*(article per Capgros.com). "Ara i aquí" és el títol que vull que tinguin les meves col·laboracions en aquesta nova etapa.
El resultat electoral que va comportar l’expressió a les urnes dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya el diumenge passat va ser contundent.
En primer lloc, quant a participació. Lluny de les elevades xifres d’abstenció de les darreres conteses, autonòmiques i municipals, la participació sense ser d’una magnitud espectacular, àdhuc inferior de la del 2004, va tornar a nivells diguem-ne normals pel que passa més habitualment des de la represa democràtica.
En segon lloc, va proporcionar una victòria espectacular als socialistes. 25 dels 47 escons en joc van anar a parar a les seves mans, (quatre més que el 2004. La majoria de la representació catalana està en mans del PSC), deixant la segona posició per CiU que va aconseguir mantenir els 10 que ja tenia, i distanciant-se encara més del PP, 17 escons, malgrat que també els populars van augmentar en 2 els seus. La diferència entre els socialistes i els populars a tot Espanya és al final de 15 escons el que realça el resultat a Catalunya. Hecatombe a casa dels d’ERC, de vuit a tres, i decepció a ICV que perd un dels dos que tenia. Tant ERC com ICV deixaran, llevat de sorpreses o piruetes complicades, de tenir grup parlamentari propi. Els canaris de CC que ja havien perdut el grup per divisions internes a finals de la passada legislatura tampoc el recuperen. De vuit grups parlamentaris a començaments del 2004 a cinc a l’inici del 2008. Més d’un terç menys de paraules al diari de sessions.
La sorpresa de molts analistes, comentadors, opinadors i tertulians professionals ha estat gran. Però, a Catalunya no hi havia una mala maror fruit del “desgavell” en la gestió del Govern Central dels socialistes? No hi havia un cabreig que afloraria a les urnes deixant-les mig buides? Fins hi tot, il·lustres veterans de la política preconitzaven el vot en blanc (del que n’hi va haver menys que mai). Què va passar el diumenge? Els catalans/es són en gran part una colla de “massoques”? O és que realment són més intel·ligents del que aquells es pensen, i comprenem millor el què passa i saben destriar el grà de la palla?
I també amb gran sorpresa constataven molts dels aitals “vividors” de la paraula (perdó, no és pejoratiu, és indicatiu d’un ofici) que el conjunt d’Espanya s’inclinava cap el bipartidisme culpant-ne a les dues forces principals sense voler fer cap anàlisi del que havia portat als altres a lliscar cap a la marginalitat i a CiU, per exemple, a mantenir-se.
Cap retret a les ganivetades que les restes del desprestigiat moviment comunista camuflat de verd protagonitzen arreu i deixen a persones respectables al llindar de la porta de sortida per anar-se’n. Ni cap valoració mereix la immaduresa (sembla congènita) dels republicans com es va continuar posant de manifest l’endemà mateix de la jornada electoral endinsant-se pels camins de l’extra parlamentarisme, sinó encara en nombre si en quant a les actituds.
El que hi ha molt a Catalunya és un continuat segrest de l’opinió a partir de la publicació d’una espècie de pensament políticament correcte que gesticulant, cridant i pontificant, fins i tot amb altivesa, intenta i moltes vegades aconsegueix una centralitat i preponderància de l’activitat política pública, que com ha quedat ben palès, està molt allunyat no només de les necessitats reals de la gent sinó de la voluntat majoritària de la població.
Les forces majoritàries han de col·locar a cadascú al seu lloc en nom de l’expressió de la voluntat democràtica que manifesten els ciutadans, no de la d’aquells que aconsegueixen notorietats extravagants i moltes vegades immobilitzen accions que cal emprendre o proposant camins que no porten enlloc. Són els ciutadans/es els que tenen la raó, no el que quatre il·luminats, o ignorants, moltes vegades ens proposen. I cal que l’autoritat obtinguda per aquesta voluntat democràtica s’imposi, amb el respecte convenient per totes les opcions que vol dir escoltar-les i atendre-les fins un punt. El punt en que no siguin elles les que s’imposin contra la voluntat majoritària. Fora un clamorós segrest d’aquesta voluntat.
A Mataró en tenim alguns exemples en els darrers temps d’aquesta perversa pràctica política que ens pot portar a superar les capgrossades més sublims que estan fixades a l’imaginari ciutadà de Catalunya. En democràcia atendre a la diversitat de visions i opinions no vol dir pas l’acceptació acrítica de les totes les propostes que es fan. El conjunt de la societat, i la seva expressió més genuïna que és el govern democràtic, ha valorar-les en el què representen, no menys ni amb menyspreu, però tampoc més del que representen en realitat.
The answer, my friend, is blowing in the wind, no en les proclames i actituds més o menys arrauxades, espectaculars o pretesament innovadores que massa vegades tenen més predicament del que haurien de tenir i se les escolta més del que se les hauria d’escoltar.
En primer lloc, quant a participació. Lluny de les elevades xifres d’abstenció de les darreres conteses, autonòmiques i municipals, la participació sense ser d’una magnitud espectacular, àdhuc inferior de la del 2004, va tornar a nivells diguem-ne normals pel que passa més habitualment des de la represa democràtica.
En segon lloc, va proporcionar una victòria espectacular als socialistes. 25 dels 47 escons en joc van anar a parar a les seves mans, (quatre més que el 2004. La majoria de la representació catalana està en mans del PSC), deixant la segona posició per CiU que va aconseguir mantenir els 10 que ja tenia, i distanciant-se encara més del PP, 17 escons, malgrat que també els populars van augmentar en 2 els seus. La diferència entre els socialistes i els populars a tot Espanya és al final de 15 escons el que realça el resultat a Catalunya. Hecatombe a casa dels d’ERC, de vuit a tres, i decepció a ICV que perd un dels dos que tenia. Tant ERC com ICV deixaran, llevat de sorpreses o piruetes complicades, de tenir grup parlamentari propi. Els canaris de CC que ja havien perdut el grup per divisions internes a finals de la passada legislatura tampoc el recuperen. De vuit grups parlamentaris a començaments del 2004 a cinc a l’inici del 2008. Més d’un terç menys de paraules al diari de sessions.
La sorpresa de molts analistes, comentadors, opinadors i tertulians professionals ha estat gran. Però, a Catalunya no hi havia una mala maror fruit del “desgavell” en la gestió del Govern Central dels socialistes? No hi havia un cabreig que afloraria a les urnes deixant-les mig buides? Fins hi tot, il·lustres veterans de la política preconitzaven el vot en blanc (del que n’hi va haver menys que mai). Què va passar el diumenge? Els catalans/es són en gran part una colla de “massoques”? O és que realment són més intel·ligents del que aquells es pensen, i comprenem millor el què passa i saben destriar el grà de la palla?
I també amb gran sorpresa constataven molts dels aitals “vividors” de la paraula (perdó, no és pejoratiu, és indicatiu d’un ofici) que el conjunt d’Espanya s’inclinava cap el bipartidisme culpant-ne a les dues forces principals sense voler fer cap anàlisi del que havia portat als altres a lliscar cap a la marginalitat i a CiU, per exemple, a mantenir-se.
Cap retret a les ganivetades que les restes del desprestigiat moviment comunista camuflat de verd protagonitzen arreu i deixen a persones respectables al llindar de la porta de sortida per anar-se’n. Ni cap valoració mereix la immaduresa (sembla congènita) dels republicans com es va continuar posant de manifest l’endemà mateix de la jornada electoral endinsant-se pels camins de l’extra parlamentarisme, sinó encara en nombre si en quant a les actituds.
El que hi ha molt a Catalunya és un continuat segrest de l’opinió a partir de la publicació d’una espècie de pensament políticament correcte que gesticulant, cridant i pontificant, fins i tot amb altivesa, intenta i moltes vegades aconsegueix una centralitat i preponderància de l’activitat política pública, que com ha quedat ben palès, està molt allunyat no només de les necessitats reals de la gent sinó de la voluntat majoritària de la població.
Les forces majoritàries han de col·locar a cadascú al seu lloc en nom de l’expressió de la voluntat democràtica que manifesten els ciutadans, no de la d’aquells que aconsegueixen notorietats extravagants i moltes vegades immobilitzen accions que cal emprendre o proposant camins que no porten enlloc. Són els ciutadans/es els que tenen la raó, no el que quatre il·luminats, o ignorants, moltes vegades ens proposen. I cal que l’autoritat obtinguda per aquesta voluntat democràtica s’imposi, amb el respecte convenient per totes les opcions que vol dir escoltar-les i atendre-les fins un punt. El punt en que no siguin elles les que s’imposin contra la voluntat majoritària. Fora un clamorós segrest d’aquesta voluntat.
A Mataró en tenim alguns exemples en els darrers temps d’aquesta perversa pràctica política que ens pot portar a superar les capgrossades més sublims que estan fixades a l’imaginari ciutadà de Catalunya. En democràcia atendre a la diversitat de visions i opinions no vol dir pas l’acceptació acrítica de les totes les propostes que es fan. El conjunt de la societat, i la seva expressió més genuïna que és el govern democràtic, ha valorar-les en el què representen, no menys ni amb menyspreu, però tampoc més del que representen en realitat.
The answer, my friend, is blowing in the wind, no en les proclames i actituds més o menys arrauxades, espectaculars o pretesament innovadores que massa vegades tenen més predicament del que haurien de tenir i se les escolta més del que se les hauria d’escoltar.
Post scriptum: Respecte a molts dels comentaris que ocasionen aquests i d’altres escrits lamento el to i el contingut que tenen. El meu capteniment sobre els mateixos el vaig deixar clar fa molts pocs dies al meu diari personal i públic en l’entrada “Els borinots”.
Mataró, 15 de març.
4 comentaris:
Crec que tota mena de sectarismes i fanatismes rabiosos són perniciosos per a Catalunya.
La diferència política es pot enfrontar sense necessitat de muntar pel·lícules de bons i dolents, perquè ni és de persones madures ni de persones demòcrates.
Crec que et retrates en aquest post. I no et falta raó, també hi ha talibans —com tu— a la banda oposada d'aquest combat virtual que us porteu muntat per a llançar els ciutadans els un contra els altres com a estratègia de màrqueting electoral, per a aconseguir posicions enfrontades que fomentin una lleialtat acrítica, canina, als vostres votants.
Un exemple més per no entendre com ERC i ICV donen suport al PSOE. Un exemple més que els psoecialistes sou deslleials amb els qui us han donat la Generalitat. Un exemple més de xuleria. El PSOE es va carregar l'estatut i el president de la Generalitat, i ara no us donarà ni per sopes, això sí, els continuareu fent la feina bruta, malgrat no treure'n res.
Penso que una persona mediocre i sectària com tu, només pot sobreviure en aquest mon de la política apuntant-se al cavall guanyador. Els resultats son els que son, però sense les circumstàncies actuals, seria impensable aquest resultat. Això només es possible al nostre país, i tu ets el primer que t'aprofites de les circumstàncies de les quals renegues. Jo de tu, provaria de presentar-me ara a qualsevol provincia de Egpaña, que no sigui de Catalunya, a veure quin resultats treus, però com que allí son molt intel·ligents, serà "zero patatero".
Què penseu fer amb els vots, a part de celebrar-los? la única cosa que he sentit és "ZP, sabeu que ens teniu pel què calgui" del el Montilla. Valent valent.
Un detall, no es tractava de PSC contra PP, en tot cas, des del teu punt de vist, PSC contra PPC o millor PSOE contra PP. Això voleu i heu provocat: que el PSOE i el PP augmentin a Catalunya per igual. Mala companyia els sociates, si us fem cas acabarem com al País Valencià (i vosaltres potser com ells...).
Patètic maniqueïsme virtual. Sou iguals que el PP, odieu la catalanitat, voleu mantenir-ho tot com està i a costa nostra.
A Espanya heu perdut, per mala imitació de partit espanyolista. El mateix motiu pel què heu guanyat a Euskadi i Catalunya: per espanyolistes de segona. Però us deureu als votants vascos i catalans que us han donat la victòria? dubtós quan la primera resposta del ZP va ser dir que això demostrava que Espanya estava més unida que mai...
Pobrets votants del PSC, la que se us ve a sobre. Mentrestant gaudiu del vostre poder absolut.
Publica un comentari a l'entrada