El PP adopta per erosionar al Govern la tàctica que ja va usar amb èxit els anys de ferro de la democràcia espanyola, els del 91 al 96. Sobreactuant, amb tremendisme, sense cap pudor, respecte o responsabilitat per les conseqüències. Tot pel broc gros.
Però no es donen idèntiques circumstàncies que llavors. En aquells moments estàvem en una davallada del Partit Socialista i del seu Govern. S’estava esgotant, o exhaurint, l’empenta de la transició política i del canvi del 82. D’altra part, el PP no tenia encara responsabilitats de Govern, ni a l’Estat, ni a les autonomies, ni als Ajuntaments. Estava en el procés de reconstrucció que Aznar culminaria amb èxit l’any 96 i que els donaria sòlids puntals institucionals i orgànics que avui encara mantenen.
Ara ja no és el mateix. Els problemes que patim venen de fora, i a ells, els populars, els han sortit alguns temes conflictius de relativa importància fruit de la seva gestió. Els espies a Madrid, les investigacions del jutge Garzón sobre possible finançament irregular del partit i la corrupció, el judici pel cas del Yak 42, l’escandalós intent de control de Caja Madrid, la quarta entitat financera del país. A més, la crisi financera internacional els ha comportat la desaparició de molts dels seus referent ideològics en política i economia: els neocons, les desregulacions, i el retorn del keynesianisme i l’acció del Estat.
Davant d’aquest problemes deuen pensar que la millor defensa és un bon atac. Aprofitant que el principal problema del país (i del món) és la crisi econòmica, qualsevol discurs o manifestació serveis per carregar contra el Govern. Tot és culpa de Zapatero. Cap mesura proposada és eficaç. No es donen, segons ells, solucions als problemes que pateixen els ciutadans/es.
En el cas de la intervenció del Banc d’Espanya en la Caixa de Castella-La Mancha ara es tracta d’endossar la causa dels seus problemes als socialistes. Sí que hi ha responsabilitats concretes que afecten a socialistes i per extensió al col·lectiu. El President d’aquella entitat és un conegut i vell dirigent socialista. Però en aquesta acusació obliden moltes coses: La implicació en les decisions de la CCM de consellers del PP; de càrrecs institucionals del PP en el recolzament d’algunes decisions, entre elles la del famós aeroport de Ciudad Real.
Però hi ha més, la situació del sistema financer espanyol empastifat per la disbauxa del immobiliari afecta segurament a d’altres entitats en les que elements orgànics i institucionals dels seu partit tenen responsabilitats i protagonisme. No s’adonen que aquestes crítiques ferotges se’ls poden tornar en contra? Sembla que tant els fa. Fot-li morro, que s'hi val tot! Quanta irresponsabilitat. Si hi ha danys col·laterals o de foc amic ja els cobrirem. L’objectiu no és l’estabilitat de les institucions polítiques i econòmiques. Precisament és el contrari.
Però no es donen idèntiques circumstàncies que llavors. En aquells moments estàvem en una davallada del Partit Socialista i del seu Govern. S’estava esgotant, o exhaurint, l’empenta de la transició política i del canvi del 82. D’altra part, el PP no tenia encara responsabilitats de Govern, ni a l’Estat, ni a les autonomies, ni als Ajuntaments. Estava en el procés de reconstrucció que Aznar culminaria amb èxit l’any 96 i que els donaria sòlids puntals institucionals i orgànics que avui encara mantenen.
Ara ja no és el mateix. Els problemes que patim venen de fora, i a ells, els populars, els han sortit alguns temes conflictius de relativa importància fruit de la seva gestió. Els espies a Madrid, les investigacions del jutge Garzón sobre possible finançament irregular del partit i la corrupció, el judici pel cas del Yak 42, l’escandalós intent de control de Caja Madrid, la quarta entitat financera del país. A més, la crisi financera internacional els ha comportat la desaparició de molts dels seus referent ideològics en política i economia: els neocons, les desregulacions, i el retorn del keynesianisme i l’acció del Estat.
Davant d’aquest problemes deuen pensar que la millor defensa és un bon atac. Aprofitant que el principal problema del país (i del món) és la crisi econòmica, qualsevol discurs o manifestació serveis per carregar contra el Govern. Tot és culpa de Zapatero. Cap mesura proposada és eficaç. No es donen, segons ells, solucions als problemes que pateixen els ciutadans/es.
En el cas de la intervenció del Banc d’Espanya en la Caixa de Castella-La Mancha ara es tracta d’endossar la causa dels seus problemes als socialistes. Sí que hi ha responsabilitats concretes que afecten a socialistes i per extensió al col·lectiu. El President d’aquella entitat és un conegut i vell dirigent socialista. Però en aquesta acusació obliden moltes coses: La implicació en les decisions de la CCM de consellers del PP; de càrrecs institucionals del PP en el recolzament d’algunes decisions, entre elles la del famós aeroport de Ciudad Real.
Però hi ha més, la situació del sistema financer espanyol empastifat per la disbauxa del immobiliari afecta segurament a d’altres entitats en les que elements orgànics i institucionals dels seu partit tenen responsabilitats i protagonisme. No s’adonen que aquestes crítiques ferotges se’ls poden tornar en contra? Sembla que tant els fa. Fot-li morro, que s'hi val tot! Quanta irresponsabilitat. Si hi ha danys col·laterals o de foc amic ja els cobrirem. L’objectiu no és l’estabilitat de les institucions polítiques i econòmiques. Precisament és el contrari.
Madrid, 2 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada