(posta de sol a Fisterra)A l’agost els diaris són més prims. Hi ha menys informació, menys política i més reportatges, més vida. No sé perquè tot l’any no podrien ser així, guanyaríem en tranquil·litat. També en llegeixes menys, fins i tot algun dia te’n descuides. Però quan els llegeixes ho fas amb fruïció, els assaboreixes, tens més temps per dedicar-t’hi.
Vull ressenyar dos articles: el de Félix de Azúa, “Tinieblas en el noreste” del dia 10, llegit en la distància, a Potsdam, divertit (els personatges) i sagnant, com sempre (ja sé que no dec ser correcte comentant-lo, però tinc debilitat per l’autor des de fa molts anys). Per fi algú parla, en el desori català que estem travessant aquests darrers temps, de la realitat metropolitana!
El segon, crec que és més interessant políticament. És l’article d’en Jordi Borja, “Con dos izquierdas y no estar loco” del dia 20. L’existència, no de dues visions del món, sinó de dues estratègies per fer-hi front dificulta la governabilitat, o l’accés a ella, per l’esquerra en els països occidentals europeus. Front un desinhibit discurs de la dreta (Sarkozy, Merkel, Berlusconi,...), l’esquerra es presenta dividida i fins hi tot enfrontada entre si. És el cas d’Alemanya, amb Oskar Lafontaine i els post comunistes envers el SPD. És el cas d’Itàlia, amb series divergències davant la creació del nou experiment del Partit Democràtic. Són els casos espanyol (amb qui acabarem fent el pressupost ’08?), i català on la inestabilitat és patent. En Jordi no analitza el camp identitari on podria aplicar-se el mateix esquema. O, no és el cas Imaz / Egibar al PNV, o el cas CiU / ERC, a casa nostra? Debat interessant i necessari, tota vegada que sense majories absolutes les aliances són difícils, i amb elles els punts de contacte i de conflicte també ho són. Però les expressions del cos electorals són les que són, i caldrà segurament explicar millor les possibilitats i les alternatives realment existents. És sols un problema de països rics? O, com ens diu la història, i la pràctica política quotidiana, un tema general?
Ai las, però! En el món actual els discursos polítics elaborats i complicats són difícils d’introduir, mentre que els banals i superficials (i demagògics), per la seva incapacitat per resoldre els problemes que percep la gent com seus, comporten el descrèdit i consegüent allunyament de la política.
Vull ressenyar dos articles: el de Félix de Azúa, “Tinieblas en el noreste” del dia 10, llegit en la distància, a Potsdam, divertit (els personatges) i sagnant, com sempre (ja sé que no dec ser correcte comentant-lo, però tinc debilitat per l’autor des de fa molts anys). Per fi algú parla, en el desori català que estem travessant aquests darrers temps, de la realitat metropolitana!
El segon, crec que és més interessant políticament. És l’article d’en Jordi Borja, “Con dos izquierdas y no estar loco” del dia 20. L’existència, no de dues visions del món, sinó de dues estratègies per fer-hi front dificulta la governabilitat, o l’accés a ella, per l’esquerra en els països occidentals europeus. Front un desinhibit discurs de la dreta (Sarkozy, Merkel, Berlusconi,...), l’esquerra es presenta dividida i fins hi tot enfrontada entre si. És el cas d’Alemanya, amb Oskar Lafontaine i els post comunistes envers el SPD. És el cas d’Itàlia, amb series divergències davant la creació del nou experiment del Partit Democràtic. Són els casos espanyol (amb qui acabarem fent el pressupost ’08?), i català on la inestabilitat és patent. En Jordi no analitza el camp identitari on podria aplicar-se el mateix esquema. O, no és el cas Imaz / Egibar al PNV, o el cas CiU / ERC, a casa nostra? Debat interessant i necessari, tota vegada que sense majories absolutes les aliances són difícils, i amb elles els punts de contacte i de conflicte també ho són. Però les expressions del cos electorals són les que són, i caldrà segurament explicar millor les possibilitats i les alternatives realment existents. És sols un problema de països rics? O, com ens diu la història, i la pràctica política quotidiana, un tema general?
Ai las, però! En el món actual els discursos polítics elaborats i complicats són difícils d’introduir, mentre que els banals i superficials (i demagògics), per la seva incapacitat per resoldre els problemes que percep la gent com seus, comporten el descrèdit i consegüent allunyament de la política.
Mataró, 27 d'agost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada