Nervis.

Vivim dies de tensió.

1.Esverament. Les darreres xifres conegudes de la magnitud dels aturats provoquen un cert esverament. Sorprès per l’esverament? Donat com estem fent la política tots plegats no ens ha de sorprendre. Les xifres de l’EPA que treu l’INE corroboren la filtració que es va produir uns dies abans. De ser certa la informació que he llegit en algun lloc de que va ser interessada per evitar la seva hipotètica manipulació indicaria el grau de paranoia al que estem arribant. Deixem-ho.

Què podem esperar d’aquest indicador sinó males noticies? A veure, perquè hauran de ser diferents, positives, en molt temps si la base econòmica que les ha de canviar encara no s’ha recuperat –i el que tardarà de fer-ho- del trasbals que ha sofert? La construcció, excessiva i espremuda, no crec pas que torni mai a ser el que va ser. El turisme depèn bàsicament dels de fora que prou feina tenen. El consum i la inversió greixats exageradament per un finançament que s’ha esvaït els costarà de reprendre.

Llavors, on voleu que hi hagi el treball necessari per ocupar a tots aquells que volen estar ocupats? Cal reconèixer que la base econòmica que tenim ara mateix no permet donar ocupació a tots aquells que la volen. Tots això comptant que tenim treballant més gent que mai en la nostra història (més de 18 milions segons la famosa EPA). És dur, però és així. Refer, o fer una nova base econòmica costarà temps (si s’aconsegueix).

Cal reformar el sistema financer? D’acord. Però no són només les Caixes d’estalvi les que estrangulen el sistema financer. Cal reformar el mercat de treball? Segurament. Però no crec pas que per sí sol porti ocupació, sinó potser repartiment de la que hi ha a costos inferiors. Funcionarà la Llei de bronze? Cal reformar l’administració? Certament. Però, compte! Equilibrarem el pressupost a costa de menys ocupació pública i menys demanda pública. Això no ajudarà pas precisament.

Aquest és el pati i cal explicar-lo. En aquest sentit, excel·lent l’article d’en Josep Oliver d’avui.

2. Neguit. Els “mercats” estan inquiets i remoguts. Carreguen contra el deute públic del “pobres”, dels països pobres, que no es correspon directament amb els més endeutats. Lògic, el diner és molt poruc i malfiat. Ara pensa: Ens tornaran el que hem deixar? I sí a canvi del risc, de l’augment del possible risc, demanem que ens paguin més per si de cas? Ja tens a tothom, especialment els governants, anant de corcoll. Cal sortir a apagar focs. A fora, de cara als que ens han de deixar més diners. Cara en dins, per explicar als astorats ciutadans/es que no saben res del tema que caldrà fer sacrificis pels quals no estan preparats.

L’alegria en la gestió pública i en l’explicació de la mateixa ara passen factura. I per entre mig, la política partidària curta de mires que és incapaç de sacrificar-se en una situació d’emergència. Tot barrejat a Europa amb l’existència de la moneda única que ens lliga els uns als altres sense gaires constrenyiments exigibles. El Pacte d’estabilitat i creixement va servir per posar en marxa l’euro, però quan s’ha desinflat la bonança tot ha estat el campi qui pugui. Reconduir la disciplina serà molt difícil especialment si no hi ha mecanismes polítics que la renacionalització dels darrers temps no ha tingut cap interès en desenvolupar.

3. Més neguit. La llarguíssima darrera etapa de la fixació definitiva del nou Estatut està fent aflorar tot el pitjor del procés i els desigs més malèvols d’alguns. Les etapes que s’havien anat salvant a empentes i rodolons culminen en un “tour de forçe” que ens pot tornar endarrere molts anys en la construcció del marc estatal espanyol i provocar una frustració que ara no en sabem les conseqüències. Si el tema és, o teva o meva, si ningú s’adona de la magnitud de la catàstrofe que pot haver-hi demà, la trencadissa pot ser espectacular. Els pobles sempre se’n surten de les situacions difícils. Sí, però amb costos que paga algú, ara i més endavant.

Mataró, 6 de maig.