L’Associació de veïns del barri de La Llàntia fa quaranta anys i ho celebra en una acte a l’església del barri.
Les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta van establir a les vinyes dels turons de Mataró a la gernació que anava arribant. Lluny del casc de la ciutat, que llavors s’acabava als “burots” a l’actual Plaça de Granollers, s’anaven aixecant en règim d’autoconstrucció els habitatges sense ordre ni concert, sense cap control de l’administració municipal. Aquells veïns se les van enginyar per aconseguir aigua i llum, els serveis mínims indispensables, connectant-se a la ciutat per rials i tresqueres. No hi havia escoles, el bar “Descanso” va ser un dels primers llocs de trobada, l’Isidre, el pagès de la zona, els va ajudar en el que pogué, així com els pares salesians que van trobar les “missions” al costat del seu col·legi. Es van organitzar a través d’una Associació de “cabezas de família” (San Juan Bosco), encara que com va explicar algun d’ells ni estava oficialment casat.
L’arribada de la democràcia va canviar el panorama. El projecte de "la nova ciutat” els va integrar completament al teixit urbà. L’any 1996, l’obertura complerta de la Via Europa, els va situar definitivament en el mapa. Ara, el Pla Especial de Millora Urbana que s’hi està desenvolupant deixarà pels arxius històrics les imatges més antigues d’aquells temps i d’aquells treballs.
Ho han volgut recordar amb un senzill acte amb totes les persones que ho van fer possible llavors i que han mantingut la continuïtat de l’Associació, malgrat que el treball quotidià de l’Administració pública democràtica ha reduït el seu protagonisme.
D’aquests quaranta anys, en vaig fer més de vint com Alcalde de Mataró i per la meva ideològia sempre vaig tenir La Llàntia als meus pensaments, i he de manifestar la meva satisfacció al comparar les imatges que ens van mostrar de com va néixer el barri i de com és en l’actualitat i les perspectives que encara s’hi estan treballant, com per exemple la construcció d’un nou ambulatori que serà el vuitè de la ciutat, en el marc del P.E.M.U.
En el breu parlament que vaig fer els vaig dir que teníem (ells i tots plegats) una feina: la de mantenir viu el record de la història de com hem arribat a ser el que som. No fos cas que de nou rics que avui som ho oblidéssim.
Les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta van establir a les vinyes dels turons de Mataró a la gernació que anava arribant. Lluny del casc de la ciutat, que llavors s’acabava als “burots” a l’actual Plaça de Granollers, s’anaven aixecant en règim d’autoconstrucció els habitatges sense ordre ni concert, sense cap control de l’administració municipal. Aquells veïns se les van enginyar per aconseguir aigua i llum, els serveis mínims indispensables, connectant-se a la ciutat per rials i tresqueres. No hi havia escoles, el bar “Descanso” va ser un dels primers llocs de trobada, l’Isidre, el pagès de la zona, els va ajudar en el que pogué, així com els pares salesians que van trobar les “missions” al costat del seu col·legi. Es van organitzar a través d’una Associació de “cabezas de família” (San Juan Bosco), encara que com va explicar algun d’ells ni estava oficialment casat.
L’arribada de la democràcia va canviar el panorama. El projecte de "la nova ciutat” els va integrar completament al teixit urbà. L’any 1996, l’obertura complerta de la Via Europa, els va situar definitivament en el mapa. Ara, el Pla Especial de Millora Urbana que s’hi està desenvolupant deixarà pels arxius històrics les imatges més antigues d’aquells temps i d’aquells treballs.
Ho han volgut recordar amb un senzill acte amb totes les persones que ho van fer possible llavors i que han mantingut la continuïtat de l’Associació, malgrat que el treball quotidià de l’Administració pública democràtica ha reduït el seu protagonisme.
D’aquests quaranta anys, en vaig fer més de vint com Alcalde de Mataró i per la meva ideològia sempre vaig tenir La Llàntia als meus pensaments, i he de manifestar la meva satisfacció al comparar les imatges que ens van mostrar de com va néixer el barri i de com és en l’actualitat i les perspectives que encara s’hi estan treballant, com per exemple la construcció d’un nou ambulatori que serà el vuitè de la ciutat, en el marc del P.E.M.U.
En el breu parlament que vaig fer els vaig dir que teníem (ells i tots plegats) una feina: la de mantenir viu el record de la història de com hem arribat a ser el que som. No fos cas que de nou rics que avui som ho oblidéssim.
(foto Quico Melero)
Madrid, 2 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada