Ingenio (a manera de rapport)

Volo a Gran Canària per a conèixer de primera mà la realitat del municipi de Ingenio. Participo a l'Ajuntament en una reunió amb altres Diputats en la qual la Corporació ens presenta la seva problemàtica.
(foto: La Província. 10/01/06)


Amb uns 26.600 habitants i uns 38 Km2 d’extensió, aquest municipi ocupa en la circular illa canària la superfície d'un sector el vèrtex del qual està en el centre i la base, d'uns 3 Km. d'amplària, està en la costa del “Naciente”.

I aquí està el problema, ja que en aquest espai físic se situa l'aeroport de Gran Canària, just al costat de la base aèria militar de Gando que limita amb el mar, amb l'ampliació ja programada d'una tercera pista que permeti la seva utilització simultània amb les ja existents. La reserva d'aquesta ampliació, més les afectacions aeroportuarias i radioelèctriques que comporten aquest tipus d'instal·lacions impossibiliten qualsevol desenvolupament urbanístic de la zona litoral i representen un limitació important per al municipi. Cal afegir que la part interior, el con del terme municipal, està protegida dintre d'un espai qualificat com Reserva Natural Especial.

El cas és clar. Hi ha una inadequació entre la realitat administrativa local i la ubicació en la mateixa d'unes instal·lacions d'àmbit superior, illenc, o fins i tot nacional. El municipi va néixer a principis del segle XIX quan la seva població es va independitzar del que formava part i es va segregar. Llavors no havia a Canàries, ni en qualsevol altre lloc del nostre entorn polític, instal·lacions d'àmbit superior al municipal que afectessin negativament la vida local. I així va anar durant molt temps. No obstant això la dinàmica econòmica i social de la segona meitat del segle XX va trastocar aquesta realitat que en molts casos venia d'allò més profund dels temps.

Declivi i/o desaparició de les activitats econòmiques i formes de vida ancestrals, noves formes i mitjans de comunicació, mobilitat de persones, béns i serveis a un nivell mai vist anteriorment van desllorigar les estructures administratives tradicionals. Aquestes estructures havien sorgit en el seu moment per a donar les respostes adequades que es precisaven llavors. Els concejos, cabildos, municipis, províncies, fins i tot, nacions i estats…, es van anar creant, modificant i/o adaptant segons les necessitats que s'anaven requerint. Totes aquestes construccions administratives – per a governar les comunitats – estan avui en entredit perquè les comunitats han canviant substancialment respecte aquelles que les van originar. Sense anar més lluny de la realitat que motiva aquestes línies, les comunitats físiques i socials del Sud de la illa de Gran Canària: Playa del Inglés, Maspalomas, Meloneras,…, casen bastant malament amb la típica estructura municipal (San Bartolomé de Tirajana) derivada de l'Estatut de Calvo Sotelo de l'any 27. Les competències, els recursos de tot tipus, els procediments, les normes, han d'adaptar-se als temps que corren.

Però les estructures mentals dels ciutadans/anas i les visions polítiques són molt poc inclinades als canvis. És evident que no hi ha a la vista possibilitats de construir un nou mapa administratiu local, encara que la reeixida experiència de l'Estat de les Autonomies ens podria fer més atrevits. No sabem què fer amb les províncies, hi ha intents no massa reeixits amb les comarques, hi ha paleses disfuncions municipals. Algun altre exemple com l'acceptació d'una nova moneda, l'euro, o l'extensió dels tanatoris –en un exemple molt especial i distant dels anteriors- també podria estimular-nos. No obstant això, encara recordo les enceses reaccions i passions que va suscitar a Catalunya l'informe Roca que es va atrevir a impulsar Durán i Lleida en la seva breu etapa de Conseller de Governació de la Generalitat.

Tornant a Ingenio, l'Alcalde i la Corporació van posar últimament les seves esperances en una proposta que va presentar el Senat per a augmentar la participació dels tributs de l'Estat per a aquells municipis com el seu que estiguessin afectats per instal·lacions d'interès general. Quan la proposició, impulsada en el Senat pel PP, va venir a debat al Congrés dels Diputats em va correspondre a mi, en nom del Grup Parlamentari Socialista, “tirar-la baix”, és a dir, argumentar el seu rebuig.

En el debat vaig basar la meva argumentació en diversos aspectes. Els més importants: No podem anar adaptant lleis generals a les casuístiques concretes que es poden donar. Hi ha més de 8.000 municipis a Espanya. No es pot anar corregint ara la lletra a) del punt 1 de l'article 124 del R. D. legislatiu 2/2004 pel qual s'aprova el text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals perquè hi ha 10 o 20 municipis que tenen un problema, i demà un altre apartat, i demà passat un altre segons vagin sortint problemes. Casuístiques diverses i variopintes en el món local, puc dir per la meva experiència municipalista, que n’hi ha moltes i complexes.

Tampoc crec que es resolguin problemes com els plantejats amb més recursos econòmics incondicionats. Caldria analitzar si els canvis proposats –córrer cap amunt l'escala de l'índex de població dels municipis afectats a l'efecte de la participació en els ingressos de l'Estat- ajuden en alguna cosa. Tinc algunes reserves sobre les quantitats resultants que es remenen en aquest cas. Encara que, certament, menys dóna una pedra. No obstant això, el tema plantejat a Ingenio: limitació al creixement urbà, pèrdua d'oportunitats, pol·lució acústica i ambiental, servituds vàries,…, no crec que només sigui de més diners.

Crec de justícia que les Administracions que prenen decisions que impliquen a unes altres, perjudicant-les, han de buscar la fórmula per a compensar-les. No és de rebut en nom d'un interès general i superior avasallar a Administracions més febles, i més tenint en compte la falta de voluntat política d'encarar els problemes reals de fons. Si la illa en el seu conjunt (i el Cabildo com expressió polític-administrativa de la mateixa), la Comunitat Autònoma de Canàries, AENA, com expressió de l'Administració de l'Estat, creuen convenient establir un aeroport, o la seva ampliació, en un municipi concret, no pot ser aquest qui posi traves i mediatitzi amb les seves decisions l'interès general, però tampoc pot acceptar-se que la decisió es prengui, no ja sense escoltar-li que això suposo que ja no pot discutir-se (encara que de vegades s'oblidi, o menyspreï), sinó sense establir la deguda i puntual compensació que no necessàriament ha de ser exclusivament pecuniària.

En el cel, entre Àfrica i Europa, 10 de gener.