El Grup d’Invàlids de Mataró i el Maresme celebra els trenta anys de la seva constitució oficial. Ho fa en el marc de l’acte de concessió dels seus premis anuals amb els que distingeixen a persones, professionals i entitats que han fet treballs en pro de la integració de les persones amb minusvàlides físiques. Gràcies per convidar-m’hi.
El record de la trajectòria dels seus trenta anys no es va quedar sols amb la intervenció de la seva primera Presidenta, Teresa Mª Petit, que va explicar les dificultats del naixement de l’entitat en els temps dels darrers ajuntaments de la dictadura, sinó que l’actual President, Miquel Guardiola, va glosar els avenços que s’havien aconseguit en la seva interlocució amb els ajuntaments democràtics, com ara l’accessibilitat al transport urbà, sense oblidar la reivindicació, encara no resolta del tot, del tema RENFE.
La materialització del reconeixement dels drets de col·lectius minoritaris (o no tant) és més possible en les societats que han assolit un elevat nivell econòmic i que han desenvolupat, o acceptat, un nivell de solidaritat respecte a ells. És lògic que una societat que no té carrers, o no els té asfaltats, no pensi en les barreres arquitectòniques, o sinó té transport públic la seva primera preocupació no serà el fàcil accés al mateix. Però, a casa nostra, ja fa trenta anys del despertar de la consciència, primer dels afectats i després de la societat, i ara som molt més rics i tenim recursos per ser més solidaris, i hem de ser-ho.
De què ens valdria la nostra riquesa material sinó l’acompanyem d’un gruix de riquesa solidaria? Com els del GIMM molt bé expliquen, qualsevol i qualsevol dia s’hi pot trobar en la seva situació.
El record de la trajectòria dels seus trenta anys no es va quedar sols amb la intervenció de la seva primera Presidenta, Teresa Mª Petit, que va explicar les dificultats del naixement de l’entitat en els temps dels darrers ajuntaments de la dictadura, sinó que l’actual President, Miquel Guardiola, va glosar els avenços que s’havien aconseguit en la seva interlocució amb els ajuntaments democràtics, com ara l’accessibilitat al transport urbà, sense oblidar la reivindicació, encara no resolta del tot, del tema RENFE.
La materialització del reconeixement dels drets de col·lectius minoritaris (o no tant) és més possible en les societats que han assolit un elevat nivell econòmic i que han desenvolupat, o acceptat, un nivell de solidaritat respecte a ells. És lògic que una societat que no té carrers, o no els té asfaltats, no pensi en les barreres arquitectòniques, o sinó té transport públic la seva primera preocupació no serà el fàcil accés al mateix. Però, a casa nostra, ja fa trenta anys del despertar de la consciència, primer dels afectats i després de la societat, i ara som molt més rics i tenim recursos per ser més solidaris, i hem de ser-ho.
De què ens valdria la nostra riquesa material sinó l’acompanyem d’un gruix de riquesa solidaria? Com els del GIMM molt bé expliquen, qualsevol i qualsevol dia s’hi pot trobar en la seva situació.
(Litografia d’una obra de Manuel Cusachs feta expressament per l’ocasió amb la que ens van obsequiar als assistents a l’acte.)
Mataró, 10 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada