Cal fer ajustaments. Els grecs, obligats, ara van per davant, i molts d’altres -més aviat o més tard- al darrera. La gent s’inquieta nerviosa. Protesten. Però, si nosaltres no som els causants de la crisi! Tenen raó. Allò que s’entén pel poble no és el causant. Els financers, els polítics,… sí que en tenen de responsabilitat. Els primers, conseqüentment amb el seu negoci, han deixat diners (seriosa o alegrement) i ara demanen que se’ls tornin o són molt cauts, gasius, en deixar-ne més. Els segons es troben (per culpa seva o d’altres gestors anteriors) que han de complir amb tornar els diners que han estat deixats o n’han de demanar més per poder complir amb les seves obligacions. En ambdós casos podríem fins i tot eximir-los d’algunes responsabilitats. No podem posar-los a tots en el mateix sac que els aprofitats, els especuladors, els irresponsables i malgastadors.
Demà, 1er. de maig, els sindicats obrers sortiran al carrer, dia de missa grossa (com totes, en retrocés), i cridaran que els treballadors no han de pagar el preu de la crisi. Moralment tenen raó. O, no. A veure, els dèficits acumulats que es deuen i que s’han finançat a fora, per què han servit? Per cobrir unes despeses més grans que els ingressos. Tothom viu millor amb elles, estem més bé, això no es pot pas negar. Sanitat, escolarització, infraestructures, serveis de tota mena. Impensables temps enrere, no fas pas tant. Sí, també hi ha qui s’ha aprofitat de la mamella… Però ens hem tornat, col·lectivament, dependents. Depenem de qui ens ha deixar els recursos per tapar les diferències entre els ingressos i les despeses. Estem, malgrat ens pesi, a les seves mans.
Podem desempallegar-nos d’ells si volem. No es fàcil, però no impossible. Sols cal que fem ajustaments. Ens els ingressos, de les despeses, d’ambdues coses alhora o combinades. Ah! però això és dolorós. Sí, clar. Més enllà de protestar, hi ha altra sortida? Sí, també ja ho sé, varem renunciar a moltes fonts d’ingressos quan les vaques eren grasses. Varem creure que podríem assumir nous compromisos i així fer més feliç a la gent. Sí, potser varem ser poc prudents com aquelles verges arrauxades del Nou Testament. Podem, ara, demanar responsabilitats “als de dalt”. És fàcil, el cós t’ho demana i et quedes bé. Podem esbravar-nos.
Però desprès cal afrontar la realitat, la situació real. I aquesta, malgrat els culpables, és la que és. Cal tornar els diners o veure com continuem tapant el forat, la diferència entre el que es gasta i el que s’ingressa. Hi ha alternatives segons els interessos de cadascú. Les retallades poden posar-se en un plat de la balança o en un altre. Es poden fer combinacions. Es pot negociar. Es pot imposar. Ens podem també estavellar no fent res.
Però, ho hem d’explicar. Tot i totes les sortides possibles. No s’hi val fer declaracions i propostes que amaguin el problema, que el deixin de costat, que l’obviïn. La gent no ho entendrà! Que no? Penso que si li expliquem sí que ho entendrà. Clar, si li amaguem l’ou no tindrà elements per pensar la realitat. I llavors, serà feble, ignorant, "emportadisa", mal·leable. Bestioles que pots portar en ramat cap allà on convingui. On convingui a alguns que en trauran profit, és clar.
Res, reflexions al fil del Primer de Maig. Ah!, he vist en algun lloc que una de les propostes gregues és reduir dràsticament el nombre de municipis per millorar l’administració pública. Evident, no?
Demà, 1er. de maig, els sindicats obrers sortiran al carrer, dia de missa grossa (com totes, en retrocés), i cridaran que els treballadors no han de pagar el preu de la crisi. Moralment tenen raó. O, no. A veure, els dèficits acumulats que es deuen i que s’han finançat a fora, per què han servit? Per cobrir unes despeses més grans que els ingressos. Tothom viu millor amb elles, estem més bé, això no es pot pas negar. Sanitat, escolarització, infraestructures, serveis de tota mena. Impensables temps enrere, no fas pas tant. Sí, també hi ha qui s’ha aprofitat de la mamella… Però ens hem tornat, col·lectivament, dependents. Depenem de qui ens ha deixar els recursos per tapar les diferències entre els ingressos i les despeses. Estem, malgrat ens pesi, a les seves mans.
Podem desempallegar-nos d’ells si volem. No es fàcil, però no impossible. Sols cal que fem ajustaments. Ens els ingressos, de les despeses, d’ambdues coses alhora o combinades. Ah! però això és dolorós. Sí, clar. Més enllà de protestar, hi ha altra sortida? Sí, també ja ho sé, varem renunciar a moltes fonts d’ingressos quan les vaques eren grasses. Varem creure que podríem assumir nous compromisos i així fer més feliç a la gent. Sí, potser varem ser poc prudents com aquelles verges arrauxades del Nou Testament. Podem, ara, demanar responsabilitats “als de dalt”. És fàcil, el cós t’ho demana i et quedes bé. Podem esbravar-nos.
Però desprès cal afrontar la realitat, la situació real. I aquesta, malgrat els culpables, és la que és. Cal tornar els diners o veure com continuem tapant el forat, la diferència entre el que es gasta i el que s’ingressa. Hi ha alternatives segons els interessos de cadascú. Les retallades poden posar-se en un plat de la balança o en un altre. Es poden fer combinacions. Es pot negociar. Es pot imposar. Ens podem també estavellar no fent res.
Però, ho hem d’explicar. Tot i totes les sortides possibles. No s’hi val fer declaracions i propostes que amaguin el problema, que el deixin de costat, que l’obviïn. La gent no ho entendrà! Que no? Penso que si li expliquem sí que ho entendrà. Clar, si li amaguem l’ou no tindrà elements per pensar la realitat. I llavors, serà feble, ignorant, "emportadisa", mal·leable. Bestioles que pots portar en ramat cap allà on convingui. On convingui a alguns que en trauran profit, és clar.
Res, reflexions al fil del Primer de Maig. Ah!, he vist en algun lloc que una de les propostes gregues és reduir dràsticament el nombre de municipis per millorar l’administració pública. Evident, no?
Mataró, 30 d’abril, 1 de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada