Creix la mala maror entre els diputats/es de peu. Vaja, entre els que conec més i em relaciono habitualment (que tampoc són molts i generalment sols dels meus).
Nova embranzida, o batzegada, de l’extrema dreta contra la dignitat dels polítics. Sí, ja sé que n’hi pot haver d’indignes (com a tot arreu), també sé la mala imatge que arrosseguem els polítics convenientment atiada pels que blasmen de la democràcia (massa vegades amb el nostre propi ajut).
Però cal plantar-se ja. Cal reivindicar el paper social i la feina que fem els representants dels ciutadans. Cal reivindicar la dignitat de la política i dels que l’exercim. Som un percentatge petit, entre tots, els que ens hi dediquem, més o menys professionalment i amb més o menys encert, de l’univers social. És el conjunt de la ciutadania exercint el seu vot, o abstenint-se, que periòdicament ens manté o ens retira la seva confiança. Mentre exercim la seva representació hem de gaudir de la consideració corresponent. Cert, sense privilegis, però amb el reconeixement social que pertoca. La dignitat dels càrrecs –amb tot el que comporta- no la podem menystenir. Repeteixo, sense privilegis però tampoc sense humiliacions. Com correspon, amb paràmetres actuals i parions, al paper que tenim dins la societat.
L’any passat va ser el tema de les “vacances” parlamentaries. L’acceptació tàcita del fet va portar a establir alguna sessió extraordinària tot fent una interpretació forçada del l’article 73 de la Constitució, no a reconduir la situació per la via d’un autèntic treball parlamentari més enllà de reunir-nos en sessió al hemicicle.
Ara l’atac va contra els suposats “privilegis” de que gaudim els parlamentaris. I novament, en lloc de plantar-nos contra l’atac, donar les explicacions oportunes –que hi són- , acceptem que cal revisar els “privilegis” intentant amansar les feres populistes i demagògiques. Els Presidents del Congrés i del Senat en lloc de defensar què som, què fem i com se’ns ha de considerar (i consegüentment retribuir) entren en el joc al que també s’hi apunta d’una forma escandalosa el cap del Partit Popular (viure per veure).
Cal rebutjar la principal. No podem entrar en tacticismes i oportunismes. No es tracta de negociar res. Si cal corregir alguna cosa que es faci. Però des del manteniment de la dignitat de la feina i dels que la fem. Totes les masses piquen.
Per cert, fa pocs dies venia al diari que un jugador de futbol en atur havia trobat feina, de la seva, és clar. En un equip professional modest, de segona. Normal, si estava a l’atur és que no deu ser un crack. Felicitats, noi! Ah!, també varem saber que el contractaren pel sou mínim que havien negociat els representants dels futbolistes i els clubs. Res, 60.000,-€ a l’any. País.
Mataró, 10 de febrer.
Nova embranzida, o batzegada, de l’extrema dreta contra la dignitat dels polítics. Sí, ja sé que n’hi pot haver d’indignes (com a tot arreu), també sé la mala imatge que arrosseguem els polítics convenientment atiada pels que blasmen de la democràcia (massa vegades amb el nostre propi ajut).
Però cal plantar-se ja. Cal reivindicar el paper social i la feina que fem els representants dels ciutadans. Cal reivindicar la dignitat de la política i dels que l’exercim. Som un percentatge petit, entre tots, els que ens hi dediquem, més o menys professionalment i amb més o menys encert, de l’univers social. És el conjunt de la ciutadania exercint el seu vot, o abstenint-se, que periòdicament ens manté o ens retira la seva confiança. Mentre exercim la seva representació hem de gaudir de la consideració corresponent. Cert, sense privilegis, però amb el reconeixement social que pertoca. La dignitat dels càrrecs –amb tot el que comporta- no la podem menystenir. Repeteixo, sense privilegis però tampoc sense humiliacions. Com correspon, amb paràmetres actuals i parions, al paper que tenim dins la societat.
L’any passat va ser el tema de les “vacances” parlamentaries. L’acceptació tàcita del fet va portar a establir alguna sessió extraordinària tot fent una interpretació forçada del l’article 73 de la Constitució, no a reconduir la situació per la via d’un autèntic treball parlamentari més enllà de reunir-nos en sessió al hemicicle.
Ara l’atac va contra els suposats “privilegis” de que gaudim els parlamentaris. I novament, en lloc de plantar-nos contra l’atac, donar les explicacions oportunes –que hi són- , acceptem que cal revisar els “privilegis” intentant amansar les feres populistes i demagògiques. Els Presidents del Congrés i del Senat en lloc de defensar què som, què fem i com se’ns ha de considerar (i consegüentment retribuir) entren en el joc al que també s’hi apunta d’una forma escandalosa el cap del Partit Popular (viure per veure).
Cal rebutjar la principal. No podem entrar en tacticismes i oportunismes. No es tracta de negociar res. Si cal corregir alguna cosa que es faci. Però des del manteniment de la dignitat de la feina i dels que la fem. Totes les masses piquen.
Per cert, fa pocs dies venia al diari que un jugador de futbol en atur havia trobat feina, de la seva, és clar. En un equip professional modest, de segona. Normal, si estava a l’atur és que no deu ser un crack. Felicitats, noi! Ah!, també varem saber que el contractaren pel sou mínim que havien negociat els representants dels futbolistes i els clubs. Res, 60.000,-€ a l’any. País.
Mataró, 10 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada