Grecs i turcs.

Varem decidir que aquest any aniríem a Istanbul. En Gerardo va proposar allargar-ho un dies a la Capadòcia. Bé, ja ho tenim tot a punt. Si l’any passat fou Amèrica, enguany serà Àsia, després de la part europea de la frontissa del Màrmara.

La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y va el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul.

(Espronceda, “La canción del pirata”)

Com sempre cal contextualitzar una mica el viatge, i més si hem d’anar a una ciutat carregada d’història com és la vella Constantinopla. Vaig començar refrescant els seus moments cabdals: la creació de la capitalitat del Imperi Romà d’Orient per Constantí, l’esplendor bizantí amb Justinià, els creuats, la caiguda en mans dels turcs de Mehmet II al 1453, data que ens varen explicar que clou l’Edat Mitja, la Sublim Porta de l’imperi otomà, Gallípoli, Ataturk i la revolta dels joves turcs, … Uff! Quanta història en un lloc clau de pas entre l’Orient i l’Occident, entre el Mar Negre, el Pont Euxí dels grecs, a la nostra Mediterrània.

Una Història Universal d’aquelles de fons de biblioteca em va ajudar. He tornat a llegir a Porcel a “Mediterrània, onatges tumultuosos” i també el capítol dels “Moments estel·lars de la Humanitat” de Stefan Zweig que narra la caiguda de la ciutat per l’oblit de tancar la porta de Kerkaporta. He recuperat un llibre mig llegit de temps enrere, “Los señores del Horizonte, una historia del Imperio Otomano” de J. Goodwin. Evidentment, no podia faltar, “Estambul” d’Orhan Pamuk que m’ha portat a la vida de la burgesia laica dels turcs sorgida de la revolució kemalista. La guia de rigor, que amb les que portaran els joves, ens acompanyarà a l’estada: Palaus, mesquites, banys, mercats i botigues, el Bósfor,...Somio ja amb les olors, els colors i els sabors, amb la gent d’avui i la mirada de la Història.

“Fue un imperio islámico, aunque muchos de sus súbditos no eran musulmanes y no se hizo ningún esfuerzo por convertirlos. Controlaban las rutas de comunicación entre Oriente y Occidente, pero no estaba interesado de manera especial en el comercio. Era comunmente aceptado como “Imperio turco”, aunque la mayoría de sus jerarcas y oficiales, así como los cuerpos de élite del ejército, eran eslavos balcánicos; su dignidad, persa; su riqueza, egípcia; y su literatura, árabe. Entre sus contemporáneos no tenían fama de buenos constructores, aunque un oscuro gran visir es recordado por erigir más iglesias que Justiniano. No ingeniaron sistemas de desarrollo agrario, pero la producción agrícola alcanzó altos niveles, en especial en los territorios conquistados de Europa. No eran generalmente fanáticos religiosos; los otomanos eran musulmanes suníes, seguidores de la moderada escuela de interpretación coránica hanefí. Los sultanes leían la vida de Alejandro Magno, pero no estban particularmente interesados en el pasado.”

(J. Goodwin, “Los señores del horizonte”, Alianza Ed., M.2004)

Però la millor sorpresa d’aquesta preparació ha estat ensopegar-me casualment amb Petros Màrkaris, “Mort a Istanbul”. Novela negra de la que m’agrada, però que conté tots els elements per contextualitzar plenament el viatge. L’inspector Kostas Kharitos amb un grup de turistes grecs de visita a Instanbul es veu involucrat en un cas que ens portarà uns personatges que permeten fer-se una idea de la turmentada vida de la ciutat al segle passat. Cal fer justícia, a més, del treball dels traductors que anoten a peu de pàgina expressions i conceptes que ajuden molt a entendre la història, la de la novel·la i la real. A tall d’exemple, la nota a peu de la pàgina 65:

“Els pobles d’orient anomenaven els grecs en general yunan, a partir de la forma “jonis”, i els occidentals “grecs”, a partir del nom del fill de Zeus i Pandora, Grecos. Els grecs, però, es diuen a si mateixos hel·lens, descendents d’Hel·len, el fill de Deucalió i Pirra. Rum és la forma turca que correspon a la grega romiós, “romà”. Els grecs de Constantinoble es consideraven hereus del Imperi Romà d’Orient, mal anomenat Bizantí, i popularment encara s’anomenen a si mateixos ïi romïi, és a dir, “els romans”.

Va, ja falta poc per la partença.

Mataró, 3 d’agost.