He llegit a l’editorial del diari que Ségolène Royal, presumpta candidata dels socialistes francesos a les properes eleccions presidencials, advoca per una democràcia més deliberativa demanant seguir als ciutadans en lloc de liderar-los.
No sé fins a quin punt aquesta afirmació del editorialista és certa i exacta. De ser així la proposta em suscita dubtes. D’acord en escoltar i saber escoltar a la gent, però això no pot implicar acceptar tot el que diguin, desestructuradament o mal estructurada, i renunciar a que es pronunciïn sobre les propostes que els hem de fer des de la nostra visió del món.
En el Primer Món, amb les necessitats primàries ben cobertes, i moltes de les que no són primàries també, les peticions són moltes i moltes vegades divergents o contraproduents. En el camp ambiental és evident, en el camp de la distribució de la renda i la riquesa més encara. En el camp de la solidaritat les contradiccions són flagrants. Prendre decisions és complicat i sempre hi ha algú que expressa rebuig.
La funció de les organitzacions polítiques, diguin-se partits, moviments, o altra cosa ha de ser la d’agrupar a les persones que creuen en uns determinats principis i formes d’actuar i presentar-los al conjunt de la societat esperant obtenir el seu recolzament en una neta competència democràtica amb d’altres opcions. Per això cal que les organitzacions polítiques facin debats, estudiïn propostes, contraposin alternatives. Es a dir, s’han de dirigir a la societat amb un projecte que pot ser modelat fins un punt, però sols fins el punt de no ser desvirtuat dels principis que conformen la pròpia formació política. Ah! Que això vol dir pedagogia, esforç d’explicació, dedicació i estudi? Si, només faltaria. Sinó, sols cal no un Govern sinó un equip d’eficients gestors que executin les indicacions que demoscopicament enviï el poble. Però la política com a governació de la col·lectivitat no pot ser això. Els interessos dels grups socials no són tots els mateixos. Les visions que es té del conjunt social són diferents. Les voluntats d’actuació son moltes vegades oposades.
Des d’un punt de vista mediàtic queda molt bé atendre tot allò que és noticia, dir que sí a qualsevol reivindicació, renunciar a explicar els “intríngulis” de les coses, ser “sympa” i comprendre-ho tot i no buscar responsables més enllà de les Administracions. Des del punt de vista del govern és una altra cosa. I així els va als francesos. El món a canviat i ells no se’n han adonat o no volen acceptar-ho.
Mataró, 1 de setembre.
No sé fins a quin punt aquesta afirmació del editorialista és certa i exacta. De ser així la proposta em suscita dubtes. D’acord en escoltar i saber escoltar a la gent, però això no pot implicar acceptar tot el que diguin, desestructuradament o mal estructurada, i renunciar a que es pronunciïn sobre les propostes que els hem de fer des de la nostra visió del món.
En el Primer Món, amb les necessitats primàries ben cobertes, i moltes de les que no són primàries també, les peticions són moltes i moltes vegades divergents o contraproduents. En el camp ambiental és evident, en el camp de la distribució de la renda i la riquesa més encara. En el camp de la solidaritat les contradiccions són flagrants. Prendre decisions és complicat i sempre hi ha algú que expressa rebuig.
La funció de les organitzacions polítiques, diguin-se partits, moviments, o altra cosa ha de ser la d’agrupar a les persones que creuen en uns determinats principis i formes d’actuar i presentar-los al conjunt de la societat esperant obtenir el seu recolzament en una neta competència democràtica amb d’altres opcions. Per això cal que les organitzacions polítiques facin debats, estudiïn propostes, contraposin alternatives. Es a dir, s’han de dirigir a la societat amb un projecte que pot ser modelat fins un punt, però sols fins el punt de no ser desvirtuat dels principis que conformen la pròpia formació política. Ah! Que això vol dir pedagogia, esforç d’explicació, dedicació i estudi? Si, només faltaria. Sinó, sols cal no un Govern sinó un equip d’eficients gestors que executin les indicacions que demoscopicament enviï el poble. Però la política com a governació de la col·lectivitat no pot ser això. Els interessos dels grups socials no són tots els mateixos. Les visions que es té del conjunt social són diferents. Les voluntats d’actuació son moltes vegades oposades.
Des d’un punt de vista mediàtic queda molt bé atendre tot allò que és noticia, dir que sí a qualsevol reivindicació, renunciar a explicar els “intríngulis” de les coses, ser “sympa” i comprendre-ho tot i no buscar responsables més enllà de les Administracions. Des del punt de vista del govern és una altra cosa. I així els va als francesos. El món a canviat i ells no se’n han adonat o no volen acceptar-ho.
Mataró, 1 de setembre.
2 comentaris:
Llegeixo amb interès les consideracions fetes i les comparteixo. Els partits han de tenir capacitat de sintetitzar polítiques al voltant d'uns principis però cal que aquesta sigui una tasca compartida i pensant només en aquells principis. D'altra banda, sovint la síntesi ha d'arribar a altres àmbits, posem per cas les coalicions de govern, on sovint hem vist poca capacitat de sintesi i d'acceptació de plantejaments amb els quals s'està poc familiaritzat. Yuanyu
Jo també estic d'acord amb l'escrit. Sinó, el que s'està defensant no és un model socialista, és un model anarquista o anarcosindicalista.
Tu poses d'exemple els francesos, suposo que referinte al referèndum de la constitució europea. Jo també voldria posar un altre exemple amb un referèndum pel mig: l'actitud de la militància d'ERC respecte el nou Estatut.
Salut i República
Publica un comentari a l'entrada