Ara fa deu anys es va posar en marxa el nou Hospital de la carretera de Cirera, ja oficialment d’àmbit supramunicipal, i ho commemoren. Per obrir les celebracions, un acte institucional.
En Xavier, fent de conductor de l’acte, en la seva introducció ha rememorat les lluites que van ser necessàries per aconseguir-lo. Desprès en Carles Manté, avui President del Consorci que regeix l’Hospital i que fou el primer regidor de sanitat de la recuperada democràcia local a Mataró, ha recordat les bases de la sanitat catalana bastides els anys vuitantes i norantes. L’Albert Verdaguer, des de fa anys Director Mèdic del centre, ha glossat en paràmetres de servei i recursos l’evolució de l’Hospital en aquests deu anys. La convidada forana de l’acte ha estat la periodista Milagros Pérez Oliva, ara Defensora del lector del diari El País i segurament la periodista més avesada en temes sanitaris que corre per casa nostra. Ha exposat els temes més rellevants amb els que s’enfronta la sanitat avui. L’Alcalde Barón ha tancat l’acte amb el títol d’aquesta entrada, fent referència al passat i a les perspectives de futur, i els agraïments de rigor als que van (varem) i han fet possible aquesta reeixida història de servei a la nostra ciutadania.
Quatre moments històrics de tota la trajectòria del Hospital fins avui m’han vingut a la memòria en el decurs de l’acte.
-L’any 1984, en la nit en que jugant fort vaig posar en un plat de la balança el meu càrrec d’Alcalde per aconseguir una millora del finançament per part de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat dels serveis que estava donant l’Hospital davant l’evidència de l’impossibilitat de continuar prestant-lo amb el que ens donaven.
-La frase que vaig llençar en un Ple municipal a començaments dels anys noranta: “Fins i tot els negres de Moçambic saben que no es farà un Hospital nou a Mataró”, fruit de la meva percepció de les converses que teníem amb la Generalitat (en Xavier Trias com a Conseller del tema) en les que en Josep M. Teniente (el veritable ideòleg de la sanitat mataronina llavors) ara m’ha recordat que no parlàvem de Moçambic sinó de Madagascar, i que em va ser recriminada llargament a la ciutat amb politiqueria barata.
-La inauguració oficial, que no formal, del centre uns mesos abans d’obrir-lo, a finals del 98 i la intervenció que vaig fer en aquell acte que sempre he lamentat se’n extraviés el text i que ara no disposo ja que estava molt treballat i recordo amb satisfacció. Avui hauria estat guardat en l’ordinador que hagués utilitzar per confegir-lo, però llavors (sols fa deu anys) no empràvem encara aquestes eines que ara ens semblen tan habituals.
-L’acte de recollir el premi a la excel·lència en qualitat en hospitals que la Fundació Avedis Donabedian ens va atorgar l’any 1999, pel que va representar fer-ho al Palau de la Música Catalana davant de tota la sanitat del país amb el consegüent reconeixement del camí recorregut i el nivell assolit. Com vaig dir llavors, jo sols vaig ser el mascaró de proa d’una nau que feia anar molta gent en les seves respectives comeses i que tots ells eren els reals artífexs de l’èxit.
No em reobriu més pàgines, si us plau!
Mataró, 24 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada