Tot es va estroncar ahir al migdia. La tarda va ser rara. Havia de ser el darrer esprint: Rocafonda, amb en Paco Cañadas. Sant Vicenç de Montalt amb la gent d’en Lluis Bisbal i tancar campanya a Malgrat de Mar amb la Conxita Campoy per agrair-li que em fes costat, com a membre de la candidatura a la comarca, aquest dies.
Aquesta tenia que ser l’entrada 55 des que es van dissoldre Les Corts a meitat de gener, però en vaig haver d’afegir una que no hagués volgut mai fer. Vaig enviar sms als companys d’allà dalt que en tinc telèfon (l’Arantza, l’Edu,...) amb una abraçada d’ànim i de recolzament. Vaig anar navegant desnordat per la xarxa, vaig intentar sense ganes posar ordre als arxius, però estava neguitós i amb una sensació de buit. Diumenge faltarà, ens faltarà, un vot a Guipúscoa, hi ha una vida menys arrabassada per un enfollit deliri que no pot tenir lloc entre nosaltres, entre els homes i les dones d’aquest món.
Avui, toca dia de reflexió. En Josep m’envia els ninots naïfs del desaparegut Cesc que ens va fer als socialistes catalans per les primeres eleccions democràtiques del 1977. També deu ser naïf per part meva pensar que, tal com ha canviat el món i casa nostra més de trenta anys desprès, encara cregui que siguin representatius del que penso. Però és el que m’ha portat a ser qui sóc, a pensar el que penso i que, malgrat moltes coses, encara cal continuar estan allà on ens ho van deixar els pares: en la dinàmica continuada, lenta però progressiva, de treballar per un món millor pels seus habitants.
Aquesta tenia que ser l’entrada 55 des que es van dissoldre Les Corts a meitat de gener, però en vaig haver d’afegir una que no hagués volgut mai fer. Vaig enviar sms als companys d’allà dalt que en tinc telèfon (l’Arantza, l’Edu,...) amb una abraçada d’ànim i de recolzament. Vaig anar navegant desnordat per la xarxa, vaig intentar sense ganes posar ordre als arxius, però estava neguitós i amb una sensació de buit. Diumenge faltarà, ens faltarà, un vot a Guipúscoa, hi ha una vida menys arrabassada per un enfollit deliri que no pot tenir lloc entre nosaltres, entre els homes i les dones d’aquest món.
Avui, toca dia de reflexió. En Josep m’envia els ninots naïfs del desaparegut Cesc que ens va fer als socialistes catalans per les primeres eleccions democràtiques del 1977. També deu ser naïf per part meva pensar que, tal com ha canviat el món i casa nostra més de trenta anys desprès, encara cregui que siguin representatius del que penso. Però és el que m’ha portat a ser qui sóc, a pensar el que penso i que, malgrat moltes coses, encara cal continuar estan allà on ens ho van deixar els pares: en la dinàmica continuada, lenta però progressiva, de treballar per un món millor pels seus habitants.
***************
Llegit a la xarxa:
Segur que hi ha hagut coses que no ens han agradat gaire o gens, coses que voldríem fetes i que han restat a mitges... Per arribar als objectius desitjats, tanmateix, no serveix recrear-se en les frustracions, llepar-se les ferides, “plorar de nit per la llum del sol”, cosa que, com diu Tagore, “només ens privarà de veure els estels”. Allò que cal, un cop verificat que som en la bona direcció, és garantir que no ens en separarem i que vetllarem perquè aquest futur perfecte sigui cada vegada més una realitat.
Editorial de “El color del progrés” . Nou Cicle, març de 2008.
Mataró, 8 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada