva valentia en dir les coses clares, això m'anima a seguir endevant. Una abraçada!!!!

Diego ha dit...

Estic molt d'acord amd tu. No obstant, sembla que hi ha uns quants que no volen marxar. Jo faria que Iceta, Manuela, Zaragoza, etc. passessin a segon o tercer pla.

Fernando ha dit...

Amigo Juan. Pues me parece muy bien lo que usted dice, y cada uno tiene su derecho a opinar, faltaría más. A usted le gusta Puigverd, a mí no, mire qué sencillo es. Y no me gusta porque es el típico intelectual que se la coge con papel de fumar, y perdóneme la vulgaridad. Yo voté por Montilla (y antes dos veces por Maragall) y ahora no lo he votado, sino que he optado por Ciudadanos, por las razones que imaginarse pueden, y que ahora no vienen al caso. Yo, estando muy de acuerdo con lo que dice Manuel Mas, simplemente quise hacer una reflexión sobre los "capitanes" ahora tan denostados por todos estos tertulianos que saben de todo y todo lo saben. Y es que, mejor o peor, son los que han llevado al partido al gobierno de la Generalitat y cuando lo consiguieron todo el mundo estaba muy contento (dentro del partido, quiero decir, porque al otro Mas mucha gracia no le haría). Tras muchos años perdiendo voluntariamente, porque no nos engañemos, Obiols era un candidato que voluntariamente jugaba a perder, porque políticamente se deseaba un reparto de poderes en Cataluña, con la Generalitat en manos de CiU y el poder municipal y nacional (perdón, estatal) en manos socialistas. Fíjese lo que se tardó en poner a un candidato competitivo cuando las cosas cambiaron en la política española, y lo poco que se tardó en conseguir el poder. Segundo, es moneda común hablar del sectarismo de los "capitanes", como dice bastante claramente el genio Puigverd, cosa que yo no sé ver. Al contrario, me parece que al menos en cuanto al reparto de cargos y desde fuera, yo veo que han sido bastante plurales. Desde luego que cuando alguien pierde las elecciones, y de esta manera, tiene que irse. Y si no, se le echa. Y Montilla ya ha caído, y tras el congreso me parece que los Zaragozas e Icetas van a caer también (no sé si Nadal caerá, eso ya no lo tengo claro, ni Castells, ni todo el socialismo caviar). Yo creo que las razones de fondo que explican la debacle no han sido ni el "capitanismo" ni la mala gestión, ni la crisis. Creo que una parte de la responsabilidad de la derrota estriba en ese nacionalismo contumaz que hace que el PSC no se diferencie demasiado de otras opciones. Y eso hace que muchos votantes socialistas se alejen. Como yo mismo. Ah, una última cosa: las derrotas mayores suelen ser las madres de las grandes victorias. Desde luego, algún día volveréis a ganar las elecciones, no sé si en una Comunidad Autónoma o ya en un Estado soberano, pero volveréis a ganar. Pero como os empeñéis en seguir sacando una bandera más grande que la de los convergentes yo os auguro una travesía en el desierto mayor que la que hubo con Pujol. Si Mas (y me refiero al otro Mas) no comete errores graves --y no es ningún tonto el Rey Artur-- vais a chupar banquillo durante más años que mili hizo el Capitán Trueno (que ése también fue un gran capitán).

Juan Antonio ha dit...

Amic Manel, la ropa se lava en casa,
ya te lo comentaré en persona, Juan Sabán

Anton ha dit...

Efectivament....aquests debats haurien de ser -como ja ho havien estat- matèria interna. Com diu Juan Antonio, seria millor rentar la roba bruta a casa. Però, resulta que des de fa uns anys, al PSC s'han tancat molts rentadors o... hi ha restriccions d'aigua.
Per cert, Fernando, alguns primers secretaris de federació i també locals, arribistes consumats, ja estan preparant-se l'autorelleu (vull dir, que pretenen ser els relleus de si mateixos). I així no anirem enlloc. Com diu en Manuel Mas, s'ha de fer neteja absoluta.

Anton ha dit...

Juan Antonio, a Valls ens van tancar el safaraig ja fa temps!
Per cert, que la Comissió de Conflictes es va passar per l'Arc de triomf tota la documentació de denúncia (amb gravació inclosa) d'una assemblea fraudulenta que va "capitanejar" Xavier Sabaté, .... etern primer secretari de la Federació del Camp de Tarragona.
Un escàndol! I aquests, ara, volen ser els regeneradors del Partit. Una vergonya! Que pleguin d'una vegada!!!

Josep Torres ha dit...

Manel,

Rep el meu suport més sincer. Penso que hi ha gent al partit que patrimonialitzen les estructures de poder, i això, dintre d'un grup d'esquerres ens hauria de fer pensar. No parlo de fer revolucions ni passar per xarampions assemblearis, però està clar que quan les idees i les actuacions de l'estructura actual ens fa perdre (no ja eleccions) presència en la societat catalana, alguna cosa està passant i no ho saben veure. No poden ser ells qui dibuixin el "nou canvi". Noves idees, noves estratègies, nova gent...

Josep Rueda ha dit...

La reflexió interna sempre condueix a correccions necessàriament externes. Manel, ets un mirall pels que volem obrir-nos camí perquè continuem creient però també volem que ens creguin. Gràcies

Julia ha dit...

Et vaig descobrir a una columna de El País i em vas provocar tota una reacció d'esperança en que encara hi han possibilitats de reaccionar abans de que el nostre partit passi a formar part de la trista galeria que conformen els antigament gloriosos partits socialistes d'Europa.
Espero que hi hagin més militants que, com tu, estiguin disposats a parlar clarament, "sin acritud pero sin contemplaciones". No estic d'acord amb els que diuen que la roba bruta es renta a casa. Per clandestinitat ja varem tenir prou durant el franquisme. Crec que hem d'obrir totes les finestres i totes les portes a tota la societat i debatre sense por sobre totes les nostres inquietuts i diferents punts de vista. No tenim res a amagar, aquell que tingui por de que la ciutadania ens conegui no només per fora sinó també per dins, potser si té quelcom a amagar. El problema del nostre partit no és precisament que la ciutadania ens conegui en profunditat, sinó tot el contrari. No som una secta, som un partit socialista que no es va crear per guanyar eleccions al preu que sigui i perpetuar càrrecs, sinó per lluitar per una societat més justa i en això, no hi ha res a amagar.
Estic amb tu i espero que les teves paraules honestes i valentes serveixen per donar ànims a molts i moltes militants que callen perque creuen que ja està tot dit des de d'alt.