Primera reflexió del 2007.

L’any no va començar amb la darrera campanada de la nit de Cap d’any. Va començar a les 9 del matí del 30 de desembre amb l’explosió de la bomba a la T-4.

Ens van estroncar el raig d’il·lusió desfermat el març amb l’anunci de la treva permanent d’ETA i tot el que va seguir. Sols cal recordar que deien la majoria de desigs que s’envia la gent per les festes de Nadal: la paraula més repetida era Pau. Repasseu també les entrades de molts blogs que començaven a fer resums de l’any, i el que deien els comentaristes i opinadors. Crec que a quasi bé tothom ens va agafar desprevinguts. En havíem cregut que era possible.

Què en ho feia pensar? Havia partit d’ells, sembla. La situació, per més il·luminat que s’estigui, era (és i serà) insostenible per els terroristes. Mai poden guanyar aquesta guerra. La panorama internacional després del 11-S a Nova York tampoc els ajuda gens. En front, a l’Estat, hi havia gent amb ganes de parlar-ne. La cosa seria llarga, dura i difícil. Hi haurien entrebancs per totes dues bandes, però pocs pensàvem que s’acabaria fàcil i tant ràpidament. L’aposta, a més, s’ho valia.

Si ja sé. Hi havia punts febles, fins hi tot inquietants. La unitat dels demòcrates, el rebrot de la kale borroka, el robatori d’armes, les declaracions pessimistes, la pressió del carrer a totes dues bandes,... Però crèiem que eren part del joc, que s’havien de sortejar. Calia fer confiança. Ingenus! S’han imposat els del “morro fort”.

I ara què? Malauradament pels demòcrates sols queda la via policial i judicial. Cap altre gest podem fer davant els que parlem amb les bombes i assassinen a ciutadans. Si se’n volen sortir hauran de presentar gestos convincents i creïbles per nosaltres. I estem escaldats.

Però podem anar amb la cara ben alta. Des del President del Govern a tots els que li hem donat suport. A la més petita possibilitat que hem tingut ho hem provat. El fracàs no se’ns pot imputar. Se’ns pot dir que vàrem ser massa optimistes, però crec que ho havíem de ser.

Ara torna a començar una altra època de plom que cal desitjar que sigui curta per que no es perllongui els sofriment dels ciutadans.

Mataró, 8 de gener.