Ahir es va fer una manifestació a Madrid reclamant justícia per la desaparició criminal de la jove sevillana Marta del Castillo.
Entenc, de la crònica del diari, que una consigna que es va corejar va ser: “Ni olvido, ni perdón”. Recordo que la consigna guerra civilista sencera era: “Ni olvido, ni perdón. ¡Paredón!”.
Això no! Això no es pot subscriure. No podem entrar en una diabòlica dinàmica de les revenges. Si, ja sé que el crim comès és molt abjecte. Però, com ho són tots els crims. Hem anat avançant en el tractament del càstig pel delicte. Hem anant abandonant fer pagar sang per sang, o dolor indefinit per dolor indefinit. No podem deixar els sentiments desbocats reclamant justícia. No podem utilitzar el dolor d’una família destrossada per desfermar passions primàries que hem de superar. No podem anar per aquest camí
El mitjans de comunicació tenen responsabilitats concretes en aquest camp. Per cert, alguns mitjans no funcionen per concessió de drets públics? Cal veure l’ús que se’n fa d’aquests drets i a què porta. Pensem-hi una mica. “El Caso” era un setmanari d’una etapa obscura de la nostra vida col·lectiva.
Tampoc és de rebut que les administracions públiques col·laborin sense pensar-hi gaire, frívolament, en la deriva en que pot acabar tot això. El suport sincer als afectats no ha de comportar la laxitud en el rebuig de propostes viscerals. I més per l’esquerra que creu en el progrés. S’ha d’aturar aquesta bogeria. El Govern d’una societat no pot funcionar a cop de pujades de sang al cap.
Una última reflexió sobre la responsabilitat. Els components de la col·lectivitat, no hi tenen res a fer? Les institucions socials, més enllà de les instàncies polítiques, no s’ha d’interrogar sobre els seu paper en les causes d’aquesta mena de fets, la seva prevenció i la seva superació? Tan febles som que tot ho deixarem en mans de les administracions? Tan poc persones? Ja sé que em poso en una via poc correcta, poc políticament correcta, però no em resigno ha acceptar que la culpa sigui sempre dels altres.
Mataró, 22 de febrer.
Entenc, de la crònica del diari, que una consigna que es va corejar va ser: “Ni olvido, ni perdón”. Recordo que la consigna guerra civilista sencera era: “Ni olvido, ni perdón. ¡Paredón!”.
Això no! Això no es pot subscriure. No podem entrar en una diabòlica dinàmica de les revenges. Si, ja sé que el crim comès és molt abjecte. Però, com ho són tots els crims. Hem anat avançant en el tractament del càstig pel delicte. Hem anant abandonant fer pagar sang per sang, o dolor indefinit per dolor indefinit. No podem deixar els sentiments desbocats reclamant justícia. No podem utilitzar el dolor d’una família destrossada per desfermar passions primàries que hem de superar. No podem anar per aquest camí
El mitjans de comunicació tenen responsabilitats concretes en aquest camp. Per cert, alguns mitjans no funcionen per concessió de drets públics? Cal veure l’ús que se’n fa d’aquests drets i a què porta. Pensem-hi una mica. “El Caso” era un setmanari d’una etapa obscura de la nostra vida col·lectiva.
Tampoc és de rebut que les administracions públiques col·laborin sense pensar-hi gaire, frívolament, en la deriva en que pot acabar tot això. El suport sincer als afectats no ha de comportar la laxitud en el rebuig de propostes viscerals. I més per l’esquerra que creu en el progrés. S’ha d’aturar aquesta bogeria. El Govern d’una societat no pot funcionar a cop de pujades de sang al cap.
Una última reflexió sobre la responsabilitat. Els components de la col·lectivitat, no hi tenen res a fer? Les institucions socials, més enllà de les instàncies polítiques, no s’ha d’interrogar sobre els seu paper en les causes d’aquesta mena de fets, la seva prevenció i la seva superació? Tan febles som que tot ho deixarem en mans de les administracions? Tan poc persones? Ja sé que em poso en una via poc correcta, poc políticament correcta, però no em resigno ha acceptar que la culpa sigui sempre dels altres.
Mataró, 22 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada