El reportatge, diumenge passat, del programa “30 Minuts” de TV3 “S’ha acabat la festa” va intentar explicar i documentar el problema del finançament dels Ajuntaments.
Introducció tòpica del presentador. El contrapunt el dóna la solvent i documentada opinió del professor Solé Vilanova que va dir algunes veritats que no es volen sentir. El reportatge posa ben de manifest el desori actual del món local a través dels quatre exemples que ens varen presentar.
Un ajuntament desgovernat, un ajuntament que no ho és, un ajuntament que no sap què és i un ajuntament enganyosament ric.
La imatge que ens varen donar de Roda de Barà deixaven ben clar que el problema era intern del seu ajuntament De la seva governabilitat. No pas de les finances en general sinó de com ha administrat les seves en concret que potencialment podien ser adequades i suficients. Un ajuntament amb més cases que habitants no té perquè, d’entrada, tenir especials problemes. Els partits han de ser més responsables de les persones i els equips que aixopluguen sota les seves sigles (o que contribueixen amb la seva presència a omplir-les i fer-les el què són: més grans o més petites, més fortes o més febles, més sòlides o més frívoles). Del que es va explicar, allà el que hi ha és tot un repte de funcionament institucional democràtic.
Un ajuntament d’un municipi de 310 habitants, Pinós, que no és. És sols un nom. Cal dir-ho ben fort i clar. Les administracions són possibles si la comunitat que han d’administrar produeixen l’excedent necessari per poder-les sostenir. Poc més de 300 habitants no permeten tenir una administració i el que raonablement s’espera d’ella. El manteniment dels camins veïnals de Pinós no pot ser responsabilitat del seu ajuntament perquè aquest sols és un nom. És una entitat nominal però no real.
El manteniment de l’espai rural és un problema de país, no és un problema local ja que allà aquest món local està buit. Els seus escassos habitants no tenen l’esma suficient per afrontar el que se’ls exigeix. Sols calia veure l’exemple del regidor d’urbanisme (i alhora de joventut, agricultura i no sé quantes coses més). Cal ser valents. Les forces polítiques i les institucions del país no poden continuar mantenint el cap sota l’ala, o mirar cap a una altra banda, com fa tants anys que fan. No poden exigir impossibles i mantenir ficcions. Cal fer una esporgada a fons de les institucions locals.
El cas de Corbins és paradigmàtic del anquilosament i vacuïtat del pensament municipalista avui. Ha estat incapaç de renovar-se i actualitzar-se. Ara, els temps i les circumstàncies són diferents i cal posar-se al dia. L’Alcalde ens diu que tenen un teatre i que enguany no podran tenir temporada estable de programació. El teatre és el més important per l’Ajuntament d’una població de 1.300 habitants!! I el President de la FMC abonava les seves pretensions!!: si els ciutadans/es volen un servei cal donar-los-hi. Sí, home! Però que us penseu, que això és Xauxa? Cal dir obertament quins serveis bàsics i imprescindibles han de ser donats per les administracions, no pas tot allò que els ciutadans/es ja força rics volen, sinó aquells que prioritzats són necessaris amb els recursos disponibles. Però, té cap sentit, per exemple, que l’Ajuntament de Vic es proposi donar un servei públic de bicicletes? Els ajuntaments no poden ser terapeutes. No és la seva feina. Diguem-ho clar.
Per acabar, els d’Hostalets de Pierola viuen (el seu ajuntament) dels ingressos que els proporciona els impostos i les taxes que perceben d’un abocador controlat de residus d’abast regional que tenen en el seu territori. Com en molts ajuntaments que tenen una instal·lació especial (un BICE per exemple) tenen uns ingressos excepcionals. La preocupació d’aquest ajuntament ha de ser doble: primer, mantenir, en tot el que estigui a la seva mà, la instal·lació en el seu terme municipal. Algunes d’aquestes instal·lacions són més fàcils de mantenir que d’altres ja que no desapareixen o no poden desaparèixer de la nit al dia com és el cas de l’abocador d’Hostalets; i segon, ser ben conscients de l’excepcionalitat de la situació i explicar-la bé als seus conciutadans/es, i la prudència en que s’ha de moure en la seva gestió en una visió a llarg termini defugint de vel·leïtats populistes, oportunistes o immediatistes.
Crec per acabar que cal dir que els exemples proposats permeten aquests comentaris, però la majoria de la població catalana no viu en municipis semblants a aquests. Caldria, segurament, una altra perspectiva més centrada no en les excepcionalitats i exemples que surten del corrent, sinó en els problemes més generals que afecten a la majoria dels ciutadans i ciutadanes.
Madrid, 9 de febrer.
Introducció tòpica del presentador. El contrapunt el dóna la solvent i documentada opinió del professor Solé Vilanova que va dir algunes veritats que no es volen sentir. El reportatge posa ben de manifest el desori actual del món local a través dels quatre exemples que ens varen presentar.
Un ajuntament desgovernat, un ajuntament que no ho és, un ajuntament que no sap què és i un ajuntament enganyosament ric.
La imatge que ens varen donar de Roda de Barà deixaven ben clar que el problema era intern del seu ajuntament De la seva governabilitat. No pas de les finances en general sinó de com ha administrat les seves en concret que potencialment podien ser adequades i suficients. Un ajuntament amb més cases que habitants no té perquè, d’entrada, tenir especials problemes. Els partits han de ser més responsables de les persones i els equips que aixopluguen sota les seves sigles (o que contribueixen amb la seva presència a omplir-les i fer-les el què són: més grans o més petites, més fortes o més febles, més sòlides o més frívoles). Del que es va explicar, allà el que hi ha és tot un repte de funcionament institucional democràtic.
Un ajuntament d’un municipi de 310 habitants, Pinós, que no és. És sols un nom. Cal dir-ho ben fort i clar. Les administracions són possibles si la comunitat que han d’administrar produeixen l’excedent necessari per poder-les sostenir. Poc més de 300 habitants no permeten tenir una administració i el que raonablement s’espera d’ella. El manteniment dels camins veïnals de Pinós no pot ser responsabilitat del seu ajuntament perquè aquest sols és un nom. És una entitat nominal però no real.
El manteniment de l’espai rural és un problema de país, no és un problema local ja que allà aquest món local està buit. Els seus escassos habitants no tenen l’esma suficient per afrontar el que se’ls exigeix. Sols calia veure l’exemple del regidor d’urbanisme (i alhora de joventut, agricultura i no sé quantes coses més). Cal ser valents. Les forces polítiques i les institucions del país no poden continuar mantenint el cap sota l’ala, o mirar cap a una altra banda, com fa tants anys que fan. No poden exigir impossibles i mantenir ficcions. Cal fer una esporgada a fons de les institucions locals.
El cas de Corbins és paradigmàtic del anquilosament i vacuïtat del pensament municipalista avui. Ha estat incapaç de renovar-se i actualitzar-se. Ara, els temps i les circumstàncies són diferents i cal posar-se al dia. L’Alcalde ens diu que tenen un teatre i que enguany no podran tenir temporada estable de programació. El teatre és el més important per l’Ajuntament d’una població de 1.300 habitants!! I el President de la FMC abonava les seves pretensions!!: si els ciutadans/es volen un servei cal donar-los-hi. Sí, home! Però que us penseu, que això és Xauxa? Cal dir obertament quins serveis bàsics i imprescindibles han de ser donats per les administracions, no pas tot allò que els ciutadans/es ja força rics volen, sinó aquells que prioritzats són necessaris amb els recursos disponibles. Però, té cap sentit, per exemple, que l’Ajuntament de Vic es proposi donar un servei públic de bicicletes? Els ajuntaments no poden ser terapeutes. No és la seva feina. Diguem-ho clar.
Per acabar, els d’Hostalets de Pierola viuen (el seu ajuntament) dels ingressos que els proporciona els impostos i les taxes que perceben d’un abocador controlat de residus d’abast regional que tenen en el seu territori. Com en molts ajuntaments que tenen una instal·lació especial (un BICE per exemple) tenen uns ingressos excepcionals. La preocupació d’aquest ajuntament ha de ser doble: primer, mantenir, en tot el que estigui a la seva mà, la instal·lació en el seu terme municipal. Algunes d’aquestes instal·lacions són més fàcils de mantenir que d’altres ja que no desapareixen o no poden desaparèixer de la nit al dia com és el cas de l’abocador d’Hostalets; i segon, ser ben conscients de l’excepcionalitat de la situació i explicar-la bé als seus conciutadans/es, i la prudència en que s’ha de moure en la seva gestió en una visió a llarg termini defugint de vel·leïtats populistes, oportunistes o immediatistes.
Crec per acabar que cal dir que els exemples proposats permeten aquests comentaris, però la majoria de la població catalana no viu en municipis semblants a aquests. Caldria, segurament, una altra perspectiva més centrada no en les excepcionalitats i exemples que surten del corrent, sinó en els problemes més generals que afecten a la majoria dels ciutadans i ciutadanes.
Madrid, 9 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada