El Mas Estela.

Ja no recordo quan ni com vaig conèixer l’existència del Mas Estela. Fan vi molt cuidadosament a La Selva de Mar. Un any, per Nadal, en vaig repartir unes quantes ampolles entre gent del Grup parlamentari Socialista. Pretenia “fardar” del nom, per -en una primera impressió- fer-lo passar per producció d’una bodega pròpia. Desfet l’equivoc, explicava als “mesetarios” que era fruit de les vinyes que primer veuen cada dia sortir el sol a la Península Ibèrica, al nord del massís del cap de Creus.

Aprofitant un altre cop l’hospitalitat d’en Josep i la Montse hem passat un parell de dies a L’Escala. Conversar, escriure, llegir un xic, somicar i estar al darrera del finestral que s’obre a la badia de Roses.

Ahir a la tarda ens varem acostar fins el Mas Estela a conèixer-los de prop i comprar unes quantes ampolles de vi. Blanc, negre, jove, garnatxa, moscatell. La Núria –la mestressa del mas- ens va atendre molt amablement i exhaustivament i més quan va saber la coincidència dels noms. De seguida va recordar la tramesa d’aquell any a Madrid.

Fa vint anys van començar a recuperar les velles vinyes i els bancals abandonats pel temps i els homes que varen trobar en el turisme una sortida econòmica menys feixuga que la que comportava llavors fer de pagès de vinya en aquell racó de món. Poc a poc, artesanalment, amb tècniques exclusivament biològiques, fins i tot ara ja parlen de biodinàmica, van recuperant la muntanya i el paisatge. El vi produït és excel·lent i té sortida més enllà de les nostres fronteres. El treball familiar que abasta tots els aspectes, des de la producció fins a la presentació, fet amb tenacitat i intel·ligència aplicat a la terra dóna els seus fruits.

Val la pena endinsar-se pels vells camins del cap de Creus per arribar al Mas Estela.

L’Escala, 22 de març.