23 de desembre, 2009

El darrer dissabte d’advent.

El mercat ambulant de la Plaça de Cuba el dissabte passat al matí feia goig, com quasi bé sempre fan els mercats de fruites i verdures arreu. La disposició dels productes, la seva varietat, els colors, les olors, l’animació de venedors i compradors, els comentaris, les relacions socials,... Dissabte que ve, Sant Esteve, no hi haurà mercat, i per tant era el darrer abans de Nadal i, encara que sense exageració, surava en el ambient una certa excitació nadalenca.

Com que per la tarda tenia feina la compra al súper també la varem fer al matí enlloc del nostra hàbit de fer-ho després de la migdiada sabatina. També es notava més ambient, o potser era el canvi d’hora.
A l’hora del cafè m’esperaven els joves socialistes a can Solaret en la seva escola de formació. Com que els hi va fallar un ponent que tenien previst em demanen que parli sobre la nova Llei de l’economia sostenible. No ho vaig fer textualment. Els vaig explicar el context en que surt la Llei i les perspectives que tenen especialment els de la seva edat.

Quines polítiques poden haver-hi contra l’atur? Mobilitat, formació i solidaritat. Aquesta és la meva modesta recepta.

Hem de tenir clar i explicar-ho que caldrà anar a cercar feina allà on n’hi hagi, tot plegat aquest és un país en que la gent s’ha mogut molt buscant feina amunt i avall, dins i fora, i en quantitats apreciables. Ara no tenim per què ser diferents.

La formació és clau, no cal insistir-hi massa i menys en una reunió de joves interessats en la política. Però no cal donar-ho per dit. Potser als joves no els agrada que un gran, o “carrossa”, els refregui aquest tema pel nas, però jo no me’n estaré de fer-ho sempre que pugui.

La solidaritat és una de les nostres senyes d’identitat ideològica. A la gent d’una certa edat i escassa formació que se’ls han ensorrat els sectors econòmics en els que treballaven i que els serà difícil tornar-hi, per què segurament ja no hi seran, caldrà ajudar-los a continuar a viure en la societat, tots junts.

Ah! l’economia, l’economia. Que poc en sabem! La ciència lúgubre.

En Romuald Grané, malgrat els seus anys –ja llargs- no para. “Cal que ens acompanyis a la cloenda de les xerrades que hem fet sobre la Pau els de l’Associació de la Gent Gran de la Residència de la Gatassa, vindrà l’Antoni Segura.”

No puc fallar al seu entusiasme i cap a la sala d’actes del I.E.S. Miquel Biada, amb dificultats per deixar el cotxe i arribant just al començament del acte però sense poder complir en la seva totalitat: conferència, nadala, cantada del la Primavera per la Pau, xeflis. Bon Nadal, Romuald!, i que per molts anys segueixis al peu del canó.

Complir més encàrrecs i compromisos per acabar a la Basílica de Santa Maria en el concert de Nadal de la Caixa Laietana (encara).

El Teatre Monumental torna a estar en obres. Quan el tirarem a terra (és una altra andròmina) i farem un auditori nou? Jo no me’n vaig sortir Caldria un pacte de ciutat per aconseguir-ho, però si no es va assolir en èpoques de bonança ara encara deu ser més difícil. Calia anar abrigat a Santa Maria i ens varem trobar amb la sorpresa que, al menys a la part del davant, el senyor rector havia instal·lat un sistema de calefacció que junt amb la gentada que omplia l’església va fer l’audició tèrmicament acceptable.

Primera part, molt agradable i tradicional, de la Polifònica de Puig-reig i a la segona part, canvi de registre, amb La Locomotora Negre. Aquests porten un cantant guineà que es va presentat abillat amb una roba suposo que tradicional del seu país que ressaltava encara més el contrast d’un recital festiu de jazz en el presbiteri de Santa Maria. El súmmum (per mi), la interpretació d’un blues a ritme de twist (així ens ho varen vendre) amb lletra de Salvador Espriu que va resultar ser una proposta que va fer de lletra per adequar els Segadors als temps d’avui.

Si volíeu escoltar
obriríeu les finestres....


En la dèria nacionalista, arcaica com correspon, no sé pas si algú va fer esment en el seu moment d’aquesta possibilitat d’adequar el nostre himne nacional que hagués estat molt més adient i actual. Llàstima!

Madrid, 22 de desembre.

Sembla que aquest any, tampoc. Tampoc m’ha tocat la grossa i mira que sí que portava un dècim. Veurem si toquem alguna cosa de la “pedrea”. Mentre hi hagi salut...