L’endemà de la superació de l’etapa del Congrés del recorregut per l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, el periodista, i no obstant amic, Saul Gordillo va publicar una entrada al seu blog (La gent n’està tipa: feu comentaris!) a on desprès de comentar opinions que es deien en el seu entorn personal i fer-ne un esbós d’interpretació, animava als lectors a dir-hi la seva sobre el tema.
No vaig tenir ganes de ficar-me al vesper que llavors ja representaven les respostes que va tenir. L’ultima vegada que m’hi vaig ficar anaven per més de 150. Sincerament, aquell és per a mi territori apatxe ( recordeu la cançó de La Trinca: Hi ha una tribu d’indis al oest americà, que té molta retirada amb el poble català,…)
Malgrat tot, em van quedar ganes de dir-hi la meva. No del que pot passar, que no ho sé. No estic al cap dels protagonistes actuals (els polítics) ni dels definitius (els ciutadas/nes). Mai he entès la pregunta: Guanyarà el Barça aquest vespre? I jo què sé!. Una altra cosa és: Vol que guanyi el Barça aquest vespre? Si, ho vull. Com als casaments. I, per últim, una altra és: Creu que pot guanyar el Barça aquest vespre? Crec que sí, però depèn si la pilota entra més cops a l’altra porteria que a la nostra. Ja ho veieu: això de les respostes, depèn de les preguntes. (això està escrit el dimecres a la tarda)
Per tant, suposo que no tinc que explicar massa què vull ja què és obvi i perfectament previsible. Però si, què pot passar i especialment, què m’agradaria que passes.
Tot suposant que no hi hagin problemes especials en els trams finals del recorregut de la tramitació del projecte de Nou Estatut fins a la consideració pels ciutadans/nes en Referèndum m’agradaria que les forces polítiques, totes, fessin l’esforç d’explicar clarament al cos electoral les seves opcions. No sols de l’Estatut, encara que és el tema a explicar, sinó que més enllà d’ell en quin marc volen l’administració de la nostra convivència. I que la resposta dels ciutadans/nes fos també clarificadora de la seva voluntat. Vol dir això què desprès de la consulta es descartarien les opcions polítiques que no fossin majoritàriament recollides? En absolut. Però si que comptades una a una les preferències expressades per la ciutadania es determinaria la fotografia d’aquest moment i reposaríem un xic de continuar el debat existencial que ens ha ocupat, al meu parer massa, en els últims temps.
Sembla que les opcions que hi ha sobre la taula són clares per fer aquest comptatge. D’un costat hi ha la aparentment (o no?) centralista, la de la defensa d’una Espanya unitària i centralitzada. D’altra banda, hi ha la federal, resignada o convençuda (o no?), o millor dir, provisional o definitiva. I, per últim, hi ha la declaradament (o no?) separatista o independentista. Crec que és perfectament acceptable el debat clar, net i transparent, com ha de ser en tota societat democràtica. El que primer ha de dir tothom és què demana als ciutadans sobre el tema que formalment se’ls consulta. El vol, o no el vol?. Accepto que mentre que l’expressió del si no presenta més problemes, l’expressió del no pot ser diversa per tal de diferenciar les varies opcions que pot voler dir, això no crec pas que hagi de ser problema pel recompte.
Però, a continuació, en el mateix espai del debat, totes les manifestacions han de dir què representa la seva opció, en el marc que ens movem, de cara al futur. És a dir, si guanya la seva pretensió com gestionarà el resultat l’opció guanyadora. Aquest darrer tema em sembla crucial ja que crec que a la política catalana hi ha masses miratges i masses miralls trencats, i tinc la impressió que hi ha imatges del país que no són massa reals. Ara si que tenim l’oportunitat de comptar-nos de veritat, de saber, no només qui és qui, sinó la talla de cadascú.
No crec pas que cap demòcrata pugi oposar-se a aquesta pretensió, ja que tot plegat el que tenim a les nostres mans decidir sols és el marc administratiu en que ens movem, que malgrat que ja sé que per alguns és el més important, jo crec que sols és l’espai per desenvolupar la gestió de la comunitat. A mi, que no sóc nacionalista, l’espai d’actuació m’importa relativament. Crec que puc batallar per les meves idees en qualsevol d’espai. Si, ja sé, en algun marc segurament millor que en un altre, però vaja no és el fonamental per a mi. Entre d’altres coses perquè crec fermament que en el món actual els vells espais “nacionals” s’estan esborrant ràpidament.
Bé, deixem-ho. Tornem a parlar de l’energia?: el preu del petroli, la crisi de l’Iran. O, d’allò que va dir Sami Nair fa poc al Monumental de que ens preparéssim (els europeus) per ser el Brasil del segle XXI?
Madrid, 26 d’abril.
No vaig tenir ganes de ficar-me al vesper que llavors ja representaven les respostes que va tenir. L’ultima vegada que m’hi vaig ficar anaven per més de 150. Sincerament, aquell és per a mi territori apatxe ( recordeu la cançó de La Trinca: Hi ha una tribu d’indis al oest americà, que té molta retirada amb el poble català,…)
Malgrat tot, em van quedar ganes de dir-hi la meva. No del que pot passar, que no ho sé. No estic al cap dels protagonistes actuals (els polítics) ni dels definitius (els ciutadas/nes). Mai he entès la pregunta: Guanyarà el Barça aquest vespre? I jo què sé!. Una altra cosa és: Vol que guanyi el Barça aquest vespre? Si, ho vull. Com als casaments. I, per últim, una altra és: Creu que pot guanyar el Barça aquest vespre? Crec que sí, però depèn si la pilota entra més cops a l’altra porteria que a la nostra. Ja ho veieu: això de les respostes, depèn de les preguntes. (això està escrit el dimecres a la tarda)
Per tant, suposo que no tinc que explicar massa què vull ja què és obvi i perfectament previsible. Però si, què pot passar i especialment, què m’agradaria que passes.
Tot suposant que no hi hagin problemes especials en els trams finals del recorregut de la tramitació del projecte de Nou Estatut fins a la consideració pels ciutadans/nes en Referèndum m’agradaria que les forces polítiques, totes, fessin l’esforç d’explicar clarament al cos electoral les seves opcions. No sols de l’Estatut, encara que és el tema a explicar, sinó que més enllà d’ell en quin marc volen l’administració de la nostra convivència. I que la resposta dels ciutadans/nes fos també clarificadora de la seva voluntat. Vol dir això què desprès de la consulta es descartarien les opcions polítiques que no fossin majoritàriament recollides? En absolut. Però si que comptades una a una les preferències expressades per la ciutadania es determinaria la fotografia d’aquest moment i reposaríem un xic de continuar el debat existencial que ens ha ocupat, al meu parer massa, en els últims temps.
Sembla que les opcions que hi ha sobre la taula són clares per fer aquest comptatge. D’un costat hi ha la aparentment (o no?) centralista, la de la defensa d’una Espanya unitària i centralitzada. D’altra banda, hi ha la federal, resignada o convençuda (o no?), o millor dir, provisional o definitiva. I, per últim, hi ha la declaradament (o no?) separatista o independentista. Crec que és perfectament acceptable el debat clar, net i transparent, com ha de ser en tota societat democràtica. El que primer ha de dir tothom és què demana als ciutadans sobre el tema que formalment se’ls consulta. El vol, o no el vol?. Accepto que mentre que l’expressió del si no presenta més problemes, l’expressió del no pot ser diversa per tal de diferenciar les varies opcions que pot voler dir, això no crec pas que hagi de ser problema pel recompte.
Però, a continuació, en el mateix espai del debat, totes les manifestacions han de dir què representa la seva opció, en el marc que ens movem, de cara al futur. És a dir, si guanya la seva pretensió com gestionarà el resultat l’opció guanyadora. Aquest darrer tema em sembla crucial ja que crec que a la política catalana hi ha masses miratges i masses miralls trencats, i tinc la impressió que hi ha imatges del país que no són massa reals. Ara si que tenim l’oportunitat de comptar-nos de veritat, de saber, no només qui és qui, sinó la talla de cadascú.
No crec pas que cap demòcrata pugi oposar-se a aquesta pretensió, ja que tot plegat el que tenim a les nostres mans decidir sols és el marc administratiu en que ens movem, que malgrat que ja sé que per alguns és el més important, jo crec que sols és l’espai per desenvolupar la gestió de la comunitat. A mi, que no sóc nacionalista, l’espai d’actuació m’importa relativament. Crec que puc batallar per les meves idees en qualsevol d’espai. Si, ja sé, en algun marc segurament millor que en un altre, però vaja no és el fonamental per a mi. Entre d’altres coses perquè crec fermament que en el món actual els vells espais “nacionals” s’estan esborrant ràpidament.
Bé, deixem-ho. Tornem a parlar de l’energia?: el preu del petroli, la crisi de l’Iran. O, d’allò que va dir Sami Nair fa poc al Monumental de que ens preparéssim (els europeus) per ser el Brasil del segle XXI?
Madrid, 26 d’abril.
1 comentari:
Naïr va ser assessor oficial de Jean-Pierre Chevènement, la reedició pura i confessada de Robespierre, quan aquest va ser ministre d'Interior francès, així com eurodiputat del grup creat per Chevènement, el més contrari a tot poder allí dit regional del Parlament Europeu.
Ara Sami Naïr s'ha vist condemnat a França, en primera i segona instància, per "difamació racial", juntament amb l'escriptor de 84 anys Edgar Morin (per cert, Premi Internacional Catalunya, atorgat per la Generalitat) i Danièle Sallenave. Tots tres van signar un article realment insultant per a Israel i el conjunt del poble jueu.
Publica un comentari a l'entrada