Sempre he pensat que el paper dels mitjans de comunicació és el de informar i formar (potser estic equivocat). No obvio que la línia editorial dels mitjans, les editorials i les línies mestres dels continguts, ve determinada per els interessos i les visions dels seus promotors i executors. No hi ha neutralitat ni objectivitat pura, tots ho sabem quan ens encarem amb un mitjà, per molt que angelicals (?) veus ho neguin. No obstant, reitero que penso que els mitjans han d’explicar què passa, la informació, i donar elements per comprendre el què passa, la formació, encara que sigui des d’algun particular i legítim punt de vista.
Però des de fa un temps hi ha tota una pràctica comunicativa que entén que cal col·locar als mitjans la percepció i expressió de la realitat tal com la veu la gent, a pèl, encara que sigui mirada per ulls estràbics, miops, bornis o cecs. Qualsevol pot expressar-se tal com és, encara que sigui groller o barroer, o opinar sobre qualsevol tema sense entendre-hi un borrall, amb ignorància, mala educació o fins i tot malvolença i aquestes opinions poden ser recollides, presentades i ressaltades com la dura i pura realitat. Sí, és la realitat, una percepció de la realitat que a vegades fa avergonyir, però que dona bons rendiments especialment econòmics i també polítics.
La contraportada de “El Periódico” del passat dimecres dia 19 n’és un bon exemple. Un reportatge sobre casos de possibles afectats per la retallada fiscal (de despesa fiscal del comú i d’ingressos individuals). De com veuen la situació, en aquest cas, una senyora vídua jubilada.
El titular és fort. Fot-li pel dret, que s’hi val tot! La bona senyora s’expressa. Expressa el que sent sobre el que sap. Normal, les seves opinions són conseqüència d’això, no val retreure-li res. Faltaria més. Ara bé, la periodista en aquest cas, tampoc en sap més? Recollir les opinions de la gent normal, que no ha de tenir especials coneixements, per fer-ne una composició és el que s’ha de fer. Però d’aquí a publicar-les i ressaltar tal qual, a què porta més enllà de veure que la bona senyora sap el què sap?
Tothom té “drets” i n’exigeix gaudir-los. Els governants, com si fossin uns mags, els han de proveir. No se sap pas d’on han de treure els recursos per fer-ho, o ni cal plantejar-ho. Poca gent és responsable d’alguna cosa. Assumir els costos de les pròpies accions o de les circumstàncies? I ara! Per això hi ha l’”Estat”. L’Estat que devem ser tots, no? O, és una entelèquia fora de nosaltres mateixos?
Segur que els polítics no ho fem pas del tot bé, més aviat al contrari, i tenim moltes culpes per acció i també per omissió. Se’ns pot fer fora i posar-n’hi uns altres a veure què. Però també, moltes vegades els mitjans no hi ajuden gens. Potser que també hi pensessin una mica. En tot cas, tots plegats contribuïm a ser el que som.
Però des de fa un temps hi ha tota una pràctica comunicativa que entén que cal col·locar als mitjans la percepció i expressió de la realitat tal com la veu la gent, a pèl, encara que sigui mirada per ulls estràbics, miops, bornis o cecs. Qualsevol pot expressar-se tal com és, encara que sigui groller o barroer, o opinar sobre qualsevol tema sense entendre-hi un borrall, amb ignorància, mala educació o fins i tot malvolença i aquestes opinions poden ser recollides, presentades i ressaltades com la dura i pura realitat. Sí, és la realitat, una percepció de la realitat que a vegades fa avergonyir, però que dona bons rendiments especialment econòmics i també polítics.
La contraportada de “El Periódico” del passat dimecres dia 19 n’és un bon exemple. Un reportatge sobre casos de possibles afectats per la retallada fiscal (de despesa fiscal del comú i d’ingressos individuals). De com veuen la situació, en aquest cas, una senyora vídua jubilada.
El titular és fort. Fot-li pel dret, que s’hi val tot! La bona senyora s’expressa. Expressa el que sent sobre el que sap. Normal, les seves opinions són conseqüència d’això, no val retreure-li res. Faltaria més. Ara bé, la periodista en aquest cas, tampoc en sap més? Recollir les opinions de la gent normal, que no ha de tenir especials coneixements, per fer-ne una composició és el que s’ha de fer. Però d’aquí a publicar-les i ressaltar tal qual, a què porta més enllà de veure que la bona senyora sap el què sap?
Tothom té “drets” i n’exigeix gaudir-los. Els governants, com si fossin uns mags, els han de proveir. No se sap pas d’on han de treure els recursos per fer-ho, o ni cal plantejar-ho. Poca gent és responsable d’alguna cosa. Assumir els costos de les pròpies accions o de les circumstàncies? I ara! Per això hi ha l’”Estat”. L’Estat que devem ser tots, no? O, és una entelèquia fora de nosaltres mateixos?
Segur que els polítics no ho fem pas del tot bé, més aviat al contrari, i tenim moltes culpes per acció i també per omissió. Se’ns pot fer fora i posar-n’hi uns altres a veure què. Però també, moltes vegades els mitjans no hi ajuden gens. Potser que també hi pensessin una mica. En tot cas, tots plegats contribuïm a ser el que som.
Madrid, 20 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada