Atrapats!

Tot preparant la xerrada d’aquest vespre sobre la crisi que faré colze a colze amb en Joan Majó he retocat i repensat el “power point” que vinc utilitzant des que vaig començar a fer aquestes xerrades a començaments de novembre, ara farà tres mesos. Ja en són una dotzena i cada cop que l’he fet he anat repassant algunes de les dades que explico per tenir-les actualitzades. Ara li tocava a les dades definitives de la liquidació del Pressupost de l’Estat del 2008 i l’avenç del de 2009.

Com que avui va més específicament de la crisi he acabat fent, sobre la base documental que em serveix de fil argumental, tot una presentació nova i diferent.

Una de les noves diapositives (se’n diu així a cada pàgina?) té per títol “Atrapats!”. És una reflexió que vinc fent els darrers temps derivada del panorama que s’està veien. Fa referència a la relació de la previsible evolució de l’economia i el volum de la població i la situació de l’atur creixent de molts dels seus components. “L’economia és la dada fixa i la població no pot ser la variable”. Aquesta és l’afirmació que faig tot remarcant el “és” i el “no pot ser”. El cert és que cada vegada estic més convençut que l’important creixement de població que hi ha hagut a Espanya en els darrers dotze anys i especialment el gran increment de la població activa no pot ser absorbit, en un breu termini, per l’economia en el seu estat actual. Això comporta que malgrat l’economia es recuperi tardarem molt temps en tornar a assolir uns nivells de desocupació baixos. Crec que estem condemnats a això.

Sí aquest anàlisis és correcte s’ha d’explicar molt més del que s’ha fet fins ara aquesta vicissitud importantíssima per que els habitants d’aquest país s’enfrontin amb la realitat que és ben dura, i a partir d’aquí s’articulin les respostes adequades. Aquí és on crec que el Govern està ben atrapat ja que, independent de l’assumpció d’aquesta realitat, els plantejaments socials i econòmics estan ben encasellats en posicions que semblen inamovibles. Probablement algunes coses a fer, els sindicats no en volen ni sentir a parlar, mentre que l’empresariat tiraria pel dret arrambant sense mirament cap als seus interessos. Si el Govern es mou ho farà sempre massa, per poc que sigui, o mai ho farà suficientment per massa que sigui.

Aquesta situació de bloqueig crec que també es dóna en altres aspectes de la política, des dels pressupostaris, quina austeritat i quins increments impositius reclama la deficitària situació de les finances públiques, als educatius, com millorem el nostre sistema d’una forma una mica perdurable per afrontar els nous temps, fins als de les relacions exteriors, especialment les europees.

Ja fa temps que penso que el tombar del segle va marcar l’inici d’un nou i dolent estil de fer la política que amb l’alternança del 2004 es va accentuar a pitjor. Una visió a més llarg termini de l’actuació pública requeriria incidir en els possibles punts d’acord enlloc d’accentuar, com s’està veient cada dia, la confrontació i les discrepàncies. Però, l’acord i les renúncies a les pròpies conviccions no rendeixen gaire en el mercats de la política, i menys de la política mediàtica. Per això la desafecció cap a lo públic creix. Ho pagarem.

Mataró, 26 de febrer.