De recompenses i recomposicions. La poesia romàntica.

Hem d’anar a la poesia romàntica i “nacionalista” del segle XIX per trobar símils que en ajudin a comprendre d’alguna manera una miqueta millor la situació espanyola després de les eleccions passades.

De ben petit m’agradava declamar poesia. A l’emissora local, de la CNS (el sindicat vertical del franquisme), que estava a La Riera, crec allà on ara hi ha una botiga de roba de la llar, es feien unes lectures de poesia per part de nens i nenes els dissabtes al matí, si no em falla la memòria.

Jo no devia tenir ni deu anys, ja en fa doncs més de cinquanta, i recordo que vaig preparar-me per recitar-hi “L’escut de Catalunya”. Si, aquella que comença “En la que Sant Jordi empunya/ bandera de color blanc…”. Va passar però, que els meus pares van repensar-s’ho, temps era temps, i a darrera hora me la van fer canviar per la “Oda al Dos de Mayo”. Si, “Oigo patria tu aflicción / y escucho triste el concierto…”

Des de llavors, les recordo ambdues. Avui, remenant per la meva biblioteca, millor dit, un dels llocs on hi tinc llibres a Cabrils, he trobat el volum de “El trovador català” que va editar Antoni Bori i Fontestà per primera vegada el 1892. El meu volum n’és la 19a. edició, però no diu en quin any. Era de la meva mare, hi té nom i la signatura darrera les tapes de la portada, i amb ell vaig fer les meves primeres lectures en català. En contrapartida, per trobar sencer el poema del “Dos de Mayo” he anat a Internet a partir del nom del seu autor, Bernardo López García.

Mataró, 24 de març.