La Fundación Alternativas presenta a Barcelona el “Informe sobre la Democracia en España, 2007: La estratégia de la crispación”.
Una taula de luxe: Presenten en Pere Portabella, President de la Fundació, i Juan Manuel Eguiagaray, Director del Laboratorio de Alternativas, i comenten l’informe Josep Ramoneda, Joaquin Estefanía, director del informe, Miquel Roca Junyent i Julián Santamaría.
És evident, qualsevol anàlisi de la situació actual de la política espanyola ve marcat per la situació de crispació en que es desenvolupa. Estefanía apunta les formes de la crispació: la desmesura en la crítica, la magnificació del errors, la distorsió dels fets. Però els intervinents introdueixen les seves matisacions. Partint del fet que té l’origen en una estratègia de la dreta, del PP, fins a quin punt al PSOE ja li va bé o fins hi tot ho afavoreix, en un càlcul que pot ser erroni? És clar que aquesta situació ocasiona danys concrets, Ramoneda apunta a la justícia, al País Basc, a l’Espanya plural, als mitjans de comunicació, però hi ha opinions diferents sobre si s’acabarà amb el proper procés electoral, o segons quin sigui el resultat pot continuar. Reflexió interessant la de si aquesta situació s’inscriu en el procés de desafecció de les classes mitges afectades per la globalització, o potser no encara. Per Roca Junyent la crispació és l’estat habitual de la política espanyola, és un fet estructural, un mal endèmic. Santamaría ho posa en qüestió, partint del fet dels avenços de tota mena experimentats pel nostre país els darrers trenta anys amb la democràcia. En Roca fa una encesa defensa del procés de la transició política i diu que els que ara la qüestionen no hi eren llavors. Creu que dos no es crispen si un no vol, malgrat que això pugui comportar riscs pel qui adopti aquesta posició. Cal cercar valors compartits en temes com la lluita antiterrorista, la memòria històrica o la descentralització de l’Estat. Santamaría reflexiona sobre el canvis cap a la dreta del cos social provocats per la incertesa dels temps: l’esquerra busca el centre i la dreta s’ha radicalitzat cap a l’extrema dreta. Quin resultat tindrà la polarització de la ciutadania sotmesa a tractament de xoc? Segurament un efecte pervers sobre el sistema democràtic.
Els autors i els comentaristes coincideixen en desitjar que fora bo que en propers informes aquest tema s’hagués esvaït, i també que això tapa debats més importants que hem de fer, per exemple apunten el tema de la corrupció, i jo penso en altres com la immigració, o l’energia, o l’economia, o l’educació.
L’acte s’ha fet al CCCB. A la sortida em faig la mateixa reflexió de sempre que vaig al Raval. Malgrat l’esforç considerable que s’ha fet sobre aquell espai urbà que és ben visible (centres culturals, universitaris, millora de carrers i places, esponjament, mobiliari, ...) no s’enlaira . No és sols l’ocupació social sinó la marginalitat d’algunes de les seves manifestacions, o potser és que jo no entenc gaire el món d’avui.
Mataró, 4 de maig
Una taula de luxe: Presenten en Pere Portabella, President de la Fundació, i Juan Manuel Eguiagaray, Director del Laboratorio de Alternativas, i comenten l’informe Josep Ramoneda, Joaquin Estefanía, director del informe, Miquel Roca Junyent i Julián Santamaría.
És evident, qualsevol anàlisi de la situació actual de la política espanyola ve marcat per la situació de crispació en que es desenvolupa. Estefanía apunta les formes de la crispació: la desmesura en la crítica, la magnificació del errors, la distorsió dels fets. Però els intervinents introdueixen les seves matisacions. Partint del fet que té l’origen en una estratègia de la dreta, del PP, fins a quin punt al PSOE ja li va bé o fins hi tot ho afavoreix, en un càlcul que pot ser erroni? És clar que aquesta situació ocasiona danys concrets, Ramoneda apunta a la justícia, al País Basc, a l’Espanya plural, als mitjans de comunicació, però hi ha opinions diferents sobre si s’acabarà amb el proper procés electoral, o segons quin sigui el resultat pot continuar. Reflexió interessant la de si aquesta situació s’inscriu en el procés de desafecció de les classes mitges afectades per la globalització, o potser no encara. Per Roca Junyent la crispació és l’estat habitual de la política espanyola, és un fet estructural, un mal endèmic. Santamaría ho posa en qüestió, partint del fet dels avenços de tota mena experimentats pel nostre país els darrers trenta anys amb la democràcia. En Roca fa una encesa defensa del procés de la transició política i diu que els que ara la qüestionen no hi eren llavors. Creu que dos no es crispen si un no vol, malgrat que això pugui comportar riscs pel qui adopti aquesta posició. Cal cercar valors compartits en temes com la lluita antiterrorista, la memòria històrica o la descentralització de l’Estat. Santamaría reflexiona sobre el canvis cap a la dreta del cos social provocats per la incertesa dels temps: l’esquerra busca el centre i la dreta s’ha radicalitzat cap a l’extrema dreta. Quin resultat tindrà la polarització de la ciutadania sotmesa a tractament de xoc? Segurament un efecte pervers sobre el sistema democràtic.
Els autors i els comentaristes coincideixen en desitjar que fora bo que en propers informes aquest tema s’hagués esvaït, i també que això tapa debats més importants que hem de fer, per exemple apunten el tema de la corrupció, i jo penso en altres com la immigració, o l’energia, o l’economia, o l’educació.
L’acte s’ha fet al CCCB. A la sortida em faig la mateixa reflexió de sempre que vaig al Raval. Malgrat l’esforç considerable que s’ha fet sobre aquell espai urbà que és ben visible (centres culturals, universitaris, millora de carrers i places, esponjament, mobiliari, ...) no s’enlaira . No és sols l’ocupació social sinó la marginalitat d’algunes de les seves manifestacions, o potser és que jo no entenc gaire el món d’avui.
Mataró, 4 de maig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada