*(article per Capgros.com)
Artur Mas, cap de llista de CiU per la circumscripció provincial de Barcelona i candidat a ser proposat –si s’escau- per President de la Generalitat s’escarrassa dient que l’1 de novembre a la nit el poble de Catalunya ha de saber quin President i quin Govern tindrà pels propers quatre anys.
Ell i els seus estan molt refiats, massa potser, que seran els que obtindran el nombre major de parlamentaris, però no estan gens segurs que això els doni automàticament la victòria i per això fan una crida a una sortida que no està prevista en el nostre ordenament vigent, que governi el que hagi tingut més recolzament encara que sigui relatiu. Amaguen sistemàticament amb això, i volen confondre a l’electorat, que no estem en un sistema presidencialista sinó parlamentari, i que serà el conjunt dels enviats a la Ciutadella el que decidirà aquesta qüestió.
Si cap força política treu majoria absoluta –en nombre d’escons- les sortides són els governs en coalició, o els governs en minoria. I tothom és conscient de les dificultats d’ambdós, ja ho vaig exposar.
Ara bé, què podríem esperar d’una nova presència de CiU al capdavant de la Generalitat?
D’entrada: No s’hauria pas ara de recompensar-los amb que siguin els que desenvolupin el nou Estatut –tot reconeixent que ells també el van impulsar i aprovar- perquè amb anterioritat no havien dubtat en sacrificar-lo per tal de tenir el recolzament necessari de la dreta centralista per mantenir-se en el Govern.
Tampoc podem esperar gaire del rigor necessari en la gestió econòmica de l’Administració, ara que els comptes tornen a estar clars i arreglats, ja que és marca de la casa, de la seva, el comportament lax caracteritzat per: “cal fer-ho(?), ja pagarà o arreglarà algú (els que vinguin darrera, o els altres)”
El món local, i especialment els “urbanites” tampoc podem tenir gaire confiança en un hipotètic retorn de CiU a la Generalitat. La necessària renovació urbana i especialment el reforçament de les xarxes socials, ara necessària donat el fet migratori, no han estat mai ben vistes pel nacionalisme i no hi ha elements per pensar que canviï aquesta percepció.
L’escola pública, com element de cohesió social, pot tornar a patir com quan van manar temps enrera. Són conegudes les seves concomitàncies amb l’ensenyament privat, concertat o no, i en aquests moments cal un enfortiment de la xarxa pública per tal que no es produeixin de fet dues xarxes escolars en virtut dels alumnes a qui atenen, els d’aquí i els nou vinguts. Igualment podríem dir del necessari enfortiment de la universitat pública com element de formació de cara a les necessitats del món d’avui.
I, especialment fóra del tot convenient no tornar a la política del victimisme que sols té una curta volada d’anar esgarrapant contínuament a “Madrid”. Ara que cal desplegar el nou Estatut - recordem-ho un cop més, ratificat pels ciutadans/es- el que cal és negociar amb aquells que han fet possible l’avenç en l’autogovern, i no afavorir els contraris al mateix. Negociar, no barallar-se. En aquest sentit la moció al Congrés de dies enrera sobre l’aeroport no indica el millor camí. Cal mirar més enllà de la queixa per trobar solucions que siguin possibles.
En aquestes coses cal pensar en la cursa electoral que oficialment ara comença. Aquests son alguns elements sobre els que s’ha de reflexionar per no anar enrera. De les altres alternatives, amb els seus “pros i contres”, en parlaré més endavant.
Artur Mas, cap de llista de CiU per la circumscripció provincial de Barcelona i candidat a ser proposat –si s’escau- per President de la Generalitat s’escarrassa dient que l’1 de novembre a la nit el poble de Catalunya ha de saber quin President i quin Govern tindrà pels propers quatre anys.
Ell i els seus estan molt refiats, massa potser, que seran els que obtindran el nombre major de parlamentaris, però no estan gens segurs que això els doni automàticament la victòria i per això fan una crida a una sortida que no està prevista en el nostre ordenament vigent, que governi el que hagi tingut més recolzament encara que sigui relatiu. Amaguen sistemàticament amb això, i volen confondre a l’electorat, que no estem en un sistema presidencialista sinó parlamentari, i que serà el conjunt dels enviats a la Ciutadella el que decidirà aquesta qüestió.
Si cap força política treu majoria absoluta –en nombre d’escons- les sortides són els governs en coalició, o els governs en minoria. I tothom és conscient de les dificultats d’ambdós, ja ho vaig exposar.
Ara bé, què podríem esperar d’una nova presència de CiU al capdavant de la Generalitat?
D’entrada: No s’hauria pas ara de recompensar-los amb que siguin els que desenvolupin el nou Estatut –tot reconeixent que ells també el van impulsar i aprovar- perquè amb anterioritat no havien dubtat en sacrificar-lo per tal de tenir el recolzament necessari de la dreta centralista per mantenir-se en el Govern.
Tampoc podem esperar gaire del rigor necessari en la gestió econòmica de l’Administració, ara que els comptes tornen a estar clars i arreglats, ja que és marca de la casa, de la seva, el comportament lax caracteritzat per: “cal fer-ho(?), ja pagarà o arreglarà algú (els que vinguin darrera, o els altres)”
El món local, i especialment els “urbanites” tampoc podem tenir gaire confiança en un hipotètic retorn de CiU a la Generalitat. La necessària renovació urbana i especialment el reforçament de les xarxes socials, ara necessària donat el fet migratori, no han estat mai ben vistes pel nacionalisme i no hi ha elements per pensar que canviï aquesta percepció.
L’escola pública, com element de cohesió social, pot tornar a patir com quan van manar temps enrera. Són conegudes les seves concomitàncies amb l’ensenyament privat, concertat o no, i en aquests moments cal un enfortiment de la xarxa pública per tal que no es produeixin de fet dues xarxes escolars en virtut dels alumnes a qui atenen, els d’aquí i els nou vinguts. Igualment podríem dir del necessari enfortiment de la universitat pública com element de formació de cara a les necessitats del món d’avui.
I, especialment fóra del tot convenient no tornar a la política del victimisme que sols té una curta volada d’anar esgarrapant contínuament a “Madrid”. Ara que cal desplegar el nou Estatut - recordem-ho un cop més, ratificat pels ciutadans/es- el que cal és negociar amb aquells que han fet possible l’avenç en l’autogovern, i no afavorir els contraris al mateix. Negociar, no barallar-se. En aquest sentit la moció al Congrés de dies enrera sobre l’aeroport no indica el millor camí. Cal mirar més enllà de la queixa per trobar solucions que siguin possibles.
En aquestes coses cal pensar en la cursa electoral que oficialment ara comença. Aquests son alguns elements sobre els que s’ha de reflexionar per no anar enrera. De les altres alternatives, amb els seus “pros i contres”, en parlaré més endavant.
Mataró, 21 de setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada