Sempre que explico en un acte públic la relació de forces parlamentaries que es dóna a Espanya hi ha algú d’entre el públic que em retreu que fomento el bipartidisme i excloc l’existència d’altres formacions polítiques. Generalment són gent que simpatitzen o militen en opcions que tenen poca representació i es senten marginats, o ningunejats, del debat polític.Lluny de la meva pretensió, els contesto. El que faig, sols és constatar una realitat que es dóna malgrat que des d’un punt de vista d’una societat plural no sigui gaire convenient.
Hi ha dos tipus de forces minoritàries. Les que tenen ofertes per tot l’Estat, que han quedat reduïdes a la que intenta representar les restes de la descomposició del vell moviment comunista, i aquelles que són representants d’opcions diverses sols en concrets territoris geogràfics.
De les primeres, la caïnita baralla permanent en que estan immersos i la recerca de sortides del difícil atzucac en que es troben per manca de referències d’actuacions i propostes en el món d’avui els porta a una situació propera a la marginalitat. En Joan Herrera, amb voluntat, prou que malda per treure el cap però serà un èxit repetir els seus dos diputats per una única circumscripció, la de Barcelona, (i encara podríem acotar-lo més al Barcelonès i al Vallès Occidental). Després, potser, tornarà a ajuntar-se per fer grup parlamentari amb els seus cosins germans de Izquierda Unida (que no són exactament els seus) que al seu torn intenta surar amb en Gaspar Llamazares esquivant el ganivets que intenten clavar-li els vells comunistes. Quin drama! Llàstima, perquè algunes de les seves propostes són de bon discutir amb nosaltres: L’ampliació de l’avortament, la eutanàsia, la reconsideració de les relacions amb l’Esglèsia,... encara que n’hi ha d’altres, molt en la seva línia tradicional, com l’augment exagerat dels sou mínim o la consideració de les infraestructures ferroviàries, o el tema energètic, molt maximalistes, en les que tindríem problemes. Per tant, mentre duri la batalla interna que es porten tenen poques possibilitats d’ampliar la seva escassa representació i guanyar força i credibilitat.
Les segones, més territorials, tenen difícil encaix en una campanya per a tot Espanya, ja que sols parlen de la seva contrada, malgrat que després hauran de participar en decisions del conjunt. Els d’ERC propugnen directament la independència, proposta que satisfarà als que creuen en això, però que l’endemà del vot, quan els escollits s’asseguin a l’escó “espanyol”, servirà de ben poca cosa, o de res, i a més els col·loca en una posició sospitosa per poder col·laborar amb els que no estan d’acord amb aquesta seva premissa primordial. Els de CiU expliquen que cal condicionar als grans partit, tant els fa els uns que els altres, amb la consegüent mala imatge (de xantatgista) que tradueix aquesta pretensió a la resta dels territoris. Però és que hi ha bascos (i basques) diversos, i navarresos, gallecs, canaris, aragonessistes,...I tots plegats fan de mal conjuminar, especialment quan es tracta d’establir acords de governabilitat.
El cas alemany (com d’altres) és diferent. Hi ha formacions que poden fer de frontisses, facilitant el govern alhora que manifesten la pluralitat social: els liberals, els verds, els de l’esquerra. Aquí tot ens porta a que al final el debat decisiu i les possibilitats de formar govern acabin sent forçosament bipartidistes. La culpa és dels dos grans partits, o de la inexistència d’ofertes realistes i adequades per trencar el panorama?
*******************
Llegit al diari:
"El debate en TV-3 entre los cabezas de lista de los partidos catalanes me pareció provinciano. Quizá Cataluña ya no es motor de ninguna España. No se trataron los temas clave en unas elecciones legislativas que decidirán el rumbo de la política general en los próximos cuatro años. ¿Cuáles serán las líneas fundamentales de la política económica? ¿Qué idea de Europa proponen? ¿Cuál debe ser la política exterior? ¿Qué modelo territorial del Estado se pretende desarrollar cuando se cumplirá el 30º aniversario de la aprobación de la Constitución en este año? ¿Qué medidas se adoptarán para corregir de raíz la política educativa y universitaria? ¿Qué se propone con relación a la inmigración sin caer en la demagogia y la provocación?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada