Amic, company i mestre

Doncs, si, si. Els partits polítics, al menys el meu, el PSC, tenen ànima, tenen sentiments. Molts cops en dubtem d’això. La lluita política és implacable, freda i moltes vegades ruin. Però de tant en tant, com avui a l’Aliança del Poble Nou, es posa de manifest que la companyonia partidària i el respecte polític pels adversaris no són conceptes buits de contingut sinó que es tradueixen en sincer i càlid homenatge.

Ara fa dos anys del traspàs d’en Joan Reventós. Com deia l’eslògan del acte d’avui ell fou pels militants/tes del PSC, amic, company i mestre. Jo també ho puc dir en primera persona.

A començament dels anys 70 jo estava en el moviment cooperativista. Primer a la Junta, i desprès a la Presidència de la Unió de Cooperadors de Mataró, vaig fer allà les meves primeres batalles cíviques públiques. En Lluis Brunet, ara President de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, i llavors President de la cooperativa La Sabadellenca, em va portar a la coneixença d’en Joan Reventós. Ens movíem en cercles de la cooperació de consum, avui pràcticament desapareguda, amb relacions amb altres sectors cooperativistes: de treball, habitatge, pagès,... És conegut el treball teòric que va fer Joan Reventós sobre el tema, i com d’aquí ens va animar a saltar al camp polític, cap al seu projecte de construcció de la força i la unitat socialista i del gran partit polític que hem esdevingut.

Avui a la sortida del acte amb en Josep Rius, un històric d’aquells temps i d’aquells temes, la seva dona, la seva filla i el seu cosí, hem recordat les reunions que fèiem ara farà trenta anys a casa seva, al carrer Bilbao, al mateix Poble Nou, a les que en alguna ocasió en havia acompanyat en Joan.

També avui, en el vídeo que ha obert l’acte s’ha glossat la passió d’en Reventós pels castellers. Ara estan molt reconeguts arreu a casa nostra. Fins hi tot els Capgrossos de Mataró son una colla capdavantera. Però als anys setanta més enllà del Camp de Tarragona era un fet pràcticament desconegut. Recordo una reunió, devia ser clandestina, a la seva casa prop del mar a Sant Salvador del Vendrell. En arribar el migdia en Joan va fer suspendre la reunió i ens va arrossegar a tots cap a la plaça a veure aixecar castells. Va ser la primera vegada que vaig sentir el só de les gralles i el crit de: “Terços amunt!”.

Avui, els nostres líders han glossat i reconegut la figura d’en Joan Reventós. Els històrics, en Raimon Obiols i en Narcís Serra. Els actuals, en Pepe Montilla, amb la cama tesa encara de la seva recent ensopegada de salut, i en Pasqual Maragall, que cansat de l’últim (que no el darrer) esforç estatutari d’aquesta passada nit ha confós en Salvador Seguí per l’Andreu Nin, i l’Alcalde Clos que seguint la nostra tradició municipalista ha obert l’acte.

Vull ressaltar el discurs d’en Raimon Obiols, crec que el que més hem aplaudit els assistents al acte que omplíem de gom a gom el vell recinte de l’Aliança. En Raimon ha perfilat dos elements d’en Reventós. Un: el del home que es proposa uns objectius, lluita per ells i els assoleix al marge del resultats personals que en treu. La unitat socialista, el fer del seu partit el referent polític més important del país, el reconeixement social que aconsegueix la seva obra al marge del reconeixement personal per a ell. No va ser President de la Generalitat, va ser moltes altres coses també importants, però el resultats de la seva feina son aclaparadors. Crec que ningú ho pot discutir. El partit que va encapçalar és el primer partit de Catalunya i governa arreu.

L’altra, la seva forma de fer política, amb la gent i al costat de la gent. Prenent les decisions que creu que s’han de prendre, encertant-les la majoria de vegades, errant-les d’altres, però sense patir tampoc pels resultats personals que li podien representar les seves accions.

Crec que alguna cosa d’aquestes em devia empeltar quant jo explicava que els Alcaldes no haviem de tenir por a l’hora de prendre decisions si n’estavem convençuts, ja que sols podiem perdre la cadira. Quina diferència amb les actituds, tantes vegades criticades amb raó, d’aquells que avant posen els rendiments personals a les decisions que han de prendre!!

Amb els ulls negats per l’emoció i el record.

Madrid, 22 de gener.