*(intervenció al Consell Nacional del PSC. Barcelona, 29 de març '08.)
Gràcies, company President.
Companyes, companys.
Lluny de mi posar en qüestió, o intentar rebatre, els anàlisis que s’han fet del resultat de les eleccions del passat 9 de març. Gent amb més temps i més coneixements i recursos que no pas jo els han fet i els continuaran fent.
Vull aportar un punt de vista que no deu ser tampoc ni massa singular ni original i extreure’n les conseqüències.
De la sèrie estadística dels resultats obtinguts pels socialistes a Espanya des de 1977, les primeres eleccions democràtiques, fins a les darreres del 2008 –trenta anys d’història- destaquen dos fets:
Les puntes màximes obtingudes són les corresponents als anys 1982 (48,11%) i 2008 (43,65%). La inclinació del cós electoral cap a les nostres llistes ho ha estat en moments claus.
L’altra dada que vull destacar, i més important, és els dos moments en que el percentatge de vot del PSC ha estat superior al dels socialistes del conjunt d’Espanya. El 1996 (39,36% / 37,63%) i el 2008 (45,30% / 43,65%). El que significa que la diferència del nostre percentatge encara és més gran amb el de la resta d’Espanya. Matemàtiques.
Recordeu? L’any 96 anàvem a perdre. El 2008 podíem perdre. Una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ho van tenir, i ho han tornat a tenir, molt clar. Calia donar suport a qui millor podia defensar-los ja que el que estava en perill era la forma en que volien conviure. No era adhesió a Felipe González o a Rodríguez Zapatero. Era la manifestació de recolzament a la força, que amb qui, llavors o ara, estava al seu front, que podia defensar la voluntat de la majoria d’habitants d’aquest país. L’estima que tenen als esmentats personatges ve de la seva proposta, que és la nostra proposta.
D’aquest punt de vista, del que n’estic força convençut, en trec un prec, un crit, o un clam, a fer al conjunt del Partit.
Des del més senzill militant, passant per tots els quadres i càrrecs del Partit, fins a la Comissió Executiva amb José Montilla al seu front a que:
Diguem arreu, amb el cap ben alt, amb la veu ben forta, aquí i allà, ara i demà, que (amb el degut respecte a totes les opcions i opinions democràtiques) tothom tingui molt clar i estigui ben segur que qui millor representa, qui més bé expressa, el què són i el què volen ser la majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquest racó de món és el Partit dels Socialistes de Catalunya.
Per demà, sense aturar-nos massa, l’anàlisi del paisatge desprès de la batalla.
Moltes gràcies.
Companyes, companys.
Lluny de mi posar en qüestió, o intentar rebatre, els anàlisis que s’han fet del resultat de les eleccions del passat 9 de març. Gent amb més temps i més coneixements i recursos que no pas jo els han fet i els continuaran fent.
Vull aportar un punt de vista que no deu ser tampoc ni massa singular ni original i extreure’n les conseqüències.
De la sèrie estadística dels resultats obtinguts pels socialistes a Espanya des de 1977, les primeres eleccions democràtiques, fins a les darreres del 2008 –trenta anys d’història- destaquen dos fets:
Les puntes màximes obtingudes són les corresponents als anys 1982 (48,11%) i 2008 (43,65%). La inclinació del cós electoral cap a les nostres llistes ho ha estat en moments claus.
L’altra dada que vull destacar, i més important, és els dos moments en que el percentatge de vot del PSC ha estat superior al dels socialistes del conjunt d’Espanya. El 1996 (39,36% / 37,63%) i el 2008 (45,30% / 43,65%). El que significa que la diferència del nostre percentatge encara és més gran amb el de la resta d’Espanya. Matemàtiques.
Recordeu? L’any 96 anàvem a perdre. El 2008 podíem perdre. Una gran majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya ho van tenir, i ho han tornat a tenir, molt clar. Calia donar suport a qui millor podia defensar-los ja que el que estava en perill era la forma en que volien conviure. No era adhesió a Felipe González o a Rodríguez Zapatero. Era la manifestació de recolzament a la força, que amb qui, llavors o ara, estava al seu front, que podia defensar la voluntat de la majoria d’habitants d’aquest país. L’estima que tenen als esmentats personatges ve de la seva proposta, que és la nostra proposta.
D’aquest punt de vista, del que n’estic força convençut, en trec un prec, un crit, o un clam, a fer al conjunt del Partit.
Des del més senzill militant, passant per tots els quadres i càrrecs del Partit, fins a la Comissió Executiva amb José Montilla al seu front a que:
Diguem arreu, amb el cap ben alt, amb la veu ben forta, aquí i allà, ara i demà, que (amb el degut respecte a totes les opcions i opinions democràtiques) tothom tingui molt clar i estigui ben segur que qui millor representa, qui més bé expressa, el què són i el què volen ser la majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquest racó de món és el Partit dels Socialistes de Catalunya.
Per demà, sense aturar-nos massa, l’anàlisi del paisatge desprès de la batalla.
Moltes gràcies.
Mataró, 29 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada