Reportatge de Pep Sánchez al Ciberpais del 27-03-08.
Aquí on els veieu, aquests dos avis, el de la “perilla” blanca m’ha pres el pèl durant molts anys. És el meu barber, en Pepitu Adell. Bé, ho era, ja que es va jubilar fa anys. Ara quant vaig al seu establiment que em tallin els cabells (pocs ja, es fa en un no res, en un tris-tras) m’ho fan les dependentes de la perruqueria de la seva muller, l’Assumpción amb qui han compartit local al Camí Ral/ La Rambla des de ja fa molts anys.
L’altra avi és en Garolera, cunyat seu i pare d’una amiga de la M. Antònia, que també és perruquera.
Quan vaig començar a anar a can Pepitu devia tenir dotze o tretze anys. Ens havíem canviat de casa. Vivíem de lloguer a ca “la Campanillas” a la Plaça de Cuba, al bell mig de la ciutat llavors, i els pares van aconseguir un pis dels de la “Aliança”, a la Ronda Juan de Austria, al final de l’Havana al extrem de llevant de Mataró. A la Plaça de Cuba anàvem a la barberia que hi havia al costat de casa, a la plaça, paret per paret amb la farmàcia de Sr. Manuel Plana, que continua avui regentada per un fill seu.
Com que el meu pare passava cada dia pel carrer de Cristina per anar a treballar a Can Marot, a tocar l’escorxador, tots varem acabar a la barberia del germans Adell, en Pepitu i en Raimundu (aquest ja traspassat) continuadors del negoci del seu pare que compartien local amb la perruqueria de la seva mare i que estava en aquell carrer.
Les barberies d’ara no tenen res a veure amb les d’abans (Normal, com tantes altres coses). Ara són perruqueries unisex. (Bé, en el fons com la meva). No sé quin és ara el tema de conversa, o si n’hi ha. No és que llavors es parlés de tot lliurement, tornem-hi temps era temps, però si que els records que en tinc era que s’hi parlava de moltes coses. Una certa inquietud, diguem-ne cívica, o ciutadana crec que és el que hi havia. O millor dit, de ciutadans concrets amb les seves vivències, curiositats i anècdotes. Encara avui, en Pepitu em repassa part de la història de la ciutat, del que passà en la primera meitat del segle passat a través de les anècdotes dels seus clients, veïns i coneguts.
Mataró, 30 de març.
L’altra avi és en Garolera, cunyat seu i pare d’una amiga de la M. Antònia, que també és perruquera.
Quan vaig començar a anar a can Pepitu devia tenir dotze o tretze anys. Ens havíem canviat de casa. Vivíem de lloguer a ca “la Campanillas” a la Plaça de Cuba, al bell mig de la ciutat llavors, i els pares van aconseguir un pis dels de la “Aliança”, a la Ronda Juan de Austria, al final de l’Havana al extrem de llevant de Mataró. A la Plaça de Cuba anàvem a la barberia que hi havia al costat de casa, a la plaça, paret per paret amb la farmàcia de Sr. Manuel Plana, que continua avui regentada per un fill seu.
Com que el meu pare passava cada dia pel carrer de Cristina per anar a treballar a Can Marot, a tocar l’escorxador, tots varem acabar a la barberia del germans Adell, en Pepitu i en Raimundu (aquest ja traspassat) continuadors del negoci del seu pare que compartien local amb la perruqueria de la seva mare i que estava en aquell carrer.
Les barberies d’ara no tenen res a veure amb les d’abans (Normal, com tantes altres coses). Ara són perruqueries unisex. (Bé, en el fons com la meva). No sé quin és ara el tema de conversa, o si n’hi ha. No és que llavors es parlés de tot lliurement, tornem-hi temps era temps, però si que els records que en tinc era que s’hi parlava de moltes coses. Una certa inquietud, diguem-ne cívica, o ciutadana crec que és el que hi havia. O millor dit, de ciutadans concrets amb les seves vivències, curiositats i anècdotes. Encara avui, en Pepitu em repassa part de la història de la ciutat, del que passà en la primera meitat del segle passat a través de les anècdotes dels seus clients, veïns i coneguts.
Mataró, 30 de març.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada