Els treballadors autònoms podran presumir en el futur que varen aconseguir el dret a tenir prestacions per atur, plasmat en un text legislatiu, en una votació al Congrés dels Diputats per unanimitat i amb la presencia de tots els components de la Cambra, 350. No recordo votacions en els sis anys que porto a Madrid amb tots els Diputats/es presents, sempre per alguna raó o altre, hi falta algú, mai hi som tots.
Però els treballadors autònoms saben que aquesta curiosa presència total i absoluta no era per causa seva. Avui es votava, prèviament a lo del autònoms, la convalidació del Real Decret Llei de les darreres mesures proposades pel Govern per fer front a la crisis. El dur Pla d’austeritat, desprès d’un primer intent que va plasmar el Pressupost pel 2010 i un segon intent en el la d’austeritat de gener. Eren les mesures que es varen derivar del Ecofin del 9 de maig, dures, difícil i doloroses, presentades a contracor però ineludibles. I tothom hi era present, ningú ha faltat a la convocatòria a prendre una gran decisió.
El Govern no ha aconseguit atreure’s a cap grup parlamentari a la defensa de les mesures. Podem pensar que no assolir cap recolzament ha passat per oportunisme polític i potser tindrem raó, ja que esperar que davant la situació d’emergència es deixarien de banda interessos partidistes era desconèixer el grau d’enroc i de sectarisme a que ha arribat la política espanyola avui. Era previsible que a dreta i a esquerra, amb visions diametralment oposades, dirien que no. La política de geometria variable portada en el decurs de la legislatura acaba enfadant a possibles aliats que veuen que ara sí, ara no, amb tu uns temes, amb l’altre uns altres. Sense gaires contrapartides a oferir en la situació de vaques magres, cap formació política s’ha volgut mullar col·locant-se al costat del Govern que sols ha comptat amb els seus 169 vots, tots com un sol home al peu del canó, front als 168 dels contraris a dreta i esquerra en coalició negativa.
Ens han perdonat la vida, fixant data de venciment, 13 abstencions, de Convergència i Unió (10), Coalició Canària (2) i el d’Unió del Poble Navarrès (1). Repeteixo, fixant data de venciment. En Duran, que ha estat el que l’ha encertat més, ho ha deixat ben clar: facin el que ara toca fer per que el vaixell no s’enfonsi, però desprès s’ha acabat.
Ens en podrem sortir? No ho sé pas. No tinc elements per saber-ho ja que no estic en el cap dels que ho poden determinar. Caldria, primer de tot, que el Govern avalués exactament la situació i fes propostes per aconseguir aliats per continuar la travessa, a un costat o a un altre, amb unes propostes que fossin acceptades per uns o per altres, però que fossin acceptades per algú. Les coalicions negatives no representen alternatives de govern, però la ingovernabilitat pot arribar a ser insuportable i, en les condicions actuals de les tempestes econòmiques, insostenible. Caldria després, que aquest possibles o hipotètics aliats acceptessin el dur treball que ve pels temps més immediats i que tinguessin la generositat, no amb nosaltres sinó amb el país, per carregar la responsabilitat pertinent. Caldria, per últim, explicar ben bé i entenedorament als ciutadans/es on estem realment, perquè hi estem, què podem fer i què no podem fer. I sobretot, esperar que les tamborinades exteriors amainin. És una sortida, encara que no me’n faig gaires il·lusions. I el carro pel pedregal té poc recorregut.
El Govern pot tenir moltes culpes, però no es pot negar que no ha estat el causant de la situació, per molt que es vulgui vendre així per part de la dreta irresponsablement, ni que tampoc no ha fet res en absolut per afrontar el que li anava caient al sobre. La llista de propostes atenent les diverses fases per les que hem passat és plausible, segurament no a gust de tothom, però contrastable.
Sols cal mirar a fora, què passa també allà, què els passa als altres Governs, què fan i com responen els seus conciutadans/es, per entendre la dificultat del moment i el camí que ens espera a tots. Llarg, imprevisible, segurament pel que no estem preparats, però ineluctable i ineludible.
Mataró, 27 de maig.
Però els treballadors autònoms saben que aquesta curiosa presència total i absoluta no era per causa seva. Avui es votava, prèviament a lo del autònoms, la convalidació del Real Decret Llei de les darreres mesures proposades pel Govern per fer front a la crisis. El dur Pla d’austeritat, desprès d’un primer intent que va plasmar el Pressupost pel 2010 i un segon intent en el la d’austeritat de gener. Eren les mesures que es varen derivar del Ecofin del 9 de maig, dures, difícil i doloroses, presentades a contracor però ineludibles. I tothom hi era present, ningú ha faltat a la convocatòria a prendre una gran decisió.
El Govern no ha aconseguit atreure’s a cap grup parlamentari a la defensa de les mesures. Podem pensar que no assolir cap recolzament ha passat per oportunisme polític i potser tindrem raó, ja que esperar que davant la situació d’emergència es deixarien de banda interessos partidistes era desconèixer el grau d’enroc i de sectarisme a que ha arribat la política espanyola avui. Era previsible que a dreta i a esquerra, amb visions diametralment oposades, dirien que no. La política de geometria variable portada en el decurs de la legislatura acaba enfadant a possibles aliats que veuen que ara sí, ara no, amb tu uns temes, amb l’altre uns altres. Sense gaires contrapartides a oferir en la situació de vaques magres, cap formació política s’ha volgut mullar col·locant-se al costat del Govern que sols ha comptat amb els seus 169 vots, tots com un sol home al peu del canó, front als 168 dels contraris a dreta i esquerra en coalició negativa.
Ens han perdonat la vida, fixant data de venciment, 13 abstencions, de Convergència i Unió (10), Coalició Canària (2) i el d’Unió del Poble Navarrès (1). Repeteixo, fixant data de venciment. En Duran, que ha estat el que l’ha encertat més, ho ha deixat ben clar: facin el que ara toca fer per que el vaixell no s’enfonsi, però desprès s’ha acabat.
Ens en podrem sortir? No ho sé pas. No tinc elements per saber-ho ja que no estic en el cap dels que ho poden determinar. Caldria, primer de tot, que el Govern avalués exactament la situació i fes propostes per aconseguir aliats per continuar la travessa, a un costat o a un altre, amb unes propostes que fossin acceptades per uns o per altres, però que fossin acceptades per algú. Les coalicions negatives no representen alternatives de govern, però la ingovernabilitat pot arribar a ser insuportable i, en les condicions actuals de les tempestes econòmiques, insostenible. Caldria després, que aquest possibles o hipotètics aliats acceptessin el dur treball que ve pels temps més immediats i que tinguessin la generositat, no amb nosaltres sinó amb el país, per carregar la responsabilitat pertinent. Caldria, per últim, explicar ben bé i entenedorament als ciutadans/es on estem realment, perquè hi estem, què podem fer i què no podem fer. I sobretot, esperar que les tamborinades exteriors amainin. És una sortida, encara que no me’n faig gaires il·lusions. I el carro pel pedregal té poc recorregut.
El Govern pot tenir moltes culpes, però no es pot negar que no ha estat el causant de la situació, per molt que es vulgui vendre així per part de la dreta irresponsablement, ni que tampoc no ha fet res en absolut per afrontar el que li anava caient al sobre. La llista de propostes atenent les diverses fases per les que hem passat és plausible, segurament no a gust de tothom, però contrastable.
Sols cal mirar a fora, què passa també allà, què els passa als altres Governs, què fan i com responen els seus conciutadans/es, per entendre la dificultat del moment i el camí que ens espera a tots. Llarg, imprevisible, segurament pel que no estem preparats, però ineluctable i ineludible.
Mataró, 27 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada