Sembla que això de l’Estatut ja no dona per més. Sembla. Bé, en aquesta fase d’intentar un acord entre les forces proposants (el mal anomenat quatripartit) i el Govern i el seu partit abans d’anar a la Comissió Constitucional del Congrés.
Hi ha una sensació de cansament al carrer que no és que el tema el preocupi excessivament, però que sols sent parlar del mateix a les noticies. Declaracions, rèpliques, ara si, ara ni parlar-ne... Hi ha una evident tensió política provocada pels que volen aprofitar-se de la situació per treure’n rèdits. Les institucions, les administracions... Soroll, molt soroll que cal rebaixar, i neguits que hem d’assossegar si no volem estavellar-nos tots.
Sembla, reitero, que ja som a la “meta” d’aquesta etapa. Podrien entrar-hi tots el participants junts agafats de la mà. Ah! però aquesta és una imatge esportiva de “fair play”. I què os heu pensat que és la política? No, no crec que sigui possible. El que ara s’està couen és qui surt guanyador a la “foto-finish”. Algú s’haurà d’apuntar que va ser gràcies a ell que s’ha pogut arribar a aquesta carena ( per alguns, un pujol?) per poder continuar. Potser passarà allò de les etapes de muntanya del Tour de França en que el líder deixa guanyar l’etapa al que l’ha aguantat fins a dalt tot reconeixent el seu mèrit. El cert és que ningú voldrà sortir com a responsable de que no s’hagi pogut arribar.
Però, cal recordar-ho continuadament, sols és una etapa. El debat a la Comissió Constitucional, encara que hi vagi amb un acord tancat, haurà d’enfrontar-se amb les esmenes del Partit Popular i les temptacions de molts d’altres de tornar a intentar modificar el que s’ha acordat ara. Continuarà el soroll, cada dia, a cada avenç que es vagi fent. I no només a Madrid sinó també a Barcelona. Insatisfets, adversaris, i aprofitats n’hi continuarà havent a totes dues bandes. I quant s’acabi “Madrid”, torna al Parc de la Ciutadella i, si s’ha acabat bé, a consulta directa dels ciutadans, el Referèndum, on es posarà a prova cruament la representativitat de les forces polítiques catalanes. Hauran d’explicar què, perquè, com i quant han aconseguit, demanar l’aquiescència de la ciutadania,... i reeixir!!. Tot ben adobat, no ho oblidem, amb repics de timbals, trompetes apocalíptiques i fanfàrries diverses, amb só estereofònic.
I no reposeu pas. Si hi ha resultat anirà al Tribunal Constitucional, no ho dubteu. L’emoció assegurada fins al final. Si ens en sortim...
I pel bé de l’empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa
el seu resultat.
Hi ha un bon tros entre el somni i la realitat.
J.M.Serrat. “Per construir un bell somni”. 1989.
Ens espera un any dur.
Mataró, 21 de gener.
Hi ha una sensació de cansament al carrer que no és que el tema el preocupi excessivament, però que sols sent parlar del mateix a les noticies. Declaracions, rèpliques, ara si, ara ni parlar-ne... Hi ha una evident tensió política provocada pels que volen aprofitar-se de la situació per treure’n rèdits. Les institucions, les administracions... Soroll, molt soroll que cal rebaixar, i neguits que hem d’assossegar si no volem estavellar-nos tots.
Sembla, reitero, que ja som a la “meta” d’aquesta etapa. Podrien entrar-hi tots el participants junts agafats de la mà. Ah! però aquesta és una imatge esportiva de “fair play”. I què os heu pensat que és la política? No, no crec que sigui possible. El que ara s’està couen és qui surt guanyador a la “foto-finish”. Algú s’haurà d’apuntar que va ser gràcies a ell que s’ha pogut arribar a aquesta carena ( per alguns, un pujol?) per poder continuar. Potser passarà allò de les etapes de muntanya del Tour de França en que el líder deixa guanyar l’etapa al que l’ha aguantat fins a dalt tot reconeixent el seu mèrit. El cert és que ningú voldrà sortir com a responsable de que no s’hagi pogut arribar.
Però, cal recordar-ho continuadament, sols és una etapa. El debat a la Comissió Constitucional, encara que hi vagi amb un acord tancat, haurà d’enfrontar-se amb les esmenes del Partit Popular i les temptacions de molts d’altres de tornar a intentar modificar el que s’ha acordat ara. Continuarà el soroll, cada dia, a cada avenç que es vagi fent. I no només a Madrid sinó també a Barcelona. Insatisfets, adversaris, i aprofitats n’hi continuarà havent a totes dues bandes. I quant s’acabi “Madrid”, torna al Parc de la Ciutadella i, si s’ha acabat bé, a consulta directa dels ciutadans, el Referèndum, on es posarà a prova cruament la representativitat de les forces polítiques catalanes. Hauran d’explicar què, perquè, com i quant han aconseguit, demanar l’aquiescència de la ciutadania,... i reeixir!!. Tot ben adobat, no ho oblidem, amb repics de timbals, trompetes apocalíptiques i fanfàrries diverses, amb só estereofònic.
I no reposeu pas. Si hi ha resultat anirà al Tribunal Constitucional, no ho dubteu. L’emoció assegurada fins al final. Si ens en sortim...
I pel bé de l’empresa
és indispensable estar assabentat
que a la fi de la proesa
serà una sorpresa
el seu resultat.
Hi ha un bon tros entre el somni i la realitat.
J.M.Serrat. “Per construir un bell somni”. 1989.
Ens espera un any dur.
Mataró, 21 de gener.
2 comentaris:
Salutacions de nou.
D'acord ... però "negociar" un millor Estatut sembla que és una realitat, malgrat que en el seu moment no en veiès necessitat.
Els somnis són expressió de desitjos. Sembla que també n´hi ha de col.lectius.
Posar-los en solfa entenc que és "la feina" dels polítics professionals.
Els ciutadans de carrer que valorem la feina dels "politics" feta amb profunditat, ja tindrem temps de dir si n'estem tips o n´estem satisfets.
Coincideixo que a Madrid tindran un any dur... però ...que poder no el tindran els treballadors de Seat, o...?
Jo , amb aquest tema de l' Estatut, només puc demanar un xic d'il.lusió (el pragmatisme no li demano)per fer del somni "una mica" de realitat.
Quan diu nacionalistes es refereix a Bono o Trillo suposo no?
Ja li vaig dir qui sóc, ara em pot respondre si vol, jo no aniria de víctima tenint en compte que els que estem a la corda fluixa som els catalanistes.
Defensar el model de finançament del tripartit és ser nacionalista?
Publica un comentari a l'entrada