El mite del consens.

Vaig veure en Pepe Zaragoza al programa 59 segons de la 2 de TVE al circuit català. Els periodistes (bons) l’estrenyien i encerclaven:

-“A veure. A qui votaran els 25 diputats i diputades del PSC per a President del Congrés? És la primera prova del nou”

Resposta d’en Pepe:

-“A una persona que tingui un ample consens per dirigir la Cambra, ja que no podem repetir la situació de deslegitimació que ha hagut de suportar el President Marín en la legislatura passada”.

Resposta enganyosa que els periodistes (ja no tan bons) no van saber, o voler, desmuntar.

1. Crec que el President Marín va ser un bon President del Congrés. Si no va aconseguir dominar la Cambra va ser per l’actitud feréstega del PP, no pas per la seva voluntat i esforç ni pel capteniment de la de la resta dels grups parlamentaris.

2. Ergo, el que estava dient en Zaragoza és que qui té la paella pel mànec és el PP! Si es proposa algú que no els agrada no avançarem. I potser els agradaria molt qui ens posés en contradiccions internes. És el mite del consens. És la imposició injusta, “torticera”, de la minoria majoritària cridanera, aclaparadora i acollonidora que està molt estès en les societats occidentals avui.

3. Zaragoza va oblidar, o obviar, el clamorós precedent que es va donar en el mandat passat que té nom i cognom: Enrique Múgica, “El Defensor del Pueblo”, confirmat i votat per “consens”(?) de populars i socialistes, que ha portat l’Estatut al Tribunal Constitucional. No podem caure en un parany semblant.

En aquesta primera prova tindré present algunes coses:

1. Prendré possessió del càrrec en la llengua de la meva mare. Normal, com segurament ho faran quasi bé tots els diputats i les diputades.

(de “l’auca del noi català, antifeixista i humà” de Josep Obiols, 1937.

2. El que pensi la jerarquia de l’Església Católica de l’acció política democràtica em rellisca. No va amb mi, sols deu haver d’anar pels seus, si aquests els segueixen. No els he de fer cas en l’exercici de la meva funció.

(Yo os como, perdón, os absuelvo..., de Kukuxumusu)

3. La premsa del cor massa vegades serveix per ensenyar a determinats personatges que sols volen gastar molta fatxenda (Vid. Fabra: que tot ho fan per fer-se veure). Per ensenyar, m’agrada més la premsa del cul.

4. La memòria del meu pare i el que encara representa. Ell era del P.O.U.M. Tothom ve d’on ve.

****************************
Llegit al diari:

“Sabemos que el consenso urbi et orbi conduce a la modorra y al reparto en la opacidad equitativa del botín de la corrupción y que, por el contrario, el conflicto es saludable porque de él salta la chispa iluminadora que obliga a depurar los comportamientos irregulares y los abusos a que propende de modo inevitable el ser humano, en estado de "naturaleza caída", por muy excelso que sea su color político o extremada que resulte la adscripción religiosa en que se ampare.”

MIGUEL ÁNGEL AGUILAR: "Destrucción creativa" a El País, 18/03/2008


L’Escala-Mataró, 22/23 de març.