En les xerrades explicatives que he fet sobre els Pressupostos Generals de l’Estat per aquest any 2010 insistia força en els guarismes 10-20-30 intentant que es comprengués ben bé en quina situació estaven les finances públiques.
Resulta que explicats a grans trets els pressupostos en les antigues pessetes, que no en euros, els totals són: 30 bilions (amb b) de despeses, 20 bilions d’ingressos i 10 bilions de dèficit que es finançaria amb la recerca de la quantitat a fora, amb endeutament. Molts zeros al darrera, fins a dotze, per impressionar al personal.
A l’Estat, i al seu Govern, la caiguda dràstica de l’activitat econòmica l’ha agafat amb el pas canviat. No ha estat sols un problema nostre. A tots els països de l’entorn, amb major o menor amplada, els ha passat el mateix. Ningú s’ha amagat de manifestar-ho. Cap governant va creure amb la magnitud de la davallada de l’economia que s’ha donat i va captar la profunditat del deteriorament de les finances públiques que se’n ha derivat. Ha calgut mantenir la despesa, per intentar aturar l’ensulsida, mentre es veia com s’escolaven els ingressos fiscals per la menor activitat i sortir al carrer, a l’exterior, a cercar com finançar el deute que s’havia de contreure. A tot Europa el Pacte per l’Estabilitat i el Creixement ha saltat pels aires en matèria de dèficit i deute.
Resulta que explicats a grans trets els pressupostos en les antigues pessetes, que no en euros, els totals són: 30 bilions (amb b) de despeses, 20 bilions d’ingressos i 10 bilions de dèficit que es finançaria amb la recerca de la quantitat a fora, amb endeutament. Molts zeros al darrera, fins a dotze, per impressionar al personal.
A l’Estat, i al seu Govern, la caiguda dràstica de l’activitat econòmica l’ha agafat amb el pas canviat. No ha estat sols un problema nostre. A tots els països de l’entorn, amb major o menor amplada, els ha passat el mateix. Ningú s’ha amagat de manifestar-ho. Cap governant va creure amb la magnitud de la davallada de l’economia que s’ha donat i va captar la profunditat del deteriorament de les finances públiques que se’n ha derivat. Ha calgut mantenir la despesa, per intentar aturar l’ensulsida, mentre es veia com s’escolaven els ingressos fiscals per la menor activitat i sortir al carrer, a l’exterior, a cercar com finançar el deute que s’havia de contreure. A tot Europa el Pacte per l’Estabilitat i el Creixement ha saltat pels aires en matèria de dèficit i deute.
A casa nostra. Els darrers anys abans de la crisis van ser esplèndids. Es podien fer les despeses que es volien i encara sobraven recursos al cap de l’any. Els superàvits cada liquidació eren superiors dels de l’any anterior. De fer pràcticament cau i net el 2003 a un superàvit del 18,5% el 2007. Amb aquest panorama les decisions eren de calaix: es podia augmentar la despesa, els 2.500,-€ per naixement per exemple, la posta en marxa de la Llei de la Dependència, el increment dels fons en R+D+i,... i es podien rebaixar els ingressos, els 400,-€ al IRPF, o les baixades del Impost de Societats, o la supressió del Impost sobre el Patrimoni, o la pràctica supressió del Impost de Successions a les CC.AA... I mentre tant, a més, el percentatge del deute sobre el P.I.B. anava baixant fins arribar a nivells mai vistos a Espanya: el 36%, no pas gaire més de la meitat de la mitja de la Unió Europea.
En menys de dos anys la base sobre la que es bastia tot això s’ha ensorrat (per causes externes, les finances mundials, i internes, les característiques del nostre teixit econòmic) i les perspectives que ara per ara s’albiren, aquí i als nostres veïns propers, no són esperançadores. Al menys de retorn immediat a la situació anterior. Transitarem un temps, llarg?, per un replà, un “descansillo”.
Ara no queda més remei que reduir la despesa, però quina i en quina quantitat? Cal cercar més ingressos, però quins i a on? I cal endeutar-se per tapar el forat. No, sí de liquiditat al món n’hi ha força i a més, segurament per la mateixa raó, el seu preu és molt barat. Ah!, però ja no depens de tu. Estàs en les mans del que t’han de deixar els diners: els mercats. Entitats anònimes que no ho són tant a l’hora de la veritat. Són els que tenen la paella pel mànec, són els que imposen les seves condicions. Les seves, no les teves. Són els que marquen el poder, els que el tenen realment en aquesta situació, els que determinen com volen deixar, a qui i amb quines condicions els seus calés. Topem amb la realitat, som dependents d’una gent que té les seves regles i els seus criteris que sols són els del guany i les seves pors reals o imaginades. No són pas, algú s’ho pensava?, Germanetes de la Caritat. Estem a les seves mans. Els límits de la sobirania, els límits de la independència. Els condicionants externs.
Els mercats estan nerviosos. O frisosos. Potser també. Oloren debilitats econòmiques, febleses socials, insolidaritats polítiques. El seu risc pot augmentar, els seus guanys potser també. Comencen a imposar condicions. Marquen ritmes. Són determinants.
Tornant al 10-20-30 del començament: estem atrapats. Cal explicar-ho ben bé. En mig de la tempesta cal agafar fort el timó i navegar el millor que sapiguem o puguem per intentar sortir-nos-en amb el menor dany possible per la nau, el passatge i la càrrega. Però n’hi haurà de danys, no pot ser d’altra manera. Amb el passatge revoltat per incomprensió i fins i tot esvalotat pels que creuen que en poden treure algun benefici per a ells del ordre que sigui. Però cal estar ferms, ser conscients de la situació i assumir-ne les conseqüències. La nau està per sobre de la tripulació que és, com tot en política, fugissera.
D’Alcalde ho havia dit sempre: “L’únic que podem perdre és la cadira on posar-hi el cul”. Ben poca cosa.
Mataró, 7 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada