Tinc un record, no sé si massa exacte ja que és molt llunyà i la memòria és molt traïdora, d’en Francesc Granell. Va ser a l’examen de l’assignatura d' Organitzacions Econòmiques Internacionals al darrer curs de la carrera. Ja fa dons quasi bé 40 anys. Ell era llavors el jove ajudant del catedràtic Joaquim Muns i crec que va ser l’únic examen que vaig fer, davant d’ambdós, oral i diguem-ne que particular en tot el meu pas per la facultat d’econòmiques a Pedralbes.
Desprès hem coincidit i ens hem trobat al llarg dels anys en molt llocs i ens saludem cordialment.
Avui li he llegit l’article que publica a El País sobre infraestructures. En retallo un tros:
"Por esta razón deberíamos imbuirnos de la idea de que crear infraestructuras o ampliar servicios públicos o atenciones sociales no es un ejercicio que pueda contemplarse con criterios estrictamente coyunturales o de agotamiento de una legislatura, sino con criterios de análisis del país que podemos organizar con los recursos de los que racionalmente podemos disponer evitando excesos y triunfalismos derivados a veces de una coyuntura muy favorable como por ejemplo la que tuvimos en los años chollo del ladrillo en España, o en los años chollo que cualquier territorio pueda tener por circunstancias coyunturales precisas."
Aquí està la clau –al meu entendre- d’un dels problemes més importants de l’acció política d’avui en dia. S’ha perdut a la (a les?) societat actual el concepte acadèmic bàsic que varem aprendre quan érem estudiant de que l’economia era l’estudi de la utilització dels recursos escassos amb finalitats alternatives.
Ara, sembla –contra tota evidència- que hi ha recursos per a tot, per atendre-ho tot, i que no estem davant de diferents alternatives possibles sinó que cal atendre tot allò que es demana. Disposem, creiem il·lusos, de recursos il·limitats i hem de fer-ho imperiosament tot. Aquest és el discurs instal·lat a la societat a tots nivells, institucionals, organitzatius, mediàtics, grupals i individuals, sols cap abocar-se a una finestra informativa per veure-ho. Diumenge, sense anar més lluny, un alcalde d’un municipi de 2 mil habitants explicava que havia posat gespa artificial al camp de futbol per què (sic) “el pueblo se lo merecía” ( i ara estava entrampat, ell i el poble).
En Granell i els nostres professors ens varen ensenyar que calia administrar el que hi havia, no el que es pensava que hi havia d’haver, i que es podien fer coses diferents, o unes o altres, però no totes, que calia triar i prioritzar. Potser és que eren altres temps, no la “modernitat”actual.
Sembla, però, que al menys des de la política mantenir aquest concepte bàsic i cabdal és anar contracorrent i ser un esgarriacries. Quina patacada ens fotrem!
Mataró, 23 d’agost.
Ara, sembla –contra tota evidència- que hi ha recursos per a tot, per atendre-ho tot, i que no estem davant de diferents alternatives possibles sinó que cal atendre tot allò que es demana. Disposem, creiem il·lusos, de recursos il·limitats i hem de fer-ho imperiosament tot. Aquest és el discurs instal·lat a la societat a tots nivells, institucionals, organitzatius, mediàtics, grupals i individuals, sols cap abocar-se a una finestra informativa per veure-ho. Diumenge, sense anar més lluny, un alcalde d’un municipi de 2 mil habitants explicava que havia posat gespa artificial al camp de futbol per què (sic) “el pueblo se lo merecía” ( i ara estava entrampat, ell i el poble).
En Granell i els nostres professors ens varen ensenyar que calia administrar el que hi havia, no el que es pensava que hi havia d’haver, i que es podien fer coses diferents, o unes o altres, però no totes, que calia triar i prioritzar. Potser és que eren altres temps, no la “modernitat”actual.
Sembla, però, que al menys des de la política mantenir aquest concepte bàsic i cabdal és anar contracorrent i ser un esgarriacries. Quina patacada ens fotrem!
Mataró, 23 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada