Alberto Giacometti. La Piazza II. 1947-1948. Museu Berggruen. Aquest estiu estem patint el mal funcionament dels nostres serveis públics, energia, transports, comunicacions,.... Era lògica la comparació a fer amb els alemanys.
Ells son més rics, d’acord. Però l’ingent esforç de reconstrucció primer del territori devastat per la guerra i l’assimilació després de la part del Est ha demanat molts recursos. Els han pogut tenir: Més impostos, més disciplina, més temps, més ajuts a la reconstrucció, més recursos naturals,… Tot ha fet possible que ofereixin ara uns serveis de primera qualitat. En transports públics i en recuperació del patrimoni i equipaments culturals ho vam poder apreciar directament. El clima els ajuda al manteniment dels espais públics, la seva disciplina i urbanitat facilita la convivència, la riquesa fa lluir el patrimoni.
Hi ha un però que em ve al cap. Per ells i nosaltres. Ells han passat cinc anys incomplint el Pacte per l’estabilitat i el creixement a que es van obligar els països de la Unió Europea, i sols al 2006 han entrat en raó amb un dèficit públic del 1,7% del seu PIB.
Nosaltres portem alguns anys amb superàvit pressupostari essent l’admiració de propis i estranys.
I el però t’assalta en forma de dubte que no és d’ara: No estarem fent el préssec? Els analistes, els acadèmics, la majoria dels polítics (vid. les votacions al Congrés) estan d’acord amb el que es fa, i els mitjans ho lloen. Però, quan el vestit d’una societat ja més rica (però encara ruca) rebenta per les costures i els perjudicats són els ciutadans de peu i el mitjans de comunicació es llencen a explotar el malestar i el debat polític és de curta volada sols per erosionar a l’adversari, és quan s’obren els dubtes. A costa de qui i de què es fa el compliment del PEC? (en comparació als més rics que nosaltres que no han complert: Alemanya, França, Itàlia,...). Clar que ens agrada l’esplendor de Berlín!
Ells son més rics, d’acord. Però l’ingent esforç de reconstrucció primer del territori devastat per la guerra i l’assimilació després de la part del Est ha demanat molts recursos. Els han pogut tenir: Més impostos, més disciplina, més temps, més ajuts a la reconstrucció, més recursos naturals,… Tot ha fet possible que ofereixin ara uns serveis de primera qualitat. En transports públics i en recuperació del patrimoni i equipaments culturals ho vam poder apreciar directament. El clima els ajuda al manteniment dels espais públics, la seva disciplina i urbanitat facilita la convivència, la riquesa fa lluir el patrimoni.
Hi ha un però que em ve al cap. Per ells i nosaltres. Ells han passat cinc anys incomplint el Pacte per l’estabilitat i el creixement a que es van obligar els països de la Unió Europea, i sols al 2006 han entrat en raó amb un dèficit públic del 1,7% del seu PIB.
Nosaltres portem alguns anys amb superàvit pressupostari essent l’admiració de propis i estranys.
I el però t’assalta en forma de dubte que no és d’ara: No estarem fent el préssec? Els analistes, els acadèmics, la majoria dels polítics (vid. les votacions al Congrés) estan d’acord amb el que es fa, i els mitjans ho lloen. Però, quan el vestit d’una societat ja més rica (però encara ruca) rebenta per les costures i els perjudicats són els ciutadans de peu i el mitjans de comunicació es llencen a explotar el malestar i el debat polític és de curta volada sols per erosionar a l’adversari, és quan s’obren els dubtes. A costa de qui i de què es fa el compliment del PEC? (en comparació als més rics que nosaltres que no han complert: Alemanya, França, Itàlia,...). Clar que ens agrada l’esplendor de Berlín!
Pablo Picasso: La comida frugal. 1904. Museum Berggruen
Però això ja és un tema de feina (per d’aquí uns dies) i no de comentari del viatge de vacances.
Mataró, 19 d’agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada