La imatge era eloqüent, ben expressiva.
Divendres Sant a la tarda, a l’hora de l’ofici de Tenebres, de la Mesquita Major de Granada sortien grupets de dones mores arreglades, sense ostentació, vestides de “diumenge” (ara ja no es porta això de anar vestit de “diumenge”), ja que el divendres és el festiu mahometà.
L’edifici de la mesquita i el pati del davant estaven ben cuidats, tot contrastant amb la contigua església de San Nicolás tancada (en aquesta diada cristiana) i abandonada. Les herbes creixien a les seves teulades i els finestres estaven mig desballestades amb vidres trencats.
Al davant de l’església, el mirador que porta el seu nom al capdamunt de l’Albaicin amb les famoses vistes a la Alhambra ocupat per un “mercadillo” de hippies i gitanos entremig d’una munió festiva de turistes i visitants.
Algun expert en màrqueting hauria d’explicar al bisbe catòlic corresponent el què se’n deriva d’aquesta imatge. Potser també ho hauria de fer a les autoritats politiques civils que tant els agrada mantenir la pervivència de les tradicions religioses. Bé, el que se’n deriva per ells. Per mi sols és una constatació.
Més de cinc-cents anys desprès de la conquesta de Granada pels Reis Catòlics que culminava la Reconquesta es dóna una paradoxal imatge.
Prou que m’hauria agradat a mi fer aquesta fotografia, però ni en sé ni hi era en aquell moment. L’he tret d’un recent article de Hoyesarte.com
Mataró, 24 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada