Retrobada dels co-autors, vells companys i amics. La Manuela no pot acompanyar-nos per estar malalta (des d’aquí, una abraçada, noia!). Ens presenta, a nosaltres i al acte en sí, en una taula rodona (que és allargada) l’ Isidre Molas, el President del PSC i de la Fundació.
Obre el foc en Sixte Moral que sembla que és l’autor intel·lectual de l’idea del llibre, de recollir experiències d’antics alcaldes socialistes i desprès anem exposant més o menys breument cada un de nosaltres el que creiem convenient sobre el que hem escrit i que està al llibre.
Heus aquí la meva intervenció:
1. Introducció.
Agraïments: a la Fundació Campalans que va creure que podíem dir alguna cosa de les nostres experiències i que així, ara, queden plasmades en aquest llibre. Agraïment per organitzar-ne la presentació del mateix i a tots vostès assistents al acte pel seu interès.
Satisfacció: per trobar-me a casa compartint taula amb aquests companys i companya amb els que tant camí he compartit de la meva vida política.
Els que em coneixeu sabeu que gaire bé sempre m’ha tocat parlar del mateix: de la pela. No m’ha desagradat.
Una correcció lingüística: No és el mateix els cabals dels Ajuntaments de si aquests són o no cabdals (que no ho són). Ho dic per una errada meva en el text que no està corregida. Prengui’n nota.
L’Albert Aixalà ha comentat que la meva aportació al llibre és provocadora. Els altres components d’aquesta taula, vells companys i amics, que em coneixen bé han exclamat al ensems: Quina novetat!
2. Els Ajuntaments i altres CC.LL. tenen molts recursos.
Cert, continuen representant el 12-13% de la despesa pública. Però aquest és un altre tema que malgrat encara se’n parla del seu augment en realitat ja no se’l creu ningú. “A la pruebas me remito”.
El 12-13% és un percentatge sobre el total d’una magnitud, la despesa pública, que ha crescut molt: La despesa pública ha estat també un percentatge creixent del Producte del país que al seu torn ha anat creixent. És innegable que el volum de que disposen avui les CC.LL. és considerable. Es poden fer moltes coses amb aquests recursos.
En els darrers anys, els de l’economia de la totxana, la base fiscal dels ajuntaments ha augmentant molt. El número d’habitants per habitatge ha disminuït. Pels mateixos habitants tenim més cases. A més habitants (i riquesa) més cases. L’IBI no va correlacionat amb el cicle econòmic. Quan va bé el cicle l’IBI augmenta, quan va malament l’IBI (les cases) resta allà. Com que el valor cadastral no és, ni de lluny, el valor real, malgrat que aquest baixi el valor cadastral es manté, i l’IBI també.
La bona marxa de l’economia també ha comportat l’augment del parc automobilista, en nombre i també en valor. Ara segur que el parc no creixerà com abans però els vehicles no s’evaporaran.
L’IAE, que hagués estat cíclic, ja no hi és. Les taxes han de cobrir els costos, o no? Els invents que es van fent en els temes que han de cobrir tenen els seus costos i si aquests no es poden assumir els invents no s’aguanten, no s’aguanten pels seus costos. La història n’està plena d’invents fora de temps.
És lògic que sigui cíclica la participació en els tributs de l’Estat. Si aquest ingressa menys la seva participació no pot ser més. Cal tenir-ho descomptat. Aquest ingressos són un terç dels ingressos totals.
Rebaixem el pes de les plusvàlues i del ICIO que no són més, en promig, del 8% del total. Sempre s’ha explicat que cal anar en compte amb aquests ingressos per la seva volatilitat, no prendre’ls com a ingressos consolidats. Aquests sí que van amb el cicle.
Cal no deixar-se aclaparar pels indicadors negatius i saber veure la contrapartida positiva. La base fiscal ciutadana local no està composada sols pels ocupats (que encara són més del 80% de la població activa). Els pensionistes estables són menys afectats per les situacions dolentes ja que en general els afecten poc. Torno a recordar que les bases fiscals locals no són cícliques, no van exactament amb el cicle al estar basades en la imposició indirecta.
A grans trets, doncs, Déu ni do dels recursos que tenen els Ajuntaments i les seves possibilitats que donen.
3. Cal recordar que vivim en un món finit, que hi ha límits.
Potser tots ho hem oblidat, i els administradors més. Els avenços tècnics que ofereixen novetats cada dia; les demandes il·limitades dels rics (els pobres les limiten a les més necessàries); les moltes possibilitats que donen els quantiosos recursos de que disposem, potser ens fan pensar que ho podem fer tot. Però no, no es pot fer tot.
Tinc la sensació que hem oblidat no només la finitud dels recursos de que disposem, malgrat que pugin ser quantiosos, si no que hem oblidat altres conceptes econòmics assenyats: l’aprofitament de les amortitzacions per determinar l’obsolescència dels béns de que disposem i la seva correcta aplicació (amortitzacions més ràpides, menys beneficis); la relació cost/benefici que pot donar moltes indicacions sobre la conveniència de determinades despeses; la mida que pot tenir el gruix de les despeses supèrflues, els “capritxos”, als que inevitablement porta la naturalesa humana però que hem de saber controlar.
Les demandes ciutadanes poden ser múltiples i fins i tot contradictòries. Aquí cal recuperar la lluita ideològica per saber prioritzar-les segons els nostres principis. Lògicament en vaques grasses es pot acontentar a molta gent en les seves particulars (i moltes vegades peculiars) demandes. En els moments de vaques magres és quan millor es veu quins són els principis de cadascú i cal recordar que no tothom té els mateixos, no tothom té la mateixa visió del món.
4. Guia per a navegants.
Cal mantenir, crec, el rigor en la feina en totes les administracions. Ja sé que és difícil en els temps que corren, de liquiditat dels valors, parlar de valors sòlids. Però és absolutament necessari. Hi ha recursos, molts, però no són il·limitats, no n’hi ha per tot. Hi ha límits i l’única forma d’establir-los és treballant rigorosament.
Això comporta inevitablement fer molta pedagogia amb els ciutadans i ciutadanes. Cal molta explicació, paciència i estar disposats a perdre la cadira si cal. Tot plegat és el poc que podem perdre. Alhora cal endinsar-se en el treball mancomunat, amb administracions del mateix nivell i d’altres nivells i també amb els ciutadans i ciutadanes.
Per les dues coses anteriors, el rigor i la pedagogia, cal que els electes tinguin la preparació necessària per acomplir la seva feina, l’encàrrec democràtic de regir temporalment una col·lectivitat més o menys gran o petita.
La recepta, bé, sols la meva recepta fruit d’una llarga experiència en el món local:
“Atendre a curt mirant al llarg molt tocant de peus a terra. Aquesta crec que ha de ser la recepta, tot tenint present que cada matí en entrar a la Casa Gran cal pensar que el món ha donat una altra volta i que el sol surt per a tothom.”
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Bé, crec que he de tornar a tancar el llibre d’aquesta etapa de la meva vida. En els darrers dies he tornat a pensar i a expressar idees públicament sobre el municipalisme, però malgrat que penso que encara podria dir-ne coses, forces coses (no en va és el meu tema), ja queda enrere i sembla que no hi ha pas gaire interès en que els que ens hi varem dedicar en el passat en continuem parlant. Coses dels temps que vivim. Aigua passada.
Mataró, 23 d’abril. Dia del llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada