Introducció:Tres agraïments:
A l’autor, que creu que pot ser d’interès que jo presenti el llibre
A en Ramon Prujà, que va ser qui l’hi va insinuar la meva presència
A la llibreria Robafaves, per facilitar-nos el lloc (clar, forma part de la seva feina de vendre llibres).
Sobre l’autor:
En Ferran Ruíz és una persona relativament desconeguda en aquesta la seva ciutat. Poques vegades se’l veu en la vida cívica local i crec que fins i tot molts dels que la protagonitzen no saben ni qui és.
Jo fa més de quaranta anys que el conec. Hem compartit moltes coses, especialment amistat. Ciutat de Palma, sopant al carrer del Deanato a la llum de la il·luminació de la Catedral. Berga, pujant fins el santuari de Queralt. I torna a Mataró, com quan preparàvem els exàmens dels nostres estudis, els dissabtes a la nit a casa seva, en que ell sempre es sorprenia que els d’Economia ho tinguéssim més fàcil que els de Físiques.
Per aclarir la seva importància i la de la seva feina, dues anècdotes:
1)La que explica en Joaquim Prats (President del Consell Superior d’avaluació del sistema educatiu). Eren els temps en que aquí a Mataró en Pep Molsosa posava en marxa la informàtica a l’Ajuntament. En aquest mateix indret ens va explicar l’ambient que llavors hi havia sobre el tema (el cas de la Consuelo Hontoria)
2)La que explica ell mateix quan fa el relat de una visita rutinària a qualsevol centre d’ensenyament i parla amb el director sobre l’ús de les eines informàtiques.
Un petit apunt sobre Everis:
El llibre que avui presentem va guanyar el Premi d’assaig de la Fundació Everis de l’any 2006. Quant en Ferran m’ho va dir vaig caure en compte que era l’empresa que els habituals del Pont aeri Barcelona–Madrid veiem anunciada en els “fingers” de la T-4 que ens portaven a l’avió i que no sabíem de què anava. Si, una altra empresa de consultoria, pensàvem.
Llàstima que l’atorgament del premi, ull!, al rovell de l’ou de “Madriz”, al Casino de la calle de Alcalà, toqués entregar-lo a la Presidenta Espe Aguirre (l’any anterior el va entregar el llavors ministre Montilla). Mira que cada vegada em cau més malament aquesta dona! I comptar que temps endarrere, ja fa molts anys, li vaig fer de cicerone en una visita a la incineradora de Mataró!
Ara, Everis és una empresa que ha apostat per la nostra ciutat i pel projecte Tecnocampus. Ja té instal·lacions a Vallveric a l’espera, suposo, d’anar-se’n cap al conjunt que ja s’està aixecant al Rengle.
Sobre el tema de l’obra “La nueva educación”:
Em té preocupat el tema, com crec que ha de ser en la responsabilitat d’un càrrec polític i més al nivell que em toca estar ara. Hauria de ser també motiu de preocupació, no solament dels polítics, sinó de tota la societat. Però em temo que més enllà de noticies periodístiques, de les que darrerament n’hi ha moltes, no n’hi ha gaire de preocupació social.
De quant jo, i molts de nosaltres de l’edat, fèiem l’ensenyament obligatori fins ara, el salt quantitatiu ha estat immens. Podem dir que pràcticament tothom està escolaritzat, cada vegada més per baix (aviat arribarem a la plena escolarització dels 0-3 anys, més per necessitats del sistema econòmic que per voluntat de les famílies), com per dalt amb unes notes de tall per entrar a la Universitat que van baixant ja que l’oferta és molt superior a la demanda (però amb l’absurd d’un irracional i sense sentit rebuig a “Bolonya” que ens hauríem de fer mirar. Què els expliquen als nanos/es?
Però com molt bé em va dir ja fa molts anys l’amic comú Quim Castellsaguer, ara les “cabretes” estan a les aules en lloc de trescar pels carrers i descampats. I sense una percepció de l’importància de l’educació per amples capes (i “classes”) socials la quantitat no comporta necessariament qualitat. I així estem allà on estem en els famosos “rànkings” PISA.
El món evoluciona a una velocitat de vertigen. És una obsessió que tinc en dir-ho contínuament per qualsevol cosa per tal que la gent se’n adoni dels reptes, i també de les oportunitats, que tenim per davant. I l’educació, tinc la percepció (potser equivocada) que està fora, o no té en compte, aquesta dinàmica. Sembla que això de l’accelerada dinàmica no va amb ells (el món educatiu en conjunt). I des dels horaris de les escoles (que continuen sent els de la societat industrial), a les matèries que s’imparteixen (quasi bé el trivium i el quadrivium, l’anècdota del sistema feudal que sempre expliquen els meus fills), a la forma en que s’imparteixen, a l’organització de les estructures educatives, de les més senzilles a les més complexes, a l’interès social que desperten aquests temes (més enllà de prestar atenció a qualsevol “rebombori” que permeti alguna fotografia o titular impactant) hi ha poca consciència de que cal sotraguejar de dalt a baix les rutinàries estructures educatives. Encara recordo, sempre que puc ho explico, el rebuig que vaig trobar ja fa molts anys una vegada al MEM (tota una reconeguda institució dels mestres) quan els vaig parlar del necessari reciclatge dels i les mestres, avaluant-lo per tal de veure si estaven en condicions de continuar exercint el seu ofici que era cabdal per la societat. Ull! Eren funcionaris! Ja vindrà, ja, i a no tardar gaire, la reestructuració de plantilles a la funció pública.
Però és que el futur que ve a les nostres societats occidental, el “primer món”, està amenaçat en no gaire temps per la irresistible ascensió de la gent, gernacions immenses, dels països emergents. Què us penseu que durarà molt temps el nostre avantatge en coneixements amplament estesos en la població respecte als que tindran dintre de poc una gran majoria dels habitants dels països BRIC’s? Si, ara s’han de comprar moltes samarretes fetes a la Xina perquè ells ens comprin un avió fet a Toulouse. Però d’aquí poc temps ells també en faran d’avions i intentaran vendre’ns-el. I llavors, què els vendrem nosaltres?
La resposta està en que nosaltres, si hem fet bé els deures, haurem aprofitat l’avantatge que ara tenim per anar més lluny, i potser, en tinc molts dubtes, serà la carrera d’ Aquil·les i la tortuga (segurament el símil serà al revés, ells seran la tortuga!). Però per això és necessari que posem els temes de l’educació en primer pla: l’organització i les estructures, els continguts, els mètodes d’ensenyament, la consciència de la seva necessària continuïtat de per vida, la fixació a les classes populars de la seva importància (de la que en tenien més consciència els nostres pares, crec que els pares d’avui. Molts de nosaltres en som un exemple) més que les reivindicacions pretesament igualitaristes i tòpiques que d’una forma rònega encara proclamen alguns.
Sobre el llibre en fi:
No, no. Malgrat que estigui d’acord amb les propostes que conté, sobre el llibre no n’he de parlar jo. N’ha de parlar el seu autor: en Ferran Ruíz.
Moltes gràcies per la seva atenció.
A la llibreria Robafaves, per facilitar-nos el lloc (clar, forma part de la seva feina de vendre llibres).
Sobre l’autor:
En Ferran Ruíz és una persona relativament desconeguda en aquesta la seva ciutat. Poques vegades se’l veu en la vida cívica local i crec que fins i tot molts dels que la protagonitzen no saben ni qui és.
Jo fa més de quaranta anys que el conec. Hem compartit moltes coses, especialment amistat. Ciutat de Palma, sopant al carrer del Deanato a la llum de la il·luminació de la Catedral. Berga, pujant fins el santuari de Queralt. I torna a Mataró, com quan preparàvem els exàmens dels nostres estudis, els dissabtes a la nit a casa seva, en que ell sempre es sorprenia que els d’Economia ho tinguéssim més fàcil que els de Físiques.
Per aclarir la seva importància i la de la seva feina, dues anècdotes:
1)La que explica en Joaquim Prats (President del Consell Superior d’avaluació del sistema educatiu). Eren els temps en que aquí a Mataró en Pep Molsosa posava en marxa la informàtica a l’Ajuntament. En aquest mateix indret ens va explicar l’ambient que llavors hi havia sobre el tema (el cas de la Consuelo Hontoria)
2)La que explica ell mateix quan fa el relat de una visita rutinària a qualsevol centre d’ensenyament i parla amb el director sobre l’ús de les eines informàtiques.
Un petit apunt sobre Everis:
El llibre que avui presentem va guanyar el Premi d’assaig de la Fundació Everis de l’any 2006. Quant en Ferran m’ho va dir vaig caure en compte que era l’empresa que els habituals del Pont aeri Barcelona–Madrid veiem anunciada en els “fingers” de la T-4 que ens portaven a l’avió i que no sabíem de què anava. Si, una altra empresa de consultoria, pensàvem.
Llàstima que l’atorgament del premi, ull!, al rovell de l’ou de “Madriz”, al Casino de la calle de Alcalà, toqués entregar-lo a la Presidenta Espe Aguirre (l’any anterior el va entregar el llavors ministre Montilla). Mira que cada vegada em cau més malament aquesta dona! I comptar que temps endarrere, ja fa molts anys, li vaig fer de cicerone en una visita a la incineradora de Mataró!
Ara, Everis és una empresa que ha apostat per la nostra ciutat i pel projecte Tecnocampus. Ja té instal·lacions a Vallveric a l’espera, suposo, d’anar-se’n cap al conjunt que ja s’està aixecant al Rengle.
Sobre el tema de l’obra “La nueva educación”:
Em té preocupat el tema, com crec que ha de ser en la responsabilitat d’un càrrec polític i més al nivell que em toca estar ara. Hauria de ser també motiu de preocupació, no solament dels polítics, sinó de tota la societat. Però em temo que més enllà de noticies periodístiques, de les que darrerament n’hi ha moltes, no n’hi ha gaire de preocupació social.
De quant jo, i molts de nosaltres de l’edat, fèiem l’ensenyament obligatori fins ara, el salt quantitatiu ha estat immens. Podem dir que pràcticament tothom està escolaritzat, cada vegada més per baix (aviat arribarem a la plena escolarització dels 0-3 anys, més per necessitats del sistema econòmic que per voluntat de les famílies), com per dalt amb unes notes de tall per entrar a la Universitat que van baixant ja que l’oferta és molt superior a la demanda (però amb l’absurd d’un irracional i sense sentit rebuig a “Bolonya” que ens hauríem de fer mirar. Què els expliquen als nanos/es?
Però com molt bé em va dir ja fa molts anys l’amic comú Quim Castellsaguer, ara les “cabretes” estan a les aules en lloc de trescar pels carrers i descampats. I sense una percepció de l’importància de l’educació per amples capes (i “classes”) socials la quantitat no comporta necessariament qualitat. I així estem allà on estem en els famosos “rànkings” PISA.
El món evoluciona a una velocitat de vertigen. És una obsessió que tinc en dir-ho contínuament per qualsevol cosa per tal que la gent se’n adoni dels reptes, i també de les oportunitats, que tenim per davant. I l’educació, tinc la percepció (potser equivocada) que està fora, o no té en compte, aquesta dinàmica. Sembla que això de l’accelerada dinàmica no va amb ells (el món educatiu en conjunt). I des dels horaris de les escoles (que continuen sent els de la societat industrial), a les matèries que s’imparteixen (quasi bé el trivium i el quadrivium, l’anècdota del sistema feudal que sempre expliquen els meus fills), a la forma en que s’imparteixen, a l’organització de les estructures educatives, de les més senzilles a les més complexes, a l’interès social que desperten aquests temes (més enllà de prestar atenció a qualsevol “rebombori” que permeti alguna fotografia o titular impactant) hi ha poca consciència de que cal sotraguejar de dalt a baix les rutinàries estructures educatives. Encara recordo, sempre que puc ho explico, el rebuig que vaig trobar ja fa molts anys una vegada al MEM (tota una reconeguda institució dels mestres) quan els vaig parlar del necessari reciclatge dels i les mestres, avaluant-lo per tal de veure si estaven en condicions de continuar exercint el seu ofici que era cabdal per la societat. Ull! Eren funcionaris! Ja vindrà, ja, i a no tardar gaire, la reestructuració de plantilles a la funció pública.
Però és que el futur que ve a les nostres societats occidental, el “primer món”, està amenaçat en no gaire temps per la irresistible ascensió de la gent, gernacions immenses, dels països emergents. Què us penseu que durarà molt temps el nostre avantatge en coneixements amplament estesos en la població respecte als que tindran dintre de poc una gran majoria dels habitants dels països BRIC’s? Si, ara s’han de comprar moltes samarretes fetes a la Xina perquè ells ens comprin un avió fet a Toulouse. Però d’aquí poc temps ells també en faran d’avions i intentaran vendre’ns-el. I llavors, què els vendrem nosaltres?
La resposta està en que nosaltres, si hem fet bé els deures, haurem aprofitat l’avantatge que ara tenim per anar més lluny, i potser, en tinc molts dubtes, serà la carrera d’ Aquil·les i la tortuga (segurament el símil serà al revés, ells seran la tortuga!). Però per això és necessari que posem els temes de l’educació en primer pla: l’organització i les estructures, els continguts, els mètodes d’ensenyament, la consciència de la seva necessària continuïtat de per vida, la fixació a les classes populars de la seva importància (de la que en tenien més consciència els nostres pares, crec que els pares d’avui. Molts de nosaltres en som un exemple) més que les reivindicacions pretesament igualitaristes i tòpiques que d’una forma rònega encara proclamen alguns.
Sobre el llibre en fi:
No, no. Malgrat que estigui d’acord amb les propostes que conté, sobre el llibre no n’he de parlar jo. N’ha de parlar el seu autor: en Ferran Ruíz.
Moltes gràcies per la seva atenció.
Mataró, 17 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada