“La construcció i l’automòbil, que són grans proveïdors d’ocupació, no són pas els sols a patir la crisi. La producció industrial s’enfonsa. Si tenim en compte la greu recessió que travessa Estats Units i a la zona euro, encapçalada per Alemanya, no es pot esperar gran cosa del comerç exterior. I els centenars de mils de milions de dòlars i d’euros gastats per posar ordre en el sector bancari i en els mercats han tingut, fins avui, pocs efectes.”
Traducció d’un paràgraf de l’article de Claire Guélard: “Plan de relance: des effets progressifs et limités en 2009” aparegut a Le Monde el passat 6 de febrer.
Un anàlisi gens diferent del que podem fer a Espanya. Està parlant de l’economia francesa i de les possibles actuacions del seu Govern. A altres llocs també deuen fer anàlisis semblants
Ahir, per començar el nou període de sessions al Congrés, nova compareixença del President de Govern, Rodríguez Zapatero, per parlar de la crisi. En el que portem de legislatura, des de l’abril de l’any passat, deu mesos, és la setena vegada que el President del Govern compareix a l’hemicicle per exposar la situació i les propostes d’actuació que pretén. No es pot pas dir que no dóna la cara i es sotmet al debat i a l’examen.
Avui, en la sessió setmanal de control al Govern, més preguntes i interpel·lacions de l’oposició sobre el mateix tema en format més reduït al vicepresident econòmic, Pedro Solbes.
El Govern, per boca del seu President, va adaptant el seu discurs i les seves propostes a les noves perspectives que es van veient dia a dia i que són diferents que les d’ahir i les d’abans d’ahir. Per molt que es digui, els analistes van modificant contínuament les seves previsions davant la perplexitat del públic que no s’acaba de creure i entendre aquesta volubilitat. El Govern, tots els Govern, volen agafar el toro per les banyes sense aconseguir-ho de moment. “Todavía no hemos tocado fondo, estamos en los peores momentos de la crisis”. No ho sé. Alguns pensem que en poden venir de pitjors.
Excepte aquells que sempre pronostiquen catàstrofes i desgràcies, els experts s’adonen que els seus coneixements del que està passant a tot el món estan sobrepassats.
Espanya presenta, fins ara, una característica diferent: el brutal creixement de la desocupació. Tot el que varem guanyar en aquest terreny, que va ser molt, a l’època de la bonança ara s’està ensorrant. La població activa continua creixent, la ocupada decreix. Aquí s’aferra l’oposició per culpar exclusivament al Govern de la situació. L’any 96, quan ells varen manar van reconduir una situació complicada en l’economia i proposen tornar a fer les mesures que llavors varen aplicar. Però, el panorama no és el mateix que fa 13 anys. Estem en una Unió Monetària, la crisi de l’economia real és generalitzada a tot el món, el sistema financer internacional trontolla i cal apuntalar-lo, (a Espanya encara no, però no hi posaria la ma al foc).
El Govern demana l’esforç de tothom i la “cooperació nacional”. Amb el clima polític que hi ha, a ganivet tret i a sang i fetge, pocs aliats trobarà per no dir cap. Els uns perquè volen ocupar el “poder” com sigui a qualsevol preu, sense importar-los el cost que ocasionin, els altres per què han estat foragitats del seu cau, el de més enllà perquè temen ser-ho de foragitats, els darrers per què corren el perill d’esdevenir irrellevants o ja ho són. Demanar assossegament és il·lusori amb el panorama que hi ha al carrer i als mitjans de comunicació, però crec que s’hauria d’intentar. Cal explicar, molt i molt bé, el que creiem que està passant. Els ajuts al sistema financer, per exemple, i les exigències correlatives.
Cal no defallir en els intents de reconduir la situació, esprement l’enginy tot el que podem i sabem, i per això es van prenent mesures que cal tenir ben present que no són de resultats immediats, bones mesures com el Fons Estatal d’inversions locals, malgrat el que es digui.
Comença a obrir-se camí l’idea de que la sortida serà un món diferent, força diferent, que no tornarem a la prosperitat i disbauxa d’abans. Ho hem de dir i explicar.
Madrid, 11 de febrer.
Traducció d’un paràgraf de l’article de Claire Guélard: “Plan de relance: des effets progressifs et limités en 2009” aparegut a Le Monde el passat 6 de febrer.
Un anàlisi gens diferent del que podem fer a Espanya. Està parlant de l’economia francesa i de les possibles actuacions del seu Govern. A altres llocs també deuen fer anàlisis semblants
Ahir, per començar el nou període de sessions al Congrés, nova compareixença del President de Govern, Rodríguez Zapatero, per parlar de la crisi. En el que portem de legislatura, des de l’abril de l’any passat, deu mesos, és la setena vegada que el President del Govern compareix a l’hemicicle per exposar la situació i les propostes d’actuació que pretén. No es pot pas dir que no dóna la cara i es sotmet al debat i a l’examen.
Avui, en la sessió setmanal de control al Govern, més preguntes i interpel·lacions de l’oposició sobre el mateix tema en format més reduït al vicepresident econòmic, Pedro Solbes.
El Govern, per boca del seu President, va adaptant el seu discurs i les seves propostes a les noves perspectives que es van veient dia a dia i que són diferents que les d’ahir i les d’abans d’ahir. Per molt que es digui, els analistes van modificant contínuament les seves previsions davant la perplexitat del públic que no s’acaba de creure i entendre aquesta volubilitat. El Govern, tots els Govern, volen agafar el toro per les banyes sense aconseguir-ho de moment. “Todavía no hemos tocado fondo, estamos en los peores momentos de la crisis”. No ho sé. Alguns pensem que en poden venir de pitjors.
Excepte aquells que sempre pronostiquen catàstrofes i desgràcies, els experts s’adonen que els seus coneixements del que està passant a tot el món estan sobrepassats.
Espanya presenta, fins ara, una característica diferent: el brutal creixement de la desocupació. Tot el que varem guanyar en aquest terreny, que va ser molt, a l’època de la bonança ara s’està ensorrant. La població activa continua creixent, la ocupada decreix. Aquí s’aferra l’oposició per culpar exclusivament al Govern de la situació. L’any 96, quan ells varen manar van reconduir una situació complicada en l’economia i proposen tornar a fer les mesures que llavors varen aplicar. Però, el panorama no és el mateix que fa 13 anys. Estem en una Unió Monetària, la crisi de l’economia real és generalitzada a tot el món, el sistema financer internacional trontolla i cal apuntalar-lo, (a Espanya encara no, però no hi posaria la ma al foc).
El Govern demana l’esforç de tothom i la “cooperació nacional”. Amb el clima polític que hi ha, a ganivet tret i a sang i fetge, pocs aliats trobarà per no dir cap. Els uns perquè volen ocupar el “poder” com sigui a qualsevol preu, sense importar-los el cost que ocasionin, els altres per què han estat foragitats del seu cau, el de més enllà perquè temen ser-ho de foragitats, els darrers per què corren el perill d’esdevenir irrellevants o ja ho són. Demanar assossegament és il·lusori amb el panorama que hi ha al carrer i als mitjans de comunicació, però crec que s’hauria d’intentar. Cal explicar, molt i molt bé, el que creiem que està passant. Els ajuts al sistema financer, per exemple, i les exigències correlatives.
Cal no defallir en els intents de reconduir la situació, esprement l’enginy tot el que podem i sabem, i per això es van prenent mesures que cal tenir ben present que no són de resultats immediats, bones mesures com el Fons Estatal d’inversions locals, malgrat el que es digui.
Comença a obrir-se camí l’idea de que la sortida serà un món diferent, força diferent, que no tornarem a la prosperitat i disbauxa d’abans. Ho hem de dir i explicar.
Madrid, 11 de febrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada